El risc és no saber en mans de qui estem

Entrada anterior: Cal reiniciar la mal dita democràcia 

Rosa Maria Artal publicà l'1 d'abril en el seu bloc, El Periscopio, un article de títol significatiu, atesa la tragèdia de l'última catàstrofe aèria: "El riesgo es no saber en qué manos estamos". Aprofitant l'ocasió que és habitual posar-nos en les mans de pilots i co-pilots desconeguts (que unes voltes ens porten al lloc desitjat i altres, no), cita diverses circumstàncies de la nostra vida en les quals ens posem en altres mans que desconeixem, siga la sobirania nacional, la banca on guardem els pocs diners que tenim, la sanitat, la justícia, la seguretat pública...

Ara bé, segons la meua opinió, el risc és encara més greu del que assenyala Rosa Maria. Perquè, ordinàriament, sovint estem en les nostres pròpies mans, el risc de tots els riscs: ens posem o abandonem a les nostres mans quan som nosaltres qui decidim en mans de qui ens hem de posar o abandonar. Són les nostres mans les que en el País Valencià decidiren votar al partit que ens havia deixat en la misèria, partit en la direcció del qual hi havia més corruptes que euros, partit que estava en connivència amb jutges, fiscals, i que, per acabar d'apanyar-ho, va maquinar un tribunal popular per tal d'absoldre els criminals responsables del partit, coneguts per tothom com causants de l'immens desfalc que encara estem patint. Partit que continua en el poder, gràcies a les mans que els han votat, aquelles mans que, per no saber quines són, ni al servei de qui maquinen, són, ni més ni menys, que les nostres mans, les mans de les víctimes. Per a desgràcia nostra, correm el risc de no saber en mans de qui estem, car estem en les nostres mans. També Andrea Lubitz es va posar en les pròpies mans, mans que van ser causa de la pròpia desgràcia i la de 150 persones que havien confiat en ell. 

No vull parlar d'Espanya, per a president de la qual, per tal de sortir de la crisi, vàrem votar a aquell sentinella d'Occident que va descobrir allò de "los hilillos del Prestige", el portaveu del qual va prometre 3 milions i mig de llocs de treball. Al final de la legislatura no se n'ha creat cap: se n'han perdut. Però tenen l'esperança que els crearan ben aviat si guanyen les eleccions altra volta... Coses del risc de no saber en mans de qui estem. Me'n recorde d'aquella cançó que oïa cantar de menut a Antonio Machin: "Mi rival es mi propio corazón..., por traicioneeero, traicioneeero..."