Pura Peirò Bertomeu, en el comentari a l'anterior entrada d'aquest bloc, va citar un article de Thierry Meyssan: "La miopia de la Unión Europea ante l'estratègia militar de los Estados Unidos". En llegir-lo, vaig sentir l'obligació de fer-lo conèixer. Aquesta entrada, doncs, es redueix a un breu resum del citat article, condimentat per mi. Podeu, no obstant, llegir-lo més extensament en aquest enllaç: http://www.voltairenet.org/article187416.html
Els responsables de la UE estan totalment equivocats respecte als atemptats islamistes i les onades d'immigrants que apleguen a les costes. Thierry Meyssan mostra que tals fets no son seqüeles fortuïtes dels conflictes que agiten el Mig Orient ampliat, sinó un objectiu estratègic dels Estats Units.
Des de fa bona cosa d'anys, el Pentàgon ha publicat tot tipus de documents sobre la "teoria del caos" del filòsof Leo Straus, ideòleg dels neocons nordamericans, aquells que ordiren la invasió d'Irak amb la mentida de les armes de destrucció massiva, un exemple d'aquesta teoria. El caos d'Irak ha portat a l'Estat Islàmic, principal actor actual del caos de l'Orient Mitjà.
Un altre exemple: Libia. El caos no es va instal·lar en Libia perquè els «revolucionaris libis» no hagueren sabut posar-se d'acord entre sí després de la «caiguda» de Muamar el Gadafi, sinó perquè el caos era l'objectiu estratègic dels Estats Units. Y l'assoliren. Mai hi hagué una «revolució democràtica» en Líbia sinó un moviment secessionista en la regió de Cirenaica. Mai hi hagué aplicació del mandat de l'ONU per «protegir la població» sinó una massacre perpetrada per l'OTAN que va costar les vides de 160.000 libis, dels quals el 75% eren civils, segons les xifres de la Creu Roja Internacional.
La manera més fàcil de saquejar els recursos naturals d'un país no es ocupar-lo, sinó destruir-li l'Estat. Sense Estat, no hi ha exèrcit. Sense exèrcit enemic, no hi ha risc de ser derrotat. Així que l'objectiu estratègic de l'exèrcit dels Estats Units i de l'aliança que aquest dirigeix –és a dir, l'OTAN– es única y exclusivament la destrucció dels Estats. I allò que s'esdevinga amb les poblacions dels països que son blanc d'aquesta estratègia… no preocupa a Washington.
Les guerres d'Afganistan i d'Irak ja han costat la vida a 4 milions de persones (riu-te dels nazis). Avui tot el món admet que en realitat havien estat planificades molt abans dels esdeveniments de l'11 de setembre de 2001 y en un context molt més ampli de «redisseny de l'Orient Mitjà ampliat» i que les raons utilitzades per justificar aquestes guerres solament foren invents de la propaganda.
La qüestió ucraïnesa, amb el conflicte que hom viu allí, respon a la mateixa teoria del caos. Sabem que Victòria Nuland, responsable del Departament d'Estat per assumptes europeus, diguè, en una conversa telefònica amb l'ambaixador nordamericà en Ucraïna, a propòsit dels esdeveniments que s'estaven produint en la plaça Maidan (2013), que l'objectiu era: «...donar-li pel cul a la Unió Europea...» (sic).
 |
| Victoria Nuland y el embajador de Estados Unidos en Ucrania, Geoffrey R. Pyatt, llegan a la plaza Maidan para expresar el respaldo de Washington a los manifestantes antigubernamentales. |
Als Estats Units no li interessa una UE forta, rica, lliure i independent, que li faça ombra, sinó una Europa dependent, afonada en un caos, que necessite la seva ajuda. En aquest sentit podem interpretar la crisi en què ens arrosseguem, tant com l'amenaça dels gihadistes pel caos produït en llurs països, i, també, el TTIP (Tractat Transatlantic de comerç i de inversions) que plana sobre els nostres caps. Tots aquests fets posarien els membres de la Unió Europea als peus dels EEUU (si no estan ja). En fi, tindriem sempre el germà gran controlant-nos com una colònia enfonsada en un caos.
En la UE ja notem els efectes d'aquesta teoria (immigrants, terrorisme jihadista, crisi, tractat transatlàntic). Fins i tot, hom la vol aplicar de ple sobre Grècia (la UE contra Grècia), amb la mirada de reüll posada en Espanya, Itàlia, etc. El caos que amenaça Grècia també ens amenaça a nosaltres. Tenim el llarg braç del "big brother", que, com el mal d'Almansa, a tots abasta (o abastarà), mitjançant els lacais de la UE, del PP, del PSOE i, ara també, de Ciudadanos. Estem entrant en una zona d'arenes movedisses de gran profunditat, de la qual cada dia ens serà més difícil de sortir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada