La Temptació

                         Entrada anterior: La imatge de l'ésser estimat que abraces és una màscara

I sereu com déus

Llegisc un article de Nathan Gardels contra la temptació populista, publicat a "El País" (11/4/13). Es titula: "Latinoamérica y la tentación populista". Parla de Sudamèrica, però qualsevol lector espanyol pot pensar en Espanya. S'hi dóna a entendre que les polítiques a favor del poble són una temptació, a la qual hem de resistir.

Quan posem el nom de temptació a alguna cosa volem dir que està prohibida, perquè és dolenta, atractiva i seductora. Hi ha qui s'atreveix a dir que és pecat tot allò ens ve de gust. Expressió que no passa de ser una boutade. Però ens il·lustra un tant. Aquestes consideracions em van portar a la memòria la pel·lícula de Billy Wilder (1955), "La tentación vive arriba". Però l'article ens vol dir que "no vive arriba", que "la tentación vive abajo". Serà, potser, perquè Marylin Monroe ja no viu dalt, o que hi viu, però que ha deixat de ser temptació i que ara la temptació seductora de veritat és el porter, que viu a sota, en la porteria de la casa? La temptació és ara el poble seductor que, com el porter, viu a sota, en la porteria, o fins i tot en el soterrani?

Mira per on jo estava equivocat: creia que les polítiques a favor dels rics i contra el poble eren la temptació seductora que molts pocs eren capaços de resistir. Per això el poble, de tant en tant, gosava i gosa pujar en tromba, cobejós,  al pis de la rica Marylin. Però aquesta, mutada en Merkel i Rajoy, amb una puntada de preferentes, hipoteques, i deutes diversos, els solia i els sol llançar per la finestra al buit per a que s'estavellen contra el sol, on els correspon viure.

Reconec que la lectura d'aquest article m'ha desconcertat de debò. Al cap i a la fi, l'article ens vol dir, en poques paraules, que la temptació populista, és una temptació maleïda: consisteix a voler que el poble deixe de ser pobre (les flors no estarien fetes per als porcs). 

   

S'aclarix més el pensament de l'autor amb les següents paraules: "En las elecciones democràticas cuentan màs las exigencias inmediatas de los votantes que la sostenibildad a largo plazo" (sona com una invitació a no fer cas de la voluntat popular, igualet que el PP de Rajoy).

I també: [Els programes socials de Perón en Argentina], "financiados por una deuda insostenible que lleva a la inflación descontrolada, la corrupción, el caos y el descontento, ...desemboca[n] en un golpe militar". És a dir, si no ho he comprès mal, que la política a favor del poble porta a una crisi que sols es pot superar per un cop militar d'extrema dreta (Videla), amb la benevolència de l'Església (Bergoglio inclòs) i dels EUA. Per fi ja sabem qui són els responsables dels crims d'aquest dictador. Igual que ara i aquí. De tot el mal que ens està fent Rajoy, la Merkel i la Troika és culpable Zapatero. I compte! Que si  els pobres s'encabriten molt, l'actual dictadura democràtica esdevindrà més dictadura encara i menys democràtica. Temeu la Cospedal quan acusa els altres de nazis ("el ladrón cree que todos son de su condición", diu el refrany popular castellà).

És una llàstima que el nostre autor s'haja oblidat del "corralito", car tots sabem que la crisi significada per aquest nom no va ser conseqüència del populisme peronista. Governava aleshores Fernando de la Rúa, desprès de Saúl Menem, tots dos obedients al servei dels EUA i del FMI.

I continua descrivint la política populista que condueix al desastre: "Existen enormes presiones para que toda ... [la] riqueza se gaste, ya, en subsidios a los pobres, ayudas para la compra de vivienda, pensiones generosas para los trabajadores o la ampliación de redes de protección social".

Diuen que els pobres "han vivido por encima de sus posibilidades". I és veritat, perquè mantenir-se els pobres en vida ja és viure per damunt de llurs possibilitats, car les possibilitats a l'abast dels pobres són nul·les. Així, el sistema econòmic neoliberal està dient-nos a través de l'article que, si no volem crisi, hem de conservar la pobresa dels pobres. Posem-los, doncs, en salmorra, i no caurem tots en la misèria.

I és que l'economia de Merkel i Wall Street s'alimenta de pobres. Quan els pobres surten de la pobresa, la societat s'afona. La pobresa és garantia de la riquesa. Sembla, doncs, que, per ara, no hi ha riquesa sense pobresa. Així cal que no es mengem tots els pobres d'una tirada, fem-los durar i durarem tots. Ja deia la vella cançó: "Hay que guardar, que el que guarda siempre tiene". Qui no recorda l'antiga consigna nadalenca: "Ponga un pobre en su mesa"? Però només el dia de Nadal, eh?

Pobres en conserva

La imatge de l'ésser estimat que abraces és una màscara

                                                                             Entrada anterior: Les maquinacions enemigues

"...Quan abraces el teu [o la teua] amant, abraces la imatge que t'has construït d'ell [o d'ella]. I per a ell [o ella], la teva cara no és més que la màscara concreta que oculta un cos també idealitzat. Examinar què hi ha de sota, sota la superfície, no sempre resol les qüestions, diu Zizek,..." (Simona Skrabec en "Slavoj Zizek no existeix", a la revista  "L'espill", núm. 42).

Ordinàriament estimem, menyspreem o odiem les imatges (no la realitat) que ens hem fet dels éssers estimats, menyspreats o odiats. Aquestes imatges venen determinades per les múltiples informacions que ens apleguen de fora, interpretades per les experiències tingudes al llarg de la vida i anhels íntims, no tots coneguts i conscients. La imatge que tenim de nosaltres i les que tenim dels altres són imatges construïdes, no corresponen adequadament a la realitat. Pel que respecta a nosaltres ja Sòcrates (segle IV a. de C.) ens va dir: "gnozi seautón" (coneix-te a tu mateix), una tasca difícil i llarga, perquè el nucli del nostre jo és un forat negre pràcticament inaccessible.

Quan el ciutadà valencià o el ciutadà espanyol vota PP, seria interessant saber quina imatge abraça, car per les imatges que abracen es pot deduir d'alguna manera els anhels íntims a què corresponen. També seria interessant saber quina imatge abraça Merkel, i els alemanys que la voten, quan obeeix les ordres del Bundesbank alemany i quina relació hi ha entre aquest banc i la Troika europea (Comissió Europea -CE-, Banc Central Europeu -BCE- i Fons Monetari Internacional -FMI-): qui abraça a qui?. Així podríem esbrinar una mica dels anhels o intencions alimentades pel llurs cors.

I, un cop aplegats a aquest esquemàtic i superficial anàlisi, podríem preguntar-nos quin cony d'imatge abracen tots aquests i aquestes quan viuen tan tranquils sabent (perquè ho saben: si no ho saben ells no ho sap ningú), sabent, dic, la paorosa quantitat d'entre 26 i 24 bilions (bilions, no milions) d'euros o dòlars, la tercera part de la riquesa mundial, els PIB d'USA i Japó junts, que els milionaris del món, més de 130.000 polítics i empresaris de 170 països, inclòs Espanya tenen amagats als paradisos fiscals, on es fan el 50% de les transaccions  comercials mundials. 

Per què envaïren Irak, envaïren Afganistan, estan a punt d'envair Síria, però no són capaços d'envair els paradisos fiscals? Tots sabem quins són alguns d'aquests edèns. En cas que alguns ho ignoren aquí en pose uns quants: Isles Caiman, Samoa, Singapur, Isles Cook, Isles Vírgenes Britàniques, Suïssa, Andorra, Gibraltar, etc. Potser no són capaços d'envair-los, perquè aquells que ordenarien la invasió i/o la dirigirien serien els envaïts, s'autoenvairien. 

I és que els grans defraudadors de les hisendes són els que manen, els que manen com homes de palla o com titelles o els que manen amagats movent els homes de palla o les titelles.

Quin cony d'imatge abracen els nostres governants i quin anhel alimenten al cor, sobre qui  recau el seu amor quan ens diuen que nosaltres (no ells ni els beneficiaris del desfalc) "hemos vivido por encima de nuestras possibilidades", atès que ells saben que ens han robat i ens estan robant per damunt de les nostres possibilitats? O quan a unes famílies pobres que els han acomiadat del treball o que han estat víctimes d'alguna trampa econòmica neoliberal i bancària els espolien la casa i, damunt, s'han de passar la resta de la vida pagant una quantitat injusta? A aquells que ho tenen tot i ho roben tot o quasi tot, se'ls perdona tot i als que no tenen res o casi res no se'ls perdona res. Hom obsequia als lladres i hom roba als robats. Aquest és el sistema econòmic que ells han abraçat i molts de nosaltres també.

El 85% dels ingressos estatals provenen del treball, no dels rics. Aleshores dues qüestions: 1. Per què aquests manen tant si a penes aporten res? 2. Si tirem els treballadors al carrer, l'Estat tindrà encara menys capital i no manarà gaire. Amb quina finalitat?

Les maquinacions enemigues

                                           Entrada anterior: Quien bien te quiere te hará llorar

Robots en lloc d'obrers

Encara que sóc un "out" (estic sempre fora de l'àmbit on es cuinen les coses importants), tinc el do (que déu m'ha regalat no sé per què), el do de la telepatia. I precisament aquests dies m'he assabentat  d'un encontre d'importants personatges "in", o de "la situació". Ara us diré el que vaig sentir:

Un diu: -Hi ha dues formes, si més no, d'acabar amb els pobres: matant-los o posant les condicions per a que surten de la pobresa. Els nostres col·legues, els amos neoliberals del món, elegiren, ja fa temps, la primera.

Un altre objecta: -Per què no mantenir-los precàriament mitjançant la beneficència, en lloc de matar-los? Una colla abundant de pobres poden ser-nos útils. Quan n'hi ha tants i es troben tants pocs llocs de treball, accepten qualsevol salari i qualsevol jornada laboral.

El tertulià que hem anomenat "un" afegeix: -Continue, doncs, amb el que deia. M'he reunit amb alguns col·legues, els quals, sobre la primera manera d'acabar amb els pobres opinen que no hem sabut aplicar-la, ha resultat massa lenta. Per això hem inventat la crisi, per a eliminar-los de l'existència amb més celeritat. Els instruments utilitzats, gràcies a l'angoixa del populatxo i a la nostra capacitat camelística, són, evidentment, la mateixa pobresa incrementada (mentre la llei neoliberal mana incrementar els beneficis per damunt de tot, la llei de l'aparent sortida de la crisi prescriu incrementar la pobresa per damunt de tot). Sense medicaments ni metges ni plaça en hospitals, quan són afectats per la malaltia, prompte pereixen. Sense aliments no poden subsistir. Sense un sostre on refugiar-se, un abric on arrecerar-se dels embats de la vida, una llar per poder viure en família i en intimitat, s'afebleixen, són presa d'innombrables malalties i moren (a vegades confese que em sorprenc a mi mateix: tants entrebancs al dret d'avortar i tan poca cura per mantenir en vida els nascuts!). En fi, sense accés gratuït a la justícia, no es poden defensar de res.

Prossegueix: -Des de sempre el gran objectiu dels empresaris era i és eliminar despeses. Una partida important són els salaris. Per això sempre hem volgut tenir la llibertat  d'abaixar-los o suprimir-los. Hi ha dues formes, que no s'exclouen entre sí, de suprimir salaris: una, substituint els obrers per robots; altra, acomiadant-los a conveniència. Car a mesura que augmenta l'atur, els obrers aturats (com acaba de dir el nostre contertuli) accepten contractes amb salaris més baixos i condicions de treball més favorables a nosaltres. La condició inventada fa poc per poder abaixar els salaris i practicar els acomiadaments "ad libitum" és la  darrerament tan ponderada reforma laboral, dins de les reformes estructurals amb què pretenem instaurar unes estructures en les quals tots els drets, de l'ordre que siga, cauen del nostre costat (la classe victoriosa) i ningun, o molts pocs, del costat dels pobres, denominats classes populars (que ara, gràcies a la crisi, abraça allò que abans era la classe mitjana, el món obrer i els pobres pobres).

I continua: -D'acord amb el proverbi, "qui té fam somia rotllos", els empresaris somiem empreses sense humans treballadors o, en tot cas, amb treballadors gratuïts (robots o humans esclaus). Aplegarà un moment en què no faran falta humans treballadors en cap branca de la producció, ni tan sols en l'àmbit de la llar, on els robots faran les feines.

El tercer contertuli objecta: -De totes maneres, els rics, en alguns aspectes, necessitem pobres. Necessitem òrgans corporals per substituir els òrgans malalts. Necessitem servents i serventes fidels per a determinades tasques familiars o hospitalàries. Necessitem esclaves del sexe. I, per damunt de tot, necessitem soldats i policies.

El tertulià "un" respon: -Tot això es podrà arranjar amb l'enginyeria genètica en humans. Així, els robots, en alguns aspectes, seran innecessaris. Hom tindrà humans genèticament adaptats a la funció per a la qual se'ls ha fet. Seran una meravella d'esclaus com els nostres avantpassats no podien somiar. La pel·lícula anglesa "Moon" (2009), òpera prima de Duncan Jones, ens ofereix un exemple d'allò que prompte podrà ser realitat: treballadors clons amb alguns gens alterats per garantir una vida curta que no els done temps de plantejar-nos  problemes. O, també, amb un gen de vigilància que els produïsca un dolor com una descàrrega elèctrica quan tinguen pensaments antisistema i els mate en quant caiguen malalts o simplement quan se'ls hi acudisquen pensaments de revolta.

                        . . .     . . .     . . .     . . .     . . .     . . .     . . .      

Ara, desprès de la narració que precedeix, lamentablement, he de confessar que jo sóc tan "out", tan "out", tan fora de tot, que també estic fora de la influència divina i del do telepàtic. Déu no m'ha fet mai cap regal, ni concedit cap gràcia. En tot cas, algunes gracietes. El contingut d'aquesta narració en podria ser una. Perdó.

"La destrucción o el amor" de Vicente Aleixandre? No:
La destrucció per amor als diners, de Goldman Sachs,
banca que controla el món.

Quien bien te quiere te hará llorar

                                         Entrada anterior: Sobre exvots i algunes coses més

Allò que es presenta com un bé sol convertir-se, de manera freqüent, en un mal. És a dir, a vegades (no sempre) el bé és causa del mal, un fenomen que figura sovint en les tradicions populars al costat del principi contrari: el mal pot ser causa del bé. Recordem allò de: "Qui bé et vol et farà plorar". Màxima que, aplicada sobre tot a l'educació dels nens i nenes, implica la idea que consentir o regalar aquests noiets i  noietes és perjudicial per al seu futur.

Podem estar o no estar d'acord amb aquestes màximes. Però ningú podrà negar que alguna vegada s'han realitzat tal com. Fora del món educatiu i familiar trobarem fàcilment exemples evidents que les confirmen. No sols en el sentit de l'expressió popular, sinó en el d'una més abstracta, la que hem citat més amunt: a vegades el bé (o allò que es presenta com un bé) és causa del mal.

Franco, que es presentava com el salvador d'Espanya i de la civilització occidental, ens va deixar en la misèria econòmica, infinitament superior a l'actual crisi, al mateix temps que assassinava milers de persones (10.000 per cada una de les assassinades pel feixista Mussolini a Itàlia, segons càlculs d'historiadors citats per Vicenç Navarro). Ara, anys desprès d'una transició fraudulenta, l'ombra de Franco està darrere de la desfeta econòmica, de la política antidemocràtica, de la injusta justícia i de la religió immutable. Impregna, endemés, bona part de la ideologia popular. Ja deia ell: "No hay mal [de los otros] que por [culpa de mi] bien no venga".

Els amos del món (la banca i grups econòmics inversors i financers) han aconseguit que la globalitat del món es regisca pel sistema neoliberal de llibertat per als poderosos amb l'arter reclam de llibertat per a tots. Un bé aquest que ens havia de produir una pau i un benestar paradisíac; és a dir, ni més ni manco que ens introduiria en el final de la història, d'aquesta història de guerres, rivalitats violentes i lluita per la subsistència (no sé si Francis Fukuyama pensava en l'eternitat quan escrivia el títol del seu llibre: "El final de la historia y el último hombre"). L'única cosa que hem aconseguit amb la meravella neoliberal és aquesta crisi, crisi que està revertint-nos al principi de la història, no al final.

Els desnonaments, cosa mala entre les males, està provocant una reacció social de solidaritat, recolzada per alguns jutges, i una admirable concienciació  popular en adonar-se que els drets humans estan essent trepitjats pels bancs i pel poder polític. Heu aquí un mal causa d'un bé, que al seu torn provoca un mal des del moment que els poders peperos (la delegada del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes, ben recolzada pels seus) acusen a la PAH (Plataforma de afectados por la Hipoteca) de kale borroca proetarra. És tractaria del mateix mecanisme amb què Aznar acusà Eta de l'atemptat d'Atocha (esperem que amb el mateix resultat). Confesse que aquesta perversa acusació em deixa bocabadat, quan pare esment que, amb ella, estan dient-nos que els principals defensors de la justícia i del dret constitucional a un habitatge digne són els etarres (?).

La kale borroca policial

En fi, no estem segurs de vèncer tots els mals que sobrevolen el nostre futur per causa del neoliberalisme i de convertir-los en bens. Tanmateix, no es pot dir encara que la sort ja estiga llançada (que "alea jacta sit"). Gianni Vattimo i Santiago Zabala en "Comunismo hermenéutico de Heidegger a Marx" (Herder, 2012) ens diuen que els enemics dels USA i les grans potencies neoliberals ja no són els habituals (Irak, Afganistan, Xina, Rusia, etc.(1)), sinó aquells i aquelles que són el rebuig produït pel capitalisme, aquells i aquelles llançats al marge de la història (els ciutadans i ciutadanes pobres, febles, oprimits i oprimides), i que mentre que en les grans ciutats occidentals els barris pobres es converteixen en camps de batalla, en algunes metròpolis sudamericanes els barris semblants s'han erigit en territoris per a la millora social mitjançant iniciatives comunistes.

Tan de bo que aquestes "parts inservibles" del subcontinent americà apleguen a inventar el bé que un dia acabe amb el mal del neoliberalisme contra el qual nosaltres sembla que no som capaços de lluitar. Tan de bo que el mal neoliberal produïsca el bé de la seua destrucció. Esperem que Sudamèrica ens salve d'aquesta epidèmia.

(1)   L'amenaça de Corea del Nord és més recent que l'elaboració del llibre.

Sobre exvots i algunes coses més

                                                          Entrada anterior: El fi justifica els mitjans

Exvots
(trobats a Google Imatges)

San Juditas Tadeo eternamente agradesida te ofresco este retablito porque mi marido se quedo dormido y no se dio cuenta que estaba con el hijo del carnisero al berme en penosa situación arrepentida te pido perdon pues no lo huelbo hacer pues te lo prometi que si salia bien de esta te traia este presente. y aqui cumplo. tu fiel devota. Sra. Carolina de la colonia Roma México DF. 28 octubre-2004

San Juditas Tadeo Las Gracias te bengo a dar Por librarme de Difícil Situación. y Poder esconderme a tiempo para que mi compadre no me encontrara con su mujer en su cama   Te ofresco este porque el nunca se entero que le poniamos los cuernos Jurando que no lo buelvo hacer. Perdoname pero el cuerpo es devil. G.R. Totuboya. Mexico DF. 28-Mayo 1989.

Doy gracias al señor de Chalma que Joaquin pudo salir antes que mi esposo entrara evitando una desgracia. Te ofresco este retablo pidiendole perdon arrepentida le juro que jamás lo engañaré porque el me quiere y no merese esto. Le seré siempre fiel asta que la muerte nos separe. Me dejé llevar por su juventud y la via. Pero me sirvió para valorar a mi esposo. Como hombre y ser humano. Rosa HJ. Ocurrió en la Col.Condesa Mexico D.F. 14 feb. 1990

Yolanda    Le doy Grasias a la Virgencita de Guadalupe que ya encontré TRABAJO DE PUTA aqui en La Merced Mexico. Cuidame mucho para poder mandarles unos sentavitos a mis padres allá en Pachuca Hidalgo. 12 disiembre 1980.

Al benir de una fiesta me encontré con un par de cabrones que me querian pegar por ser guey. Yo me encomendé a ti virgencita de San Juan pidiendote que no permitieras que me hicieran algo y salió un señor a defenderme. Ricardo "La Carisma". Barrio de Minas de Cristo. Mexico, 17 de mayo del 2000.

Algunes coses més

Em produeix una espècie d'emotiva tendresa imaginar que el cel s'ocupa de resoldre problemes tan humans, produïts alguns d'ells per debilitats tan humanes. Però també em fa pensar com aquest cel, tan sensible, compassiu i generós en uns casos, és tan insensible i dur en altres. Per exemple les tortures i assassinats de 30.000 persones, els robatoris de bebès fills de persones assassinades, perpetrats per la dictadura de Videla a l'Argentina, la tolerància de Bergoglio (ara Papa), aleshores Provincial de la Companyia de Jesús,  la mentira posterior quan aquest va dir que no en sabia res (segons conten) i la inexistència d'exvots (o això sembla) agraint al cel alguns miracles relatius a les víctimes. La mateixa cosa podríem dir del cas de Pinochet a Xile o Rios Mont a Guatemala. En general l'Església ha mostrat en aquests i altres casos com la Croada espanyola, juntament amb el llarg període postbèl·lic, una estranya manca de sensibilitat i un excés innecessari de crueltat. I amb l'Església, el cel. 

Una religió, la catòlica, el fundador de la qual va morir ajusticiat pel poder polític, instigat pel religiós, malgrat haver dit en una ocasió que el seu regne no era d'aquest món, és estrany que sovint done suport a la violència del poder d'aquest món contra el seu poble i, per a més conya, s'haja constituït, des de segles, en regne, un dels regnes d'aquest món (del qual precisament Bergoglio acaba de ser elegit Cap, Rei o Papa, denominacions que en aquest cas signifiquen poder absolut). 

El poder absolut del Papa no li ve dels cardenals que l'han elegit, sinó de Déu que els ha inspirat, perquè, com qui més i qui manco sap, tot poder ve de Déu, segons diu Sant Pau en l'Epístola als Romans. De Déu ve el poder del Papa, el que tenia Videla, el que tenia Franco,  el que tenia Stalin...

Així doncs, la tendresa que ens produeixen els exvots que he reproduït més amunt en aquesta entrada del bloc, esdevé de sobte una horrible sensació de soledat i d'abandó quan descobrim que en molts problemes de la vida al cel se li ha endurit el cor com si ja no s'ocupara de nosaltres i es passara, el temps etern, feliç mirant-se el gloriós i esplendorós melic. Car no es tracta sols dels crims al·ludits. És tracta també de la situació desastrosa que estem vivint aquí i arreu del món: la crisi, la fam, les malalties, les guerres. No hi haurà cap ésser sensible al cel que ens done un cop de ma?

A vegades pense que la religió que tenim més a prop, s'ha desviat del recte camí, que el Déu a qui ret culte ja no és el que diu que és. Quan l'Església Ortodoxa de Xipre està disposada a donar tots els seus bens per tal de superar la crisi econòmica que ens envaeix, l'Església espanyola es dedica a apropiar-se de bens populars (immobles: edificis o terrenys), a més de no pagar impostos dels bens que ja té i rebre una subvenció perpètua de l'Estat espanyol.

Se m'acudeix que, per tot això, possiblement les pregàries dels eclesiàstics i les nostres marren l'objectiu, no apleguen al lloc on devien aplegar. Potser no han aplegat mai, perquè, en realitat, no existisca el tal lloc, ni tampoc els seus residents, sants, àngels i triumvirat diví, que puguen escoltar-les. Llevat, potser, d'aquelles pregàries innocents i senzilles, basades en una fe ignorant i popular, ni gens ni mica ortodoxa, que resolen problemes d'anar per casa (o la seua credulitat innocent imagina que així és). No sé. Lamentablement la ignorància, de vegades, contribueix a una certa felicitat. 

El fi justifica els mitjans

                                                             Entrada anterior: I ara, el pacte contra la corrupció

Maquiavel ha sigut repetidament estigmatitzat per haver descobert i fet públic un principi habitual de conducta humana en l'àmbit privat, en el social, en el polític i en el religiós: "el fi justifica els mitjans", que ha sigut denominat maquiavèl·lic, practicat sovint en secret, de manera encoberta, i mirant o cridant l'atenció cap una altre lloc. 

Convençut de la perversitat del principi i de Maquiavel, la lectura atenta de la Bíblia amb l'ocasió del Conclave, m'ha colpejat cruelment el cor i la intel·ligència, de tal manera que m'ha fet trontollar les creences.  

Si el principi maquiavèl·lic és tan dolent, per què hom el troba practicat en la Bíblia des d'abans que el món fos món? És admissible que el fi de la glòria divina justificara des del començament dels temps, la condemna (per tota l'eternitat!) de Llucifer a l'infern i, desprès, la nostra, llançats fora del paradís a les penoses condicions en que ens trobem i a la possibilitat de caure per sempre en les calderes de Pere Botero?

Doncs sí, sembla que la finalitat de preservar la glòria i el poder absoluts de Déu justificà aleshores, i justifica ara, els immensos dolors que Déu i l'Església han causat, i causen, per acció  i omissió (guerres, croades, Inquisició, Pius XXII respecte al nazisme i el Papa Francesc I respecte a Videla, quan era Mario Bergoglio). Un fi tan elevat justificaria uns mitjans tan cruels. En aquest sentit, la Bíblia i el comportament de l'Esglèsia ratificaria que l'acció de Déu és sovint maquiavèl·lica. I aquesta seria la causa que els éssers humans hagen sortit tan maquiavèl·lics, car han estat creats a imatge i semblança de Déu. 

Jo gosaria dir que la història va ser així com sembla, fora que la miràrem des d'una altra perspectiva; és a dir, si fos el cas que la Bíblia, escrita per humans en idioma humà i amb mentalitat humana de l'època, haguera imaginat un Déu a imatge i semblança de l'home, amb els valors que l'home desitja, però que li manquen, com diria Feuerbach en "l'Essència del cristianisme", 1841 (l'home creà Déu projectant en ell la imatge idealitzada de sí mateix). Segons aquesta  interpretació, l'home seria gairebé un maquiavèl·lic encobert, i Déu, un d'explícit. 

En aquest sentit, per ser Déu la imatge sublimada dels valors humans propis d'una època masclista, Déu no és Deessa, ni Jesucrist Maria. I els sacerdots que poden entrar a l'altar de Déu,   homens i no dones. 

D'altra banda, considere que el valor del principi rau en allò de practicar-lo secretament i per alguns pocs privilegiats. Amb ell passa com amb la mentida. La mentida sols és útil si la gent no menteix habitualment. La mentida practicada i acceptada per tots ens introduiria en un món de bojos. D'una manera semblant, si tots acceptem com valor màxim que el fi justifica els mitjans, aleshores l'home és converteix en un llop per a l'home, en la guerra de tots contra tots (vide "El Leviatan", de Thomas Hobbes). Justament és açò el que està passant des que la globalització ha adoptat el principi expressat en termes neoliberals: "Enriquiu-vos individualment quant més pugueu" o "Arrape qui puga més".

També caldria tenir en compte que, d'acord amb l'evangelista sant Joan, l'esperit de Déu bufa per on vol. I algunes voltes, massa voltes, s'adorm  o s'equivoca, fa basca o bufa en llocs inesperats, com alguns de nosaltres hem pogut comprovar. Segurament per això, unes voltes sorgeix un Papa com Joan XXIII i altres uns de diferents com Joan Pau II o Benet XVI. Unes voltes inspira el Concili Vaticà II i altres inspira aquests darrers papes per a que l'abolisquen. L'Esperit Sant fa i desfà el que ha fet. Bufa com i on li dóna la gana. Tant de bo que el tal Sant Esperit esdevinga un dia Ventada (Santa, és clar) que netege a fons la corrupta, cruel i violenta religiositat d'aquest món!

Permeteu-me encara una altra reflexió. Segons la doctrina catòlica, el món es desenvolupa en tots els aspectes, els importants i els anodins, dirigit per la providència de Déu. És per açò que la sentència popular ens assegura que Déu escriu recte amb renglons torçuts. O, com interpreta Hegel, cristià no catòlic, la història es desenvolupa dirigida per l'astúcia de l'Esperit o Raó. Vol dir que  les giravoltes, passos enrere i passos endavant de la història no són més que maquiavèl·liques estratagemes de l'esperit per a assolir el fi que s'ha proposat. És a dir que les actuacions d'aquest caire, com la condemna de Llucifer convertit en Satanàs, la condemna de la humanitat expulsada del paradís i sotmesa a malalties, guerres, dolors infinits i, sovint l'infern com última parada, les croades, la Inquisició, les fogueres, etc., els freqüents errors, crims i corrupció de la jerarquia eclesiàstica no són més que estratagemes de la raó, la qual escriu recte per renglons torçuts. Amb quina finalitat? Perquè el fi justifica els mitjans, no ho oblidem. No gose pensar que el final siga la glòria de Déu sobre un munt de cadàvers. Però sí pense que una bona Ventada femenina o una llarga basca ens vindria bé.

Ara, per acabar, amb una espècie de cabriola, us pregue que fem un pensament "sin ánimo de lucro" preguntant-nos: i si, per ventura, fos el cas que els astuts, els que escriuen recte per renglons torçuts, els maquiavèl·lics de veritat,  l'Esperit Sant, els que bufen on o quan volen, foren els denominats "amos del món", "amiguitos del alma" de la Cúria vaticana, Papa inclòs?

I ara, el pacte contra la corrupció

                                                                                             Entrada anterior: Banda de lladres.     

Sabeu aquell que diu que un pecador es mor i va a l'infern? En lloc de foc hi havia una gran bassa de excrements líquids, producte de colitis infinites. En la bassa estaven tots els condemnats i condemnades de manera que la superfície líquida els aplegava a mig centímetre del llavi inferior. S'hi trobaven cardenals que havien lluitat fermament contra el matrimoni gai, però que visitaven sovint saunes servides per efebus; cardenals que condemnaren l'avortament amb persistència, però que havien invertit capitals importants en empreses amb obrers menors d'edat que emmalaltien i morien; senyores que condemnaven l'avortament, però que acomiadaven les minyones solteres embarassades; senyores que repartien bufandes de llana a les famílies pobres, però que votaven contra els drets laborals; en fi, innumerables banquers, bisbes, financers, àdhuc una dona que li semblava a frau Merkel, i altres:  un tal Rajado, un tal Monbou, un tal Verteder, un tal Drac (banquer) un tal Undargarlin, un tal Monti-piton, un tal Luis Dàrsenas, i molts més, molts (a l'infern n'hi ha milions). En entrar el nostre pecador, s'alçà un crit de milers de veus que cridaven: "Onetes no, onetes no, sis plau!".

Em va venir a la memòria aquest pudent i vell acudit, quan vaig sentir parlar d'un possible pacte contra la corrupció. Aleshores vaig estar a punt d'exclamar, com un vòmit irrefrenable: "onetes no, onetes no!"

Onetes no, onetes no, sis plau!

Per què ara un pacte? La lluita contra la corrupció no necessita pactes. Basta una neteja a fons i la fumigació pertinent. Per què aquesta xinxa sí i aquesta puça no? Un pacte contra la corrupció és una martingala de corruptes per a que prolifere eternament. Dos persones honestes no concerten un pacte contra la corrupció; simplement la combaten, perquè són honestes. Ningú vol en sa casa una bassa nauseabunda, viver d'insectes, de microbis i de bacteris que ens xuclen la sang i que ens infecten malalties. La repugnància o l'instint de supervivència ens obliguen a netejar, desinfectar i fumigar. No s'hi necessiten pactes. Com a màxim cal informar-se del millor procediment o del millor pesticida. 

Imaginem que els dos partits dominants en el panorama espanyol, volgueren fer un pacte per acabar amb la corrupció. Sobre què havien de pactar? En quins termes? Si els dos la volen perseguir,  que la perseguisquen, i en pau. Hi ha unes lleis, oi? Doncs que les complisquen. Hi ha uns jutges? Doncs que jutgen. Hi ha una policia? Doncs que investigue i que arreste. Hi ha uns fiscals i uns advocats? Doncs que acusen. Hi ha unes presons? Doncs que retinguen darrere dels seus barrots immediatament tots els corruptes i que la justícia els obligue a tornar tot allò que hagen rampinyat, cosa aquesta que la tal justícia sovint oblida. Però sobre tot, el que importa és que el poble abomine, menyspree i rebutge públicament els corruptes. Per això són força necessaris els castics exemplars "por do más pecado habia". De ninguna manera hauria de passar allò que passa sempre a l'IRPF i altres impostos: que els que tenen més paguen menys i els que tenen menys paguen més.

De concertar-se l'esmentat pacte, m'imagine que sols es podria fer en aquests termes: si tu robes aquí, jo robaré allà; o robem els dos o no robem ningú. Si tu persegueixes i/o denuncies els meus, jo perseguiré i/o denunciaré els teus. En tot cas, posem-nos d'acord sobre les circumstàncies en les quals tu o jo podem robar i aquelles en què tu pots perseguir i/o denunciar els meus i/o jo els teus. Està clar, doncs, que un pacte d'aquestes característiques implica la corrupció dels pactants. Repetisc, si no hi ha corrupció ni en un ni en l'altre no hi ha matèria sobre la qual pactar. Es persegueix i/o es denuncia la corrupció, i res més.

Desgraciadament la realitat quotidiana ens mostra que al dia d'avui hi ha poques persones que no siguen corruptes de paraula, obra, omissió o pensament. Sembla que una epidèmia  galopant s'ha  apoderat del món: la corrupció neoliberal. Si en el segle XIX un fantasma recorria Europa,  el fantasma del comunisme, ara la corrupció neoliberal, inoculada als cervells humans a la manera de xips, està devastant el planeta. Si no volíem caldo, ara tenim dues tasses, dues tasses de caldo putrefacte que ens hem de portar als llavis tots els dies.