Maquiavel ha sigut repetidament estigmatitzat per haver descobert i fet públic un principi habitual de conducta humana en l'àmbit privat, en el social, en el polític i en el religiós: "el fi justifica els mitjans", que ha sigut denominat maquiavèl·lic, practicat sovint en secret, de manera encoberta, i mirant o cridant l'atenció cap una altre lloc.
Convençut de la perversitat del principi i de Maquiavel, la lectura atenta de la Bíblia amb l'ocasió del Conclave, m'ha colpejat cruelment el cor i la intel·ligència, de tal manera que m'ha fet trontollar les creences.
Si el principi maquiavèl·lic és tan dolent, per què hom el troba practicat en la Bíblia des d'abans que el món fos món? És admissible que el fi de la glòria divina justificara des del començament dels temps, la condemna (per tota l'eternitat!) de Llucifer a l'infern i, desprès, la nostra, llançats fora del paradís a les penoses condicions en que ens trobem i a la possibilitat de caure per sempre en les calderes de Pere Botero?
Doncs sí, sembla que la finalitat de preservar la glòria i el poder absoluts de Déu justificà aleshores, i justifica ara, els immensos dolors que Déu i l'Església han causat, i causen, per acció i omissió (guerres, croades, Inquisició, Pius XXII respecte al nazisme i el Papa Francesc I respecte a Videla, quan era Mario Bergoglio). Un fi tan elevat justificaria uns mitjans tan cruels. En aquest sentit, la Bíblia i el comportament de l'Esglèsia ratificaria que l'acció de Déu és sovint maquiavèl·lica. I aquesta seria la causa que els éssers humans hagen sortit tan maquiavèl·lics, car han estat creats a imatge i semblança de Déu.
Jo gosaria dir que la història va ser així com sembla, fora que la miràrem des d'una altra perspectiva; és a dir, si fos el cas que la Bíblia, escrita per humans en idioma humà i amb mentalitat humana de l'època, haguera imaginat un Déu a imatge i semblança de l'home, amb els valors que l'home desitja, però que li manquen, com diria Feuerbach en "l'Essència del cristianisme", 1841 (l'home creà Déu projectant en ell la imatge idealitzada de sí mateix). Segons aquesta interpretació, l'home seria gairebé un maquiavèl·lic encobert, i Déu, un d'explícit.
En aquest sentit, per ser Déu la imatge sublimada dels valors humans propis d'una època masclista, Déu no és Deessa, ni Jesucrist Maria. I els sacerdots que poden entrar a l'altar de Déu, homens i no dones.
D'altra banda, considere que el valor del principi rau en allò de practicar-lo secretament i per alguns pocs privilegiats. Amb ell passa com amb la mentida. La mentida sols és útil si la gent no menteix habitualment. La mentida practicada i acceptada per tots ens introduiria en un món de bojos. D'una manera semblant, si tots acceptem com valor màxim que el fi justifica els mitjans, aleshores l'home és converteix en un llop per a l'home, en la guerra de tots contra tots (vide "El Leviatan", de Thomas Hobbes). Justament és açò el que està passant des que la globalització ha adoptat el principi expressat en termes neoliberals: "Enriquiu-vos individualment quant més pugueu" o "Arrape qui puga més".
També caldria tenir en compte que, d'acord amb l'evangelista sant Joan, l'esperit de Déu bufa per on vol. I algunes voltes, massa voltes, s'adorm o s'equivoca, fa basca o bufa en llocs inesperats, com alguns de nosaltres hem pogut comprovar. Segurament per això, unes voltes sorgeix un Papa com Joan XXIII i altres uns de diferents com Joan Pau II o Benet XVI. Unes voltes inspira el Concili Vaticà II i altres inspira aquests darrers papes per a que l'abolisquen. L'Esperit Sant fa i desfà el que ha fet. Bufa com i on li dóna la gana. Tant de bo que el tal Sant Esperit esdevinga un dia Ventada (Santa, és clar) que netege a fons la corrupta, cruel i violenta religiositat d'aquest món!
Permeteu-me encara una altra reflexió. Segons la doctrina catòlica, el món es desenvolupa en tots els aspectes, els importants i els anodins, dirigit per la providència de Déu. És per açò que la sentència popular ens assegura que Déu escriu recte amb renglons torçuts. O, com interpreta Hegel, cristià no catòlic, la història es desenvolupa dirigida per l'astúcia de l'Esperit o Raó. Vol dir que les giravoltes, passos enrere i passos endavant de la història no són més que maquiavèl·liques estratagemes de l'esperit per a assolir el fi que s'ha proposat. És a dir que les actuacions d'aquest caire, com la condemna de Llucifer convertit en Satanàs, la condemna de la humanitat expulsada del paradís i sotmesa a malalties, guerres, dolors infinits i, sovint l'infern com última parada, les croades, la Inquisició, les fogueres, etc., els freqüents errors, crims i corrupció de la jerarquia eclesiàstica no són més que estratagemes de la raó, la qual escriu recte per renglons torçuts. Amb quina finalitat? Perquè el fi justifica els mitjans, no ho oblidem. No gose pensar que el final siga la glòria de Déu sobre un munt de cadàvers. Però sí pense que una bona Ventada femenina o una llarga basca ens vindria bé.
Ara, per acabar, amb una espècie de cabriola, us pregue que fem un pensament "sin ánimo de lucro" preguntant-nos: i si, per ventura, fos el cas que els astuts, els que escriuen recte per renglons torçuts, els maquiavèl·lics de veritat, l'Esperit Sant, els que bufen on o quan volen, foren els denominats "amos del món", "amiguitos del alma" de la Cúria vaticana, Papa inclòs?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada