Quien bien te quiere te hará llorar

                                         Entrada anterior: Sobre exvots i algunes coses més

Allò que es presenta com un bé sol convertir-se, de manera freqüent, en un mal. És a dir, a vegades (no sempre) el bé és causa del mal, un fenomen que figura sovint en les tradicions populars al costat del principi contrari: el mal pot ser causa del bé. Recordem allò de: "Qui bé et vol et farà plorar". Màxima que, aplicada sobre tot a l'educació dels nens i nenes, implica la idea que consentir o regalar aquests noiets i  noietes és perjudicial per al seu futur.

Podem estar o no estar d'acord amb aquestes màximes. Però ningú podrà negar que alguna vegada s'han realitzat tal com. Fora del món educatiu i familiar trobarem fàcilment exemples evidents que les confirmen. No sols en el sentit de l'expressió popular, sinó en el d'una més abstracta, la que hem citat més amunt: a vegades el bé (o allò que es presenta com un bé) és causa del mal.

Franco, que es presentava com el salvador d'Espanya i de la civilització occidental, ens va deixar en la misèria econòmica, infinitament superior a l'actual crisi, al mateix temps que assassinava milers de persones (10.000 per cada una de les assassinades pel feixista Mussolini a Itàlia, segons càlculs d'historiadors citats per Vicenç Navarro). Ara, anys desprès d'una transició fraudulenta, l'ombra de Franco està darrere de la desfeta econòmica, de la política antidemocràtica, de la injusta justícia i de la religió immutable. Impregna, endemés, bona part de la ideologia popular. Ja deia ell: "No hay mal [de los otros] que por [culpa de mi] bien no venga".

Els amos del món (la banca i grups econòmics inversors i financers) han aconseguit que la globalitat del món es regisca pel sistema neoliberal de llibertat per als poderosos amb l'arter reclam de llibertat per a tots. Un bé aquest que ens havia de produir una pau i un benestar paradisíac; és a dir, ni més ni manco que ens introduiria en el final de la història, d'aquesta història de guerres, rivalitats violentes i lluita per la subsistència (no sé si Francis Fukuyama pensava en l'eternitat quan escrivia el títol del seu llibre: "El final de la historia y el último hombre"). L'única cosa que hem aconseguit amb la meravella neoliberal és aquesta crisi, crisi que està revertint-nos al principi de la història, no al final.

Els desnonaments, cosa mala entre les males, està provocant una reacció social de solidaritat, recolzada per alguns jutges, i una admirable concienciació  popular en adonar-se que els drets humans estan essent trepitjats pels bancs i pel poder polític. Heu aquí un mal causa d'un bé, que al seu torn provoca un mal des del moment que els poders peperos (la delegada del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes, ben recolzada pels seus) acusen a la PAH (Plataforma de afectados por la Hipoteca) de kale borroca proetarra. És tractaria del mateix mecanisme amb què Aznar acusà Eta de l'atemptat d'Atocha (esperem que amb el mateix resultat). Confesse que aquesta perversa acusació em deixa bocabadat, quan pare esment que, amb ella, estan dient-nos que els principals defensors de la justícia i del dret constitucional a un habitatge digne són els etarres (?).

La kale borroca policial

En fi, no estem segurs de vèncer tots els mals que sobrevolen el nostre futur per causa del neoliberalisme i de convertir-los en bens. Tanmateix, no es pot dir encara que la sort ja estiga llançada (que "alea jacta sit"). Gianni Vattimo i Santiago Zabala en "Comunismo hermenéutico de Heidegger a Marx" (Herder, 2012) ens diuen que els enemics dels USA i les grans potencies neoliberals ja no són els habituals (Irak, Afganistan, Xina, Rusia, etc.(1)), sinó aquells i aquelles que són el rebuig produït pel capitalisme, aquells i aquelles llançats al marge de la història (els ciutadans i ciutadanes pobres, febles, oprimits i oprimides), i que mentre que en les grans ciutats occidentals els barris pobres es converteixen en camps de batalla, en algunes metròpolis sudamericanes els barris semblants s'han erigit en territoris per a la millora social mitjançant iniciatives comunistes.

Tan de bo que aquestes "parts inservibles" del subcontinent americà apleguen a inventar el bé que un dia acabe amb el mal del neoliberalisme contra el qual nosaltres sembla que no som capaços de lluitar. Tan de bo que el mal neoliberal produïsca el bé de la seua destrucció. Esperem que Sudamèrica ens salve d'aquesta epidèmia.

(1)   L'amenaça de Corea del Nord és més recent que l'elaboració del llibre.