Les maquinacions enemigues

                                           Entrada anterior: Quien bien te quiere te hará llorar

Robots en lloc d'obrers

Encara que sóc un "out" (estic sempre fora de l'àmbit on es cuinen les coses importants), tinc el do (que déu m'ha regalat no sé per què), el do de la telepatia. I precisament aquests dies m'he assabentat  d'un encontre d'importants personatges "in", o de "la situació". Ara us diré el que vaig sentir:

Un diu: -Hi ha dues formes, si més no, d'acabar amb els pobres: matant-los o posant les condicions per a que surten de la pobresa. Els nostres col·legues, els amos neoliberals del món, elegiren, ja fa temps, la primera.

Un altre objecta: -Per què no mantenir-los precàriament mitjançant la beneficència, en lloc de matar-los? Una colla abundant de pobres poden ser-nos útils. Quan n'hi ha tants i es troben tants pocs llocs de treball, accepten qualsevol salari i qualsevol jornada laboral.

El tertulià que hem anomenat "un" afegeix: -Continue, doncs, amb el que deia. M'he reunit amb alguns col·legues, els quals, sobre la primera manera d'acabar amb els pobres opinen que no hem sabut aplicar-la, ha resultat massa lenta. Per això hem inventat la crisi, per a eliminar-los de l'existència amb més celeritat. Els instruments utilitzats, gràcies a l'angoixa del populatxo i a la nostra capacitat camelística, són, evidentment, la mateixa pobresa incrementada (mentre la llei neoliberal mana incrementar els beneficis per damunt de tot, la llei de l'aparent sortida de la crisi prescriu incrementar la pobresa per damunt de tot). Sense medicaments ni metges ni plaça en hospitals, quan són afectats per la malaltia, prompte pereixen. Sense aliments no poden subsistir. Sense un sostre on refugiar-se, un abric on arrecerar-se dels embats de la vida, una llar per poder viure en família i en intimitat, s'afebleixen, són presa d'innombrables malalties i moren (a vegades confese que em sorprenc a mi mateix: tants entrebancs al dret d'avortar i tan poca cura per mantenir en vida els nascuts!). En fi, sense accés gratuït a la justícia, no es poden defensar de res.

Prossegueix: -Des de sempre el gran objectiu dels empresaris era i és eliminar despeses. Una partida important són els salaris. Per això sempre hem volgut tenir la llibertat  d'abaixar-los o suprimir-los. Hi ha dues formes, que no s'exclouen entre sí, de suprimir salaris: una, substituint els obrers per robots; altra, acomiadant-los a conveniència. Car a mesura que augmenta l'atur, els obrers aturats (com acaba de dir el nostre contertuli) accepten contractes amb salaris més baixos i condicions de treball més favorables a nosaltres. La condició inventada fa poc per poder abaixar els salaris i practicar els acomiadaments "ad libitum" és la  darrerament tan ponderada reforma laboral, dins de les reformes estructurals amb què pretenem instaurar unes estructures en les quals tots els drets, de l'ordre que siga, cauen del nostre costat (la classe victoriosa) i ningun, o molts pocs, del costat dels pobres, denominats classes populars (que ara, gràcies a la crisi, abraça allò que abans era la classe mitjana, el món obrer i els pobres pobres).

I continua: -D'acord amb el proverbi, "qui té fam somia rotllos", els empresaris somiem empreses sense humans treballadors o, en tot cas, amb treballadors gratuïts (robots o humans esclaus). Aplegarà un moment en què no faran falta humans treballadors en cap branca de la producció, ni tan sols en l'àmbit de la llar, on els robots faran les feines.

El tercer contertuli objecta: -De totes maneres, els rics, en alguns aspectes, necessitem pobres. Necessitem òrgans corporals per substituir els òrgans malalts. Necessitem servents i serventes fidels per a determinades tasques familiars o hospitalàries. Necessitem esclaves del sexe. I, per damunt de tot, necessitem soldats i policies.

El tertulià "un" respon: -Tot això es podrà arranjar amb l'enginyeria genètica en humans. Així, els robots, en alguns aspectes, seran innecessaris. Hom tindrà humans genèticament adaptats a la funció per a la qual se'ls ha fet. Seran una meravella d'esclaus com els nostres avantpassats no podien somiar. La pel·lícula anglesa "Moon" (2009), òpera prima de Duncan Jones, ens ofereix un exemple d'allò que prompte podrà ser realitat: treballadors clons amb alguns gens alterats per garantir una vida curta que no els done temps de plantejar-nos  problemes. O, també, amb un gen de vigilància que els produïsca un dolor com una descàrrega elèctrica quan tinguen pensaments antisistema i els mate en quant caiguen malalts o simplement quan se'ls hi acudisquen pensaments de revolta.

                        . . .     . . .     . . .     . . .     . . .     . . .     . . .      

Ara, desprès de la narració que precedeix, lamentablement, he de confessar que jo sóc tan "out", tan "out", tan fora de tot, que també estic fora de la influència divina i del do telepàtic. Déu no m'ha fet mai cap regal, ni concedit cap gràcia. En tot cas, algunes gracietes. El contingut d'aquesta narració en podria ser una. Perdó.

"La destrucción o el amor" de Vicente Aleixandre? No:
La destrucció per amor als diners, de Goldman Sachs,
banca que controla el món.