I sereu com déus |
Llegisc un article de Nathan Gardels contra la
temptació populista, publicat a "El País" (11/4/13). Es titula:
"Latinoamérica y la tentación populista". Parla de Sudamèrica, però
qualsevol lector espanyol pot pensar en Espanya. S'hi dóna a entendre que les
polítiques a favor del poble són una temptació, a la qual hem de resistir.
Quan posem el nom de temptació a alguna cosa volem dir
que està prohibida, perquè és dolenta, atractiva i seductora. Hi ha qui
s'atreveix a dir que és pecat tot allò ens ve de gust. Expressió que no passa de ser una
boutade. Però ens il·lustra un tant. Aquestes consideracions em van portar a la
memòria la pel·lícula de Billy Wilder (1955), "La tentación vive
arriba". Però l'article ens vol dir que "no vive arriba", que "la tentación
vive abajo". Serà, potser, perquè Marylin Monroe ja no viu dalt, o que hi viu,
però que ha deixat de ser temptació i que ara la temptació seductora de veritat
és el porter, que viu a sota, en la porteria de la casa? La temptació és ara el
poble seductor que, com el porter, viu a sota, en la porteria, o fins i tot en el soterrani?
Mira per on jo estava equivocat: creia que les
polítiques a favor dels rics i contra el poble eren la temptació seductora que
molts pocs eren capaços de resistir. Per això el poble, de tant en tant, gosava
i gosa pujar en tromba, cobejós, al pis
de la rica Marylin. Però aquesta, mutada en Merkel i Rajoy, amb una puntada de preferentes, hipoteques, i deutes diversos, els solia i els sol llançar per
la finestra al buit per a que s'estavellen contra el sol, on els correspon viure.
Reconec que la lectura d'aquest article m'ha
desconcertat de debò. Al cap i a la fi, l'article ens vol dir, en poques
paraules, que la temptació populista, és una temptació maleïda: consisteix a voler
que el poble deixe de ser pobre (les flors no estarien fetes per als porcs).
S'aclarix més el pensament de l'autor amb les següents
paraules: "En las elecciones democràticas cuentan màs las exigencias
inmediatas de los votantes que la sostenibildad a largo plazo" (sona com
una invitació a no fer cas de la voluntat popular, igualet que el PP de Rajoy).
I també: [Els programes socials de Perón en Argentina],
"financiados por una deuda insostenible que lleva a la inflación
descontrolada, la corrupción, el caos y el descontento, ...desemboca[n] en un
golpe militar". És a dir, si no ho he comprès mal, que la política a favor del
poble porta a una crisi que sols es pot superar per un cop militar d'extrema
dreta (Videla), amb la benevolència de l'Església (Bergoglio inclòs) i dels
EUA. Per fi ja sabem qui són els responsables dels crims d'aquest dictador.
Igual que ara i aquí. De tot el mal que ens està fent Rajoy, la Merkel i la
Troika és culpable Zapatero. I compte! Que si
els pobres s'encabriten molt, l'actual dictadura democràtica esdevindrà
més dictadura encara i menys democràtica. Temeu la Cospedal quan acusa els
altres de nazis ("el ladrón cree que todos son de su
condición", diu el refrany popular castellà).
És una llàstima que el nostre autor s'haja oblidat del
"corralito", car tots sabem que la crisi significada per aquest nom
no va ser conseqüència del populisme peronista. Governava aleshores Fernando de
la Rúa, desprès de Saúl Menem, tots dos obedients al servei dels EUA i del FMI.
I continua descrivint la política populista que
condueix al desastre: "Existen enormes presiones para que toda ... [la]
riqueza se gaste, ya, en subsidios a los pobres, ayudas para la compra de
vivienda, pensiones generosas para los trabajadores o la ampliación de redes de
protección social".
Diuen que els pobres "han vivido por encima de sus
posibilidades". I és veritat, perquè mantenir-se els pobres en vida ja és viure
per damunt de llurs possibilitats, car les possibilitats a l'abast dels pobres
són nul·les. Així, el sistema econòmic neoliberal està dient-nos a través de
l'article que, si no volem crisi, hem de conservar la pobresa dels pobres.
Posem-los, doncs, en salmorra, i no caurem tots en la misèria.
I és que l'economia de Merkel i Wall Street s'alimenta
de pobres. Quan els pobres surten de la pobresa, la societat s'afona. La
pobresa és garantia de la riquesa. Sembla, doncs, que, per ara, no hi ha
riquesa sense pobresa. Així cal que no es mengem tots els pobres d'una tirada,
fem-los durar i durarem tots. Ja deia la vella cançó: "Hay que guardar,
que el que guarda siempre tiene". Qui no recorda l'antiga consigna
nadalenca: "Ponga un pobre en su mesa"? Però només el dia de Nadal,
eh?
Pobres en conserva |
1 comentari:
A les primeres cases de Rafelcofer hi ha una pintada en castellà: "Si los de abajo se mueven los de arriba se caen"
M'ha semblat oportú transcriure-la ací.
Publica un comentari a l'entrada