La Temptació

                         Entrada anterior: La imatge de l'ésser estimat que abraces és una màscara

I sereu com déus

Llegisc un article de Nathan Gardels contra la temptació populista, publicat a "El País" (11/4/13). Es titula: "Latinoamérica y la tentación populista". Parla de Sudamèrica, però qualsevol lector espanyol pot pensar en Espanya. S'hi dóna a entendre que les polítiques a favor del poble són una temptació, a la qual hem de resistir.

Quan posem el nom de temptació a alguna cosa volem dir que està prohibida, perquè és dolenta, atractiva i seductora. Hi ha qui s'atreveix a dir que és pecat tot allò ens ve de gust. Expressió que no passa de ser una boutade. Però ens il·lustra un tant. Aquestes consideracions em van portar a la memòria la pel·lícula de Billy Wilder (1955), "La tentación vive arriba". Però l'article ens vol dir que "no vive arriba", que "la tentación vive abajo". Serà, potser, perquè Marylin Monroe ja no viu dalt, o que hi viu, però que ha deixat de ser temptació i que ara la temptació seductora de veritat és el porter, que viu a sota, en la porteria de la casa? La temptació és ara el poble seductor que, com el porter, viu a sota, en la porteria, o fins i tot en el soterrani?

Mira per on jo estava equivocat: creia que les polítiques a favor dels rics i contra el poble eren la temptació seductora que molts pocs eren capaços de resistir. Per això el poble, de tant en tant, gosava i gosa pujar en tromba, cobejós,  al pis de la rica Marylin. Però aquesta, mutada en Merkel i Rajoy, amb una puntada de preferentes, hipoteques, i deutes diversos, els solia i els sol llançar per la finestra al buit per a que s'estavellen contra el sol, on els correspon viure.

Reconec que la lectura d'aquest article m'ha desconcertat de debò. Al cap i a la fi, l'article ens vol dir, en poques paraules, que la temptació populista, és una temptació maleïda: consisteix a voler que el poble deixe de ser pobre (les flors no estarien fetes per als porcs). 

   

S'aclarix més el pensament de l'autor amb les següents paraules: "En las elecciones democràticas cuentan màs las exigencias inmediatas de los votantes que la sostenibildad a largo plazo" (sona com una invitació a no fer cas de la voluntat popular, igualet que el PP de Rajoy).

I també: [Els programes socials de Perón en Argentina], "financiados por una deuda insostenible que lleva a la inflación descontrolada, la corrupción, el caos y el descontento, ...desemboca[n] en un golpe militar". És a dir, si no ho he comprès mal, que la política a favor del poble porta a una crisi que sols es pot superar per un cop militar d'extrema dreta (Videla), amb la benevolència de l'Església (Bergoglio inclòs) i dels EUA. Per fi ja sabem qui són els responsables dels crims d'aquest dictador. Igual que ara i aquí. De tot el mal que ens està fent Rajoy, la Merkel i la Troika és culpable Zapatero. I compte! Que si  els pobres s'encabriten molt, l'actual dictadura democràtica esdevindrà més dictadura encara i menys democràtica. Temeu la Cospedal quan acusa els altres de nazis ("el ladrón cree que todos son de su condición", diu el refrany popular castellà).

És una llàstima que el nostre autor s'haja oblidat del "corralito", car tots sabem que la crisi significada per aquest nom no va ser conseqüència del populisme peronista. Governava aleshores Fernando de la Rúa, desprès de Saúl Menem, tots dos obedients al servei dels EUA i del FMI.

I continua descrivint la política populista que condueix al desastre: "Existen enormes presiones para que toda ... [la] riqueza se gaste, ya, en subsidios a los pobres, ayudas para la compra de vivienda, pensiones generosas para los trabajadores o la ampliación de redes de protección social".

Diuen que els pobres "han vivido por encima de sus posibilidades". I és veritat, perquè mantenir-se els pobres en vida ja és viure per damunt de llurs possibilitats, car les possibilitats a l'abast dels pobres són nul·les. Així, el sistema econòmic neoliberal està dient-nos a través de l'article que, si no volem crisi, hem de conservar la pobresa dels pobres. Posem-los, doncs, en salmorra, i no caurem tots en la misèria.

I és que l'economia de Merkel i Wall Street s'alimenta de pobres. Quan els pobres surten de la pobresa, la societat s'afona. La pobresa és garantia de la riquesa. Sembla, doncs, que, per ara, no hi ha riquesa sense pobresa. Així cal que no es mengem tots els pobres d'una tirada, fem-los durar i durarem tots. Ja deia la vella cançó: "Hay que guardar, que el que guarda siempre tiene". Qui no recorda l'antiga consigna nadalenca: "Ponga un pobre en su mesa"? Però només el dia de Nadal, eh?

Pobres en conserva