.jpg) |
| El naixement de Venus. Botticelli |
Estem assistint a un final de la història, tan catastròfic, que està gestant el naixement d'una altra, eixa a què apuntem quan diem que un altre món és possible. Ens havia promès Fukuyama un final feliç, paradisíac. Però està esdevenint el contrari. L'única cosa que ha produït aquest final és riquesa immensa en els paradisos fiscals (un terç de tota la disponibilitat mundial) i misèria escandalosa i cruel arreu del món. Disminueixen les guerres, però augmenta la rapinya de l'Occident cristià contra els seus i contra els altres. Els paradisos fiscals són els caus llòbrecs on s'amaguen alimanyes d'egoisme cruel, mentider, salvatge, atroç i sanguinari. Constitueixen, amb els capitalistes del narcotràfic, del tràfic d'armes, de la indústria tòxica, de la de medicaments nocius..., la internacional del mal i de la destrucció. Han aconseguit infestar el món sencer de corcons que estan corroint tot tipus d'institució humana, des de governs i partits fins a empreses, grups financers, esglésies i moviments religiosos. Vivim en aquest final de la història un món corcat des del seu cor fins a les ungles dels dits.
Alguns no comprenien i no comprenen bé aquest fenomen d'un final que dóna lloc a un principi, d'una nit que genera una aurora, d'una mare degradada que, moribunda, infanta un nou nat. Alguna cosa veien i veuen que els feia i els fa parlar d'una època de canvis, però res més. Tanmateix, el president equatorià, Rafael Correa, amb una visió més clara del problema, digué: "no estem en una època de canvis, sinó en un canvi d'època". Es referia al despertar dels pobles americans (Argentina, Brasil, Equador, Bolívia, Veneçuela...). Però el significat de la frase abraça el món sencer. És la nova història emergent.
Amb la caiguda del règim comunista soviètic, el neoliberalisme s'expandí ràpidament i va fer creure que ja no eren necessaris els règims dictatorials per defensar els rics, ni les polítiques econòmiques a favor de l'obrer. La història va experimentar un canvi: s'havia acabat la lluita de classes. La Thatcher va dessagnar els sindicats i va deixar la classe obrera al lloc que li correspon: xafigada per terra. Des d'aleshores ens governen, no les persones, sinó les lleis econòmiques (formulades per científics ineptes, comprats a bon preu), dogmes immutables, més immutables que els dogmes catòlics. Llur força coactiva és l'amenaça de caure en l'infern d'una crisi imparable.
A aquest infern hem aplegat ja. A ell paradoxalment ens han portat el compliment de les lleis que ens havien d'evitar la caiguda. Un infern, aprofitant el qual i excusats en les lleis causa de la crisi, ens estan robant tot, tot: dipòsits bancaris, llocs de treball, salaris dignes, jubilacions, habitatges, dret a protestar (escatxes), premsa, radio i televisió lliures (només ens queda internet, i vorem quant dura), igualtat de tractament davant la llei i la justícia (uns són condemnats de seguida; altres passen anys fins que prescriu llur delicte o s'inventen qualsevol altra martingala per a lliurar-los; uns poden pagar-se els advocats i els tribunals; altres, ninguna de les dues coses). Ens neguen la llibertat de decidir sobre el propi cos (avortament), el dret al matrimoni homosexual, d'acord amb la pròpia naturalesa de cadascú o de cadascuna (desigualtat discriminatòria). Fins i tot, un cop ens han deixat moribunds, ens prohibeixen l'eutanàsia. Ens han de matar ells, desprès de ben torturats, contra la voluntat pròpia. El final ha de ser ben dolorós, per a major glòria de déu, que per això hem nascut obligats, no resultat d'una decisió lliure de la mare.
I tot això en nom d'unes lleis que "experts" pseudo científics han elaborat per error en la manipulació del senzill full de càlcul Èxcel, de Microsoft. Error intencionat? Pot ser. Però error. Recordem els refranys: "No hay mal que por bien no venga"; "si no e vero e ben trobato". Els enemics de la humanitat ho aprofiten tot.
 |
Aquí teniu els experts ignorants, responsables de part del nostre mal. L'altra part correspon als que ens han limitat el dèficit permès i han infligit polítiques d'austeritat, tot seguint aquests gurús, sense el nostre consentiment, i enfonsant-nos cada dia més en la profunda crisi que ens ofega.
Hem vist el final de la història. Per tal que progresse la nova, tan sols falta una cosa, ai las!: que el poble s'adone del que ha passat i està passant.
Hem vist el final de la història. Per tal que progresse la nova, tan sols falta una cosa, ai las!: que el poble s'adone del que ha passat i està passant.
... ... ...
"... Un reciente estudio de Isabel Ortiz y Matthew Cummins (The Age of Austerity – A Review of Public Expenditures and Adjustment Measures in 181 Countries) ha analizado 314 informes del Fondo Monetario Internacional publicados entre enero de 2010 y febrero de 2013 y llega a conclusiones muy clarificadoras y diferentes a las que defiende la sabiduría convencional. ...
... El estudio concluye que estas políticas de austeridad ni promueven el empleo estable, ni el crecimiento, ni mejoran el nivel de vida ni la cohesión social sino que, por el contrario, están empeorándolos y que hacen que la población perciba que en lugar de ayudar a salir de la crisis lo que hacen es ampliarla. Finalmente, el estudio de Ortiz y Cummins concluye de acuerdo con las Naciones Unidas al afirmar que la austeridad está llevando a una nueva recesión y al aumento de la desigualdad...."
.........................................
La depresión del Excel ¿Puede un error en una hoja de cálculo haber destruido casi por completo la economía de Occidente?:
"... Finalmente, Reinhart y Rogoff permitieron que unos investigadores de la Universidad de Massachusetts analizasen la hoja de cálculo original; y el misterio de los resultados irreproducibles se resolvió. En primer lugar, habían omitido algunos datos; en segundo lugar, emplearon unos procedimientos estadísticos poco habituales y muy cuestionables; y finalmente, sí, cometieron un error de codificación de Excel. Si corregimos estos errores y rarezas, obtenemos lo que otros investigadores han descubierto: cierta correlación entre la deuda elevada y el crecimiento lento, sin nada que indique cuál de ellos causa qué, pero sin rastro alguno de ese umbral del 90%..."
Paul Krugman – El País , 23 abril 2013 |
Més informació a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada