Anit vaig somniar,
beneïda il·lusió,
que Rajoy volia
donar l'explicació.
Era a una plaça de bous, plena de víctimes amenaçadores amb pedres en les mans escridassant-lo i demanant-ne la mort per lapidació. Estava dempeus en mig de la plaça. El tribunal seia darrere d'una llarga taula sobre un cadafal muntat a la graderia.
Rajoy demanava silenci per parlar, cosa rara en un mut com ell. Pot ser per això, la multitud prompte guardà silenci. Aleshores obrí una carpeta plena de folis i començà a llegir en veu alta. Deia un nom i, tot seguit, afegia una sèrie de dades i descripcions dels costums, malifetes i altres activitats delictives referides al nom llegit. Aquesta informació venia escrita en un altre paper, el qual li havia estat proporcionat per espies nordamericans. En ell figurava, referent a cada nom llegit, tot allò acumulat pels programes americans de control exhaustiu del món, com els de la National Security Agency, el Prism de vigilància i els d'interceptació de metadades telefòniques. El Gran Germà denunciat per Snowden.
A mesura que anava llegint noms i malifetes, els colèrics acusadors anaven pacificant-se al tems que llurs vermelles galtes empal·lidien i els ulls deixaven de llançar flamerades.
Quan va acabar de llegir Rajoy, el president del tribunal es dirigí a l'auditori (fofo ara i capbaix), tot pronunciant les conegudes paraules: "Qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra". I afegí: "De la mateixa manera que castiguem els pecats de Rajoy castigarem els pecats dels que estan presents". Aleshores la multitud va anar deixant caure les pedres a poc a poc, alacaiguda i avergonyida. Ben aviat es quedaren sols el tribunal i Rajoy, els quals s'abraçaren contents de la victòria. No mostraven, però, ni l'un ni els altres, cap propòsit d'esmena i s'absolviren mútuament.
Fins aquí, el malson. Ara la reflexió. Lamentablement no sóc Josep, fill de Jacob, i esclau de Putifar, famós per interpretar els somnis del Faraón. Jo no sabria interpretar les set vaques grasses i les set magres, les set espigues plenes i boniques i les set migrades. No, no sóc Josep i no sé interpretar somnis, però puc reflexionar-hi com qualsevol altre.
Ni la corrupció ni l'honradesa són comportaments objectius. Nietzsche deia que hi ha moral de senyors i moral d'esclaus. Allò que fa un senyor noble és noble, és bo; allò que fa un esclau és innoble, és baix i vil com ell. Allò que fa Rajoy, allò que fa el rei, allò que fa la princesa, allò que fa el seu marit, allò que fa Camps, allò que fa Carlos Fabra, allò que fa Jaume Matas, allò que fan els personatges importants del PP, és propi d'ells, és noble, és bo. La corrupció està en altra part. Aquesta és la doctrina de Nietzsche interpretada per mí, que no sóc noble.
D'altra banda, si la corrupció és general no és corrupció, és tipical spanish, esdevé costum, quelcom propi de la raça (o propi de l'ésser humà). Endemés, Obama ha acudit a salvar Rajoy (no sé si, també, el prestigi de la Marca España). Ha posat la merda davant del ventilador, i ha empudegat tothom. La multitud crea tendències, valors, moda. És costum refugiar-se en la massa: "tots ho fan, la gent ho diu"; "on vages, fes com fan, no et signifiques"; "la gent és així, què li hem de fer?" Si tots són corruptes, ningú ho és.
La justícia no existeix fora. La justícia és subjectiva. Justícia és allò que diuen els jutges que és just. I diuen el que interessa al poder, el poder al qual serveixen. Recordem els jutges de Franco, recordem els jutges que jutjaren Garzón, recordem el digne banquer Blesa (esdevingut jutge) i el dolent jutge Elpidio Silva (esdevingut reu), el primer que s'ha atrevit a tancar un banquer; recordem com s'ha elegit els membres del Tribunal Constitucional i els del Consell General del Poder Judicial. Recordem que les dones no són lliures quan decideixen avortar, sinó quan els ho impedeix la llei i sentencien els jutges. La llibertat no està en decidir sobre el propi cos, sinó en obeir el mandat alié. Catalunya no és lliure quan decideix, sinó quan se li prohibeix decidir. Els valencians no són lliures quan poden veure TV3, sinó quan se'ls prohibex veure-la. Feixisme no és tirar una família amb nens fora de sa casa, sinó protestar davant de la casa d'un responsable. Així, doncs, repeteixo: la justicia no existeix, la justícia és allò que sentencien els jutges al servei dels interessos del poder.
Aixi opine jo, ara (qui sap desprès?), jo, que no sóc el Josep bíblic, ni Nietzsche, ni cap persona amb poder. Només un lliurepensador a l'estil antic. Potser més lliure que pensador. O ni tan sols això.
Fins aquí, el malson. Ara la reflexió. Lamentablement no sóc Josep, fill de Jacob, i esclau de Putifar, famós per interpretar els somnis del Faraón. Jo no sabria interpretar les set vaques grasses i les set magres, les set espigues plenes i boniques i les set migrades. No, no sóc Josep i no sé interpretar somnis, però puc reflexionar-hi com qualsevol altre.
Ni la corrupció ni l'honradesa són comportaments objectius. Nietzsche deia que hi ha moral de senyors i moral d'esclaus. Allò que fa un senyor noble és noble, és bo; allò que fa un esclau és innoble, és baix i vil com ell. Allò que fa Rajoy, allò que fa el rei, allò que fa la princesa, allò que fa el seu marit, allò que fa Camps, allò que fa Carlos Fabra, allò que fa Jaume Matas, allò que fan els personatges importants del PP, és propi d'ells, és noble, és bo. La corrupció està en altra part. Aquesta és la doctrina de Nietzsche interpretada per mí, que no sóc noble.
D'altra banda, si la corrupció és general no és corrupció, és tipical spanish, esdevé costum, quelcom propi de la raça (o propi de l'ésser humà). Endemés, Obama ha acudit a salvar Rajoy (no sé si, també, el prestigi de la Marca España). Ha posat la merda davant del ventilador, i ha empudegat tothom. La multitud crea tendències, valors, moda. És costum refugiar-se en la massa: "tots ho fan, la gent ho diu"; "on vages, fes com fan, no et signifiques"; "la gent és així, què li hem de fer?" Si tots són corruptes, ningú ho és.
 |
| Multitud, de Fr!da |
La justícia no existeix fora. La justícia és subjectiva. Justícia és allò que diuen els jutges que és just. I diuen el que interessa al poder, el poder al qual serveixen. Recordem els jutges de Franco, recordem els jutges que jutjaren Garzón, recordem el digne banquer Blesa (esdevingut jutge) i el dolent jutge Elpidio Silva (esdevingut reu), el primer que s'ha atrevit a tancar un banquer; recordem com s'ha elegit els membres del Tribunal Constitucional i els del Consell General del Poder Judicial. Recordem que les dones no són lliures quan decideixen avortar, sinó quan els ho impedeix la llei i sentencien els jutges. La llibertat no està en decidir sobre el propi cos, sinó en obeir el mandat alié. Catalunya no és lliure quan decideix, sinó quan se li prohibeix decidir. Els valencians no són lliures quan poden veure TV3, sinó quan se'ls prohibex veure-la. Feixisme no és tirar una família amb nens fora de sa casa, sinó protestar davant de la casa d'un responsable. Així, doncs, repeteixo: la justicia no existeix, la justícia és allò que sentencien els jutges al servei dels interessos del poder.
Aixi opine jo, ara (qui sap desprès?), jo, que no sóc el Josep bíblic, ni Nietzsche, ni cap persona amb poder. Només un lliurepensador a l'estil antic. Potser més lliure que pensador. O ni tan sols això.
1 comentari:
Els teus lliurepensaments o millor dit, els teus pensaments lliures ens arriben sempre de primera mà i ben escudellats. Bon àpat.
Publica un comentari a l'entrada