No basta voler, cal respectar

                                                                                  Entrada anterior: Competitivitat o solidaritat?

Un dia Juan Gil Albert escrigué que, en circumstàncies semblants, quan el francès diu: je t'aime, l'italià: io ti amo, l'anglès: I love you; aleshores l'espanyol, menys idealista, diu: te quiero. També l'espanyol diu en altres circumstàncies: quiero una bicicleta, un perfume, un libro. Veu que li agrada una persona i diu: la quiero. I la gent, referint-se a ella, diu: és la querida de... No su amada. 

Què ha passat en l'evolució històrica de l'espanyol (dic jo) per a emprar el mateix verb quan un vol apropiar-se d'alguna cosa i quan sembla que un ama una persona? Quiero ese yate, quiero un cargo en el gobierno, quiero que me nombréis consejero de la empresa. Però també: quiero a esa mujer, quiero a ese hombre. Vindrà d'aquí la frase: la maté porque era mia? Estarà aquí l'arrel dels crims i maltractaments passionals? Quan hom diu: te quiero, hom està dient: quiero que seas mía (o mio)?  

Amb el català-valencià passa el mateix, però no amb el català de Catalunya. A Catalunya hom empra més el verb estimar que el verb voler amb el significat d'amar. Estimar, però, alguna cosa o persona significa, també, considerar-la valuosa. I del valor espiritual al valor material no hi ha més que una passa.

Així, doncs, continuant amb Gil Albert, recorde, també, que conclou l'apunt esmentat amb aquestes significatives paraules: "Querer es siempre apresar". 

Si querer, voler, amar significa agafar, aferrar, detenir, arrestar o reprimir, què volen els cristians quan prohibeixen (impulsats, diuen, per la caritat) l'avortament, l'eutanàsia o el matrimoni homosexual a creients i no creients en llur dogma? 

Quan un polític o l'amo d'un negoci diu que es preocupa pels obrers, diu que els vol o que els estima, està dient que vol apropiar-se de la plusvàlua que produeixen o que vol tenir-los subjectes? Quan un espanyol quiere a Catalunya dentro de España, està dient que la quiere presa, dominada, aherrojada, reprimida, la quiere suya, com un maltractador la seua dona? Quan un cristià quiere al pròjimo, què vol? tenir-lo ben subjecte? Que el prójimo en qüestió siga com ell, parle com ell, crega el que ell creu?

Mentre querer, voler, estimar, amar no incloga essencialment respecte a l'altre, la caritat serà repressiva; més que caritat, egoisme. Ja ho diu la frase tòpica: la caridad bien entendida empieza por uno mismo.

No oblideu que la caritat ben entesa... Doncs? 
(Rafael Blasco)

No ens vindria mal reflexionar sobre el mètode fenomenològic de filòsofs com Husserl i Heidegger, els quals s'aproximaven al coneixement de les coses, de les realitats, dels éssers, deixant-los ser com són, sense cap prejudici, creença o dogma previ. Hauríem d'esforçar-nos per aconseguir un amor tal que considerara les persones estimades amb tant de respecte del que són i de la seua llibertat, com aquests filòsofs pretenien aproximar-s'hi per conèixer-les. Encara que no és el mateix coneixer que amar, és evident que estan íntimament relacionats. No en va conservem la famosa frase d'Agustí d'Hipona: "No s'aplega a la veritat si no és a través de l'amor". Si l'amor és la porta o el camí de la veritat, l'amor no ha de ser repressor, ha de respectar i deixar ser la realitat tal com és, perquè, si la modifica, allò que coneixerem serà una altra cosa. Si quan amem retallem, el que coneixerem de la persona amada serà un ser deforme.

Potser algú em dirà de retruc: Què farem amb els delinqüents, els corruptes, els criminals? Deixar-los tal com són? L'objecció podria fer-la una neoliberal com Margaret Thatcher, que va dir: la societat no existeix, només hi ha individus aïllats uns del altres. Però un no neoliberal que estudia els individus tal com són sense modificar-los, descobreix la societat, els altres, la humanitat, en el fons de cadascú i li aplica l'imperatiu categòric kantià: Obra de tal manera que uses la humanitat en la teua persona i en la de qualsevol altre, sempre com un fi, i mai com un mitjà.

Ah, se m'oblidaba citar una frase amorosa que ens ha mantingut i ens manté empresonats en les urpes dels nostres amants: Amo a España porque no me gusta, digué José Antonio Primo de Rivera. D'acord amb ella, Franco, Falange, la burgesia prepotent i l'Església van retallar Espanya retallant branques matant rebrots, donant-li una altra forma amb dolors i sofriments: la forma que té ara: una Espanya dolenta, una Espanya corrupta, una Espanya presonera, presonera d'una falsa transició (o, potser, d'una transició veritable, però que ens porta al no-res).

Te amo porque no me gustas

Notícia recent al marge de l'anterior escrit (o no?):

Rouco Varela acaba de dir: "Rezamos para que los gobernantes tengan una conciencia moral". Com és això que, fins ara, déu no s'haja preocupat dels governants cristians i devots? Per ventura necessitava que Rouco Varela li ho demanara? Ai, déu meu, quina religió que no repta ni educa en la consciència moral els seus polítics! I quin déu que amb prou feines es mou a força de resos! I encara...!