Entrada anterior: La gallineta ha dit que prou
Vicenç Navarro (1) ens proporciona una cridanera informació, extreta
de la revista progressista dels EUA, CounterPunch
(2). S’hi diu que Van Rompuy, President del Consell Europeu (organisme que determina la política general i les prioritats de la UE) es reuneix periòdicament amb dirigents de les gairebé 50 majors empreses europees. Aquests dirigents, partint del principi incontrovertible del necessari augment de la competitivitat, han insistit en un altre principi dogmàtic que urgeix posar en pràctica per aconseguir l’anterior: l’eliminació de l’estat del benestar, la reducció de les pensions públiques i la urgència de privatitzar-les, així com la desaparició de serveis públics com la sanitat i l’educació, tot substituint-los per serveis privats.
Per què insistiran tant en la competitivitat i res o casi res
en la solidaritat? La riquesa que proporciona la competitivitat per a qui és? De
moment, el camí proposat passa per augmentar la riquesa d’uns incrementant la
pobresa d’altres.
Per què la competitivitat presenta el caràcter d’un principi
tan dogmàtic i tan ficat en la ment de tots o casi tots com una inspiració
divina?
En l’antiguetat i en l’edat mitjana, per influència
d’Aristòtil, es creia que allò que ara diem gravetat era el lloc que buscaven les substàncies
en les quals predominava l’element terra. Cada element (n’eren quatre: terra,
aigua, aire i foc) es movia buscant el seu lloc natural: dalt, el foc, i a sota,
la terra; en mig, primer l’aigua i desprès l’aire. Sort que alguns
investigadors eren capaços de posar en dubte les creences dogmàtiques vigents i
experimentaven buscant alternatives més segures. Així, sorgí el científic
Newton al segle XVII, que formulà la llei de gravitació universal, desprès de
vore caure una poma (milions de persones n’havien vist caure moltes, pensant
que queien perquè buscaven el seu lloc natural). L'expressà aproximadament així: els cossos s’atrauen en raó directa de llur massa i en raó inversa del
quadrat de llur distància. A partir
de Newton, i gràcies a ell, hom ha pogut explicar l’univers i començar a
visitar-lo.
El dia que, alliberats dels
interessos dels amos del món, puguem dubtar del dogma de la competitivitat i pensar
en possibles alternatives que contemplen la solidaritat humana, serà possible
que un nou món se’ns òbriga, igual que ha passat amb la llei de Newton.
S’hauran esfumat les tenebres medievals. Només cal ser capaços de dubtar i
estar lliures de tèrbols compromisos que busquen un quimèric lloc natural per
a les diferents persones, unes dalt (les classes privilegiades), com el foc i
l’aire; altres a sota (les classes populars), com la terra i l’aigua.
Desprès (3), el mateix Vicenç Navarro ens proporciona una
nova informació. Que el
Sr. Montoro, Ministre d’Economia, i la Sra. Sáenz de Santamaría, Vicepresidenta del
Gobierno, declararen satisfets el 21 de juny d’enguany que havien destruït
375.000 llocs de treball (principalment en sanitat i educació) i que pensaven
destruir-ne 30.000 més cada any. Acabaren dient amb un somriure orgullós: “hemos hecho la mayor reducción de consumo público
de la historia de España”.
Aquestes manifestacions de Vicepresidenta i ministre encaixen
perfectament amb els retrets dels indignats del 15M: “No ens representen”. Ni ells ens representen ni les
autoritats de la UE. A qui
obeeixen de debò és als dirigents de les majors empreses europees. Algú em dirà: Solament a ells? Doncs no, no solament a ells, perquè el primer i
el principal és el poder econòmic nordamericà. O, més aviat,
el poder fantasma que s’esmuny com les anguiles i que està per tot arreu. A vegades es corporalitza (paradisos
fiscals, finances internacionals, mercats, Wall Street, Obama). Per exemple,
Obama acaba de fer una indicació muda i tots els poders de les nacions europees
s’han prosternat oferint llur devota obediència (“Habla, señor, que tu siervo escucha”) i han controlat amb
entrebancs el pas aeri del president de Bolivia, Evo Morales, recelant que l’acompanyara
Snowden. El país de la llibertat i del premi nobel de la pau, que va ser elegit president amb
tantes esperances, ens vigila a tots (no tenim cap racó privat i lliure que se li escape). I
els nostres governants l’obeïxen submisos, a ell, no a nosaltres (“no nos representan”). El que va ser elegit com una gran esperança no és més que un sicari a l'aguait.
(1) en l’article:”¿Quien
influencia a la
Comisión Europea y al Presidente de la UE ”? (Público, 27/6/13).
(2) en l’article de David Cronin, “Wrecking the
Welfar State in Secret”, 25/6/13.
(3) a "El Plural.com", l’1/7/2013, amb l’article: “El gobierno de Rajoy, el más reaccionario de
la zona”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada