La política és la continuació de la guerra

                                                                                                             Entrada anterior: Un malson

Michel Foucault

Michel Foucault afirmà, en el curs titulat: Il faut défendre la societé, impartit al Collège de France l'any escolar 1975-76, que, en lloc de la màxima del clàssic teòric de la guerra, Carl von Clausewitz (s. XIX): La guerra és la continuació de la política per altres mitjans, ell seria partidari de la inversa: La política és la continuació de la guerra per altres mitjans. Volia donar a entendre que, en comptes de pensar que darrere de la guerra (allò que la mou) està (o és) la política, cal pensar en la inversa: que darrere de la política, movent-la i determinant-la a cada pas, està la guerra. Conseqüentment, jo afegiria que la idea aristotèlica: l'ésser humà és un animal polític, es convertiria foucaultianament en: l'ésser humà és un animal guerrer i polític, en el qual el germen i ànima de la societat i la política seria la guerra. 

D'acord, doncs, amb aquest filòsof, podem pensar que darrere i dins de la transició espanyola, de la Constitució, de les lleis que regulen la seua activitat política, està la guerra victoriosa dels sectors que lluitaren amb Franco i la dels que continuen aquesta guerra victoriosa per altres mitjans (diguem-ne democràtics. O no?).

En el mateix sentit, també podem dir que la política europea és la guerra victoriosa del segon conflicte europeu, barrejada amb la tradicional guerra (o lluita) de les classes dominants contra les classes dominades, que casi sempre han volgut deixar de ser-ho. Guerra i/o lluita, doncs, per altres mitjans: els mitjans polítics, dubtosament democràtics.

A l'esmentada guerra (o guerres) travestida de política, se li està afegint un altre caire: aquell que ens ha descobert Edward Snowden: la intolerable escalada d'intromissió del gran capital en el món privat de les persones. El poder privat econòmic, tan poderós que té el poder polític al seu servei, vol apropiar-se, també, d'allò que senten i pensen les persones, però no vol que aquestes persones, sàpiguen el que sap i pensa d'elles. Vol saber-ho tot de tots, però no vol que tots sàpiguen el que ell en sap i com ho aconsegueix. Vol saber, per exemple, el que ara jo estic dient, però no vol que jo sàpiga que ell ho sap. Per això persegueix Snowden. 

I per què vol saber el que tu, jo, ell i ella pensem i projectem fer? Ens ho diu tranquilament Obama: per defensar-nos dels atacs dels nostres enemics, per a que visquem segurs. Guerra, doncs, embeguda en la política.

Per a que visquem segurs hem de perdre la privacitat. Ara bé, mira per on, en perdre la privacitat perdem la llibertat. La dictadura totalitària que descriu Orwell en la novel·la "1984" es basa en el control de la privacitat de totes les persones. Si saps el que pensen, senten i volen, pots manipular-les, pots controlar-les, pots atemorir-les, pots anticipar-te a les seues accions per a tornar-les innòcues.

Vivim de tal manera atemorits, que l'excusa d'Obama per haver entrat en el nostre àmbit particular i íntim, ha estat la resposta als nostres temors: us investigue per a defensar-vos millor. Aleshores, tothom content i tranquil, llevat d'un important sector de la societat, que està reaccionant, com, per exemple, Alicia García Ruiz, Universitat de Barcelona (llegiu, si's plau, a El País, 23/7/13, a la secció Opinion, l'article: "Un gigante de mil ojos").

Així, doncs, hem aplegat a un moment en què l'afany de seguretat ens fa perdre allò més íntim de les persones i, a més, la llibertat. Però, ull!, que si perdem la llibertat, perdem la seguretat. El control d'allò que cada u és, sent, pensa i projecta, és el mitjà bèl·lic en forma de política amable i humanista de fer la guerra contra nosaltres i tenir-nos dominats.

Quina paradoxa, no? Buscant la seguretat, la perdem. Obama ens ofereix seguretat per a robar-nos la seguretat amb el nostre consentiment. Oi que és un bon prestidigitador? L'esperança del món quan va ser elegit s'ha transformat, com per art de birlibirloc, en la seua amenaça. El nostre defensor, gràcies a la guerra per altres mitjans, esdevé el nostre repressor. Som uns presoners de guerra que hem estat vençuts, i ho estarem encara més, mitjançant l'amable política del gran capital, al servei del qual treballa Obama i la major part de governs del món (potser no estiga de sobra recordar vells refranys com aquests: "El ojo del amo engorda el ganado" i "Hacienda, tu amo te vea"). 

Podríem dir que estan destruint la societat del benestar a canonades? 
Una, per a les pensions; altra, per la supressió de llocs de treball; 
diverses, per a expulsar famílies de sa casa; una més 
per a destruir el tribunal constitucional 
nomenant jutges ad hoc; altra, ...