És l'efecte causa de la seua causa?

                                                                                                     Entrada anterior: L'amor

Un tal Hernando, del PP, ara va i ens diu (en Las Mañanas de la Cuatro, del 28/8/13) que la República és la responsable de les víctimes de la guerra de Franco. En altres paraules: que les víctimes del cop d'Estat són els responsables del cop d'Estat. En un assassinat, l'assassí no és el que mata, sinó la víctima morta. En la relació causa-efecte, l'efecte és la causa de la seua causa: és l'efecte de sí mateix. El senyor Hernando ha canviat la lògica i l'ordre del món sencer. Aplicant la lògica del senyor Hernando, la humanitat podria ser la creadora del seu creador, o consumiríem electricitat produint-la, o qui usa el telèfon seria el creador de telefònica, o, en fi, els causants de la crisi seriem els que la patim.

No creguen vostès que el senyor Hernando navega a soles en aquest problema. Ja els llatins deien quelcom d'on es podien derivar afirmacions que feien i fan una olor pareguda. Per exemple: "Si vis pacem, para bellum" ("Si vols la pau, prepara la guerra"). No hi ha pau sense guerra, preparada o feta. Dic feta, perquè durant molt de temps la història que estudiaven els nostres escolars era una història de batalles, on la pau final era el producte d'elles. Les innombrables paus que s'han signat en el transcórrer del temps són paus signades per guerrers (vencedors, uns, i vençuts, els altres). També la pau que tenim ara en Espanya, que començà quan Franco va dir: "Cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado". La pau és, doncs, el final de la guerra (o la seua preparació. Causa d'ella, per tant, segons els casos). No es pot pensar la pau sense allò que la condiciona: la guerra. La idea de la pau porta en sí, rosegant-li el cor, la idea de la guerra. Sempre té, amenaçant-la, a punt de caure-li damunt, la guerra, com un llop que aguaita l'anyell.

Hi ha molts governs i molta gent que no saben resoldre els problemes d'altra manera que matant, torturant, produint malalties, pobresa i dolor. Sembla que és la condició humana. Per això, potser, l'Acadèmia Sueca responsable dels Premis Nobel, va concedir el de la Pau a Obama. Endevinaren que produiria la pau a Síria, bèl·licament, com és de rigor. La història del país EUA n'era una garantia. No es podia pensar altra cosa del governant d'un país tan ric que disposa de Wall Street com organisme assessor entre bambolines. Tenien la garantia d'Hiroshima i Nagasaki, al Japó; la de l'Agent Taronja, a Vietnam; la de les armes de destrucció massiva, a Irak; etc. 

Obama, doncs, mirant el futur com un profeta, assegura que quan a Síria hom utilitze gas químic (tot sabent ja ell que el responsable ha de ser el govern sirià), aleshores entrarà en guerra a favor dels rebels. Tot siga per la pau. 

Ara ja, com hem progressat, seguim el nou imperatiu: "Fes la guerra i tindràs amor (o pau, tant s'hi val)". Ja queda lluny la candorosa innocència dels hippis, la de Fes l'amor i no la guerra.

Però, compte! El llenguatge que utilitza el poder no significa allò que aparenta. No tot el que es fa és el que sembla. Les guerres no persegueixen el que diuen. El significat i el motiu sempre és un altre. Ja deia Heràclit que a la realitat li agrada amagar-se. Imagine que és lícit, doncs, dubtar de les paraules d'Hernando, o del propòsit d'Obama, així com del de l'Acadèmia Sueca i de tants altres...

És possible que dubtar siga l'únic que ens queda, si deixem a banda el dolor.

 Un supervivent