Superhome i superdona: super éssers humans

                                                        Entrada anterior: La política és la continuació de la guerra

Podríem enfrontar-nos a l'esllavissada del FMI
(Podeu comprar el còmic a "Todo Colección")

Una interpretació possible de l'expressió nietzschiana, voluntat de poder, quelcom així com: voler tenir el poder de continuar vivint tot superant els límits que circumscriuen la nostra vida, seria la voluntat de poder emancipar-se de les cadenes polítiques, de les cadenes socials, de les cadenes econòmiques, de les cadenes científiques, de les filosòfiques, de les religioses, de les mentals, de tota classe d'esllavissades polítiques i econòmiques. La voluntat de poder seria revoltar-se contra els límits (condició única per superar-los). Aquest podria ser el significat de la paraula emprada per Nietzsche: Superhome (Übermensch).

Tenim voluntat real de poder viure, de rompre els obstacles que trobem en el camí de la vida? Si? Aleshores estem superant-nos, anem esdevenint superhomens i superdones. No? Aleshores, continuem vivint com sempre, impotents i engrillonats, com infrahomens i infradones. En aquest cas, el nostre futur és la dissolució en el no res.

També li devem a Nietsche haver-nos obert els ulls amb la frase: No existeixen fets, només interpretacions. No hi ha allò que diríem veritat (o veritats) absoluta, sols veritats parcials, interpretacions aproximades vinculades al devenir històric. El possible objecte exterior a nosaltres, si ens és desconegut, si no en tenim notícia, no és un fet per a nosaltres; si el coneixem, forma part de nosaltres, és parcialment subectiu, és una interpretació. Es tracta d'una manera de pensar hermenèutica (interpretativa) assimilada per Heidegger i pels filòsofs postmoderns i/o del pensament anomenat dèbil (Gianni Vattimo, per exemple). No hi ha res permanent, absolut, immutable. Tot està subjecte a interpretacions.

Encara que l'hermenèutica és antiga, com pot ser la interpretació de textos, sembla que va ser Martí Luter qui li va donar una forta empenta amb allò del lliure examen del text bíblic.

La filosofia antiga, i alguna més recent, creia que la intel·ligència humana començava per ser com una taula o pissarra on no hi ha res escrit (tanquam tabula rasa in qua nihil scriptum est). Per a l'hermenèutica, en canvi, la ment no és un subjecte passiu que rep l'impacte dels fets i els representa tal com són, sinó que la ment és activa, intervé en l'elaboració d'allò que diem fets. No hi ha els objectes, d'una banda, i llur representació fidedigna en la ment, de l'altra, no. La ment no és una tabula rasa, és ja una tauleta més o menys escrita, que té emocions, interessos, rancors, odis i amors, etc., a més de les més variades informacions, ja des de la primera infància. Amb tot açò elabora els fets, els interpreta. Per tant no hi ha res definitiu ni objectiu, tot és resultat de la història (de la història de la ment i de la història del món), tan provisional com aquesta. Tot són interpretacions necessitades d'acords, de converses i diàlegs, de debats. Ja no hi ha fets, sinó fets interpretats; ja no hi ha objectes, sinó objectes subjectivats; no veritats absolutes, sinó veritats relatives. Si els fets són interpretats, poden haver-hi altres interpretacions. Si les veritats són relatives, poden haver-hi altres, també relatives. D'aquí, la necessitat de la conversa, del diàleg, del debat.

La física quàntica contribueix al que estem dient amb el Principi d'Incertesa de Heisenberg, segons el qual, si intentem conèixer la posició o la velocitat d'una partícula subatòmica, introduïm un factor, els fotons de la llum, que modifica l'objecte. Quelcom semblant a una interpretació: el coneixement modifica els fets. Els fets se subjectiven.

Si Heidegger diu que ens trobem llançats al món juntament amb altres, el món forma part de nosaltres. I nosaltres, del món. Els fets formen part de nosaltres i nosaltres, dels fets. Els fets i nosaltres, condicionats com estem i transitoris com som, no superem el nivell d'interpretacions parcials i efímeres (tant nosaltres com els experts famosos de l'economia neoliberal).

No es pot dir, doncs, que hi haja unes lleis econòmiques objectives i immutables que conformen el món, de manera que inevitablement les hem d'obeir per a poder sortir de la crisi. Aquestes lleis són una interpretació de certs economistes pagats per certs capitalistes, els quals interpreten el món segons voldrien que els anara en ell. La sortida de la crisi (crisi produïda per una determinada interpretació, que té el nom de neoliberal) és una interpretació que se suposa va a beneficiar als que viuen acumulant riqueses financeres en els paradisos fiscals sense produir res de profit, o que acumulen beneficis explotant els miserables del tercer món, explotació que voldrien importar. Per això el FMI, de funesta memòria (causa de tantes desgràcies en el tercer mòn i, fins i tot, més ençà, en aquest), ens aconsella o ens imposa, a través dels seus servents de la Comissió Europea (Olli Rehn, Comissari Europeu d'Assumptes Econòmics i Monetaris), la baixada de salaris, a fi que s'adeqüen als salaris que paga (segons diuen males llengües) Amancio Ortega a l'Extrem Orient, per tal que els salaris espanyols esdevinguen salaris propis de Bangladesh.

Olli Rehn.
Oi que té cara de de bon servent, aquest comissari?