L'amor

                                                                          Entrada anterior: Procés Constituent a Catalunya

Segons Aristòtil, el "ser" es diu de moltes maneres. Unes voltes li diem persona; altres, animal; altres planta; a vegades núvol, o pluja o vent... (açò o allò ÉS un animal, ÉS una planta, ÉS un núvol, ÉS pluja, ÉS vent...). Aleshores Aristòtil va descobrir el concepte analògic del ser.

Un fenomen paregut el trobem en el terme 'amor'. També es diu de moltes maneres, perquè hi ha moltes classes d'amor. Sempre diem amor, però de diferent manera. L'altruïsme és amor; l'afecte de pares a fills ho és també, així com el dels fills als pares, o l'amistat, o l'afició a l'estudi, o el del fidel a déu i viceversa, etc. O, més sovint, diem amor a l'estima que hi ha entre un home i una dona que es volen, o entre dues persones del mateix sexe que també es volen. L'amor, com el ser, es diu de moltes maneres. Per tant, el concepte de l'amor és analògic en el sentit aristotèlic. 

Hi ha, també una classe d'amor que gosaria dir transitiu, com la transitivitat matemàtica: 'si un triangle és semblant a un altre i aquest a un tercer, el primer és semblant al tercer'. Ara bé, allò que em posa neguitós són els versos de Manuel Machado (Manuel, no Antonio):

"Tengo una mujer que me quiere
y otra, a quien quiero yo".

La causa del neguit és: per ventura la primera dona, que l'estima a ell, estima també la que ell estima, segons la llei de transitivitat? 

Podria ser, però, que les lleis matemàtiques no valgueren per a l'amor, oi que sí?

Deixem- ho estar.

Bé, sense bromes i tornant al principi: l'amor de parella, també es diu de moltes maneres, algunes de les quals han estat expressades per poetes. Heu-ne aquí algunes:

"Hoy la tierra y los cielos me sonríen,

hoy llega al fondo de mi alma el sol,
hoy la he visto..., la he visto y me ha mirado...,
¡hoy creo en Dios!"
(Bécquer, Rimas)

Sembla que Bécquer reflexa aquí un tipus d'amor inicial, especialment de part del poeta, el qual no deu conèixer molt la jove amada. La coneix de lluny. Ni tan sols, potser, ha oït la seua veu. Sembla que ama, per tant, la imatge que s'ha format d'ella a partir de les condicions físicament visibles. El futur dirà si és correspost i si, en cas de ser-ho, continua l'amor, tan bon punt la vida i l'experiència diària li descobrisca que la imatge elaborada correspon a la realitat de l'amada (caràcter i temperament, costums, pensaments, il·lusions, ideals...) o no correspon. Dels esdeveniments posteriors depèn que l'amor siga etern-etern o etern-efímer, que dure tota la vida o s'acabe com el ball de Torrent. 

...   ...   ...

"¿Y mi vida? Dime, mi vida, 
¿qué es, si no eres tú?"
(Luis Cernuda, Contigo)

Aquest ja sembla un amor etern, un amor experimentat, un amor de dues vides travades, compenetrades. Potser dissoltes una en l'altra. Un amor etern-etern, tan etern com puguen durar les vides humanes.

...   ...   ...

"Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant."
(...)
"Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu."
(Salvat-Papasseit, Visca l'Amor!) 

Com ama aquí Salvat-Papasseit? Expressa un amor que diríem humanament etern, però amb dificultats, les dificultats que presenta la vida. Un amor agitat, inquiet, lluitador, tenaç. Els dos cors en un interpreten la vida i el món, interpreten segurs de vèncer, perquè estan junts i es recolzen mútuament l'un sobre l'altre. Junts han trobat el seu recer. 

"Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés 

tampoc ningú sabria el meu destí,

cap altre llavi no em tindria pres

però amb el teu nom faria el meu camí."

(Salvat-Papasseit, Si anessis lluny)

Fins i tot, en l'absència total de la persona amada, l'amant pot fer el seu camí, gràcies a ella, que la porta dintre.                            

...   ...   ...

"Se'n va el temps, amiga meua... Què dic, però?

Som nosaltres, ai!, qui ens n'anem.
Tant, que ni tu ni jo deixarem cap rastre." 
(Ronsard, Tramesa de les flors)

(Mary Nimmo Moran, An Old Homestead--Easthampton, L. I., 1880, etching - )

"Vós sou l'única que en el meu pit respira,
el meu ull, la meua sang, la meua desgràcia i el meu bé."
(Ronsard, Sonet)

"Et sento meua i, si em sento absent,
és perquè visc en tu i en tu respire,
el meu únic bé, el meu cor, el meu tot!"

(Ronsard, Sonet a Casandra)

Per què hauria de comentar la poesia de Ronsard, si és Ronsard qui comenta els meus sentiments?

¡Ya estamos solos mi corazón y el mar!