Democràcia, Kaputt

                                                              Entrada anterior: És l'efecte causa de la seua causa?

La madrastra, Blancaneus i el cosset
(oli/llenç de Gabriel Alonso, 2013)

De diverses maneres la madrastra 
econòmica ens ha volgut ofegar.

Acabaren amb el comunisme quan aconseguiren que aquest experimentara una implosió, com l'esfondrament d'un edifici mal fet. Allò que va quedar es va convertir al capitalisme de la propietat privada. Així, doncs, el comunisme: Kaputt.

Acabaren amb els partits socialistes, tot aconseguint que aquests es deixaren seduir pel neoliberalisme. Així, doncs, el socialisme: kaputt.

Implosió... seducció... A més a més, ara estan ben prop de posar punt i final a la democràcia, mitjançant les privatitzacions. Quan ja tot siga propietat privada i els impostos desapareguts; quan el subjecte dels drets passe de la persona als propietaris privats del capital i l'Estat es trobe sense cap bé públic, abandonant el poble a la pròpia misèria, els propietaris del gran capital imposaran a l'Estat les condicions de la bona governança. No importarà quin siga el vot dels ciutadans, el govern actuarà d'acord amb el poder, l'únic poder: l'econòmic, el gran capital privat; l'únic poder, on resideixen tots els drets. Una governança que, per cert, ja practiquen. Diuen que estem sortint de la crisi, i no paren de reformar-nos i de retallar-nos. Sortirem quan ja no ens quede res. La crisi se superarà, és un dir, quan s'haja fet carn i sang nostra. Diran que l'hem superada perquè l'haurem assimilada, com solem assimilar la grandària del cos, el color dels cabells o dels ulls, la forma del nas, etc.

S'han valgut de la crisi per donar l'últim colpet de la ja vella lluita de classes. L'últim reducte era la democràcia, i la democràcia està essent anul·lada. La paraula "democràcia" (el nom) persisteix i persistirà. Però sobre el significat de les paraules sabem, si més no des del personatge de Lewis Carrol, Humpty Dumpty (el qual es mou dins de l'òrbita del sofista Gorgias -segle cinqué abans de C.-), que no tenen un significat propi; signifiquen allò que determina el poder (per altra banda, el nazi Goebels deia: "una mentida mil voltes repetida esdevé una realitat"). Quan el futur siga present, la democràcia consistirà en eleccions periòdiques més o menys lliures (orientades pels mitjans de comunicació del capital) que elegiran governants experts en els interessos del poder econòmic. Els ciutadans podran elegir quins de tots els empleats del gran capital han de governar a les ordres del seu amo. Les paraules ja no vessaran de sentit. L'hauran perdut i canviat alternativament segons les ordres del poder. La llibertat, com la democràcia, ja no serà llibertat, serà ficció, una invenció literària com les princeses que servien don Quixot. El sofriment serà sofriment aleatori: heroisme, desgràcia natural, funest destí, o castig merescut, segons el profit que reporte. Però mai injustament causat pel poder capitalista. Allò de: "Laissez fair, laissez paser, le monde va de lui même", és en realitat: "Deixeu-nos fer, deixeu-ho passar, el món globalitzat marxa segons el sistema implantat per nosaltres, els neoliberals"

Permitiu-me que imagine el futur a partir del passat, per exemple, d'un poble semblant al meu. L'època en què sols havia un senyor, el senyor Comte, posem per cas, amo de totes les terres, patró de tots els vassalls, als quals els donava (si donava i quan donava) graciosament treball i salari, de manera generosa, lliurement, perquè volia: els feia un favor, una almoina, segons la capacitat de llepar que tenia cadascú. Aquests, que mancaven de drets, suposadament l'estaven agraïts, l'obeïen i es deixaven matar defensant-lo en les guerres. De la seua noble persona depenia la supervivència d'ells i de llurs famílies. A més de patró, era el senyor, el jutge, el legislador, etc. Unes vegades en persona; altres, mitjançant les seues influències nobiliàries. En lloc dels drets dels inferiors (aquells drets que ara ens els estan llevant) aleshores hi havia la gràcia del senyor. Sembla que això torna. Però el senyor d'ara i del futur és un senyor desconegut, invisible, amb ninguna gràcia, que està per damunt de tot i que mana sense límits: són els mercats financers i poders derivats. No és Rajoy ni Merkel, ni Obama, ni la Troika els que manen. Aquests només són uns manats llepaculs. Manen els bancs, el Bundesbank, el Goldman Sachs Group, Wall Street, els mercats invisibles i anònims, organismes sense cor. I, sobre tot, el sistema neoliberal que han implantat, de tal manera que qui no s'hi sotmet no surt en la foto.    

Susan George (politòloga, autora de l'Informe Lugano, alt càrrec en diversos organismes mundials, etc.) declarava en una entrevista (La Opinioncoruña.es, 19/10/12): "... El miedo es la disciplina de una sociedad capitalista, que usa el miedo individual para disciplinar y calmar la población con el objetivo de que acepte lo que le digan. De hecho, creo que los griegos y los españoles son como ratas de laboratorio para ver qué nivel de castigo y sufrimiento puede ser aceptado por esta sociedad sin que la gente se rebele. Eso puede alentar al fascismo"...

"... La deuda pública de España era muy moderada cuando estalló la crisis. ..., ¡mejor que Alemania! Pero el Estado cargó con la deuda de los bancos. Y ha gastado muchísimo dinero para capitalizar y salvar los mismos bancos que habían causado el problema. Por eso ... [podem dir] que el Estado gobierna para los mercados financieros y no para el pueblo. Se ha castigado a los inocentes y los culpables han sido recompensados...."

"... Warren Buffet, la tercera fortuna del mundo, ... escribió: 'Hay una guerra de clases, pero es mi clase, la de los ricos, la que está haciendo la guerra, y la estamos ganando'..."

Vetlla de Blancaneus
(Oli/llenç de Gabriel Alonso, 2013) 

Així estarem nosaltres
fins que el cop de la caiguda definitiva (?)
ens faça vomitar la poma enverinada
de la seducció neoliberal.