El Papa Francesc parla dels comunistes

                                                                                       Entrada anterior: El populisme del PP

El Papa Francisco ha afirmado que los comunistas "han robado" a los cristianos "la bandera de los pobres", porque la pobreza está "en el centro del Evangelio" y ha asegurado que "la bandera de los pobres es cristiana" . -Roma, 29 Jun. (Europa Press) -.

"Los comunistas dicen que todo esto es comunista, sí  ¿como no?, veinte siglos después. Entonces cuando hablan, se podría decir: ¡vosotros sois cristianos!", ha añadido, en una entrevista en el diario italiano (Il Messagero).

Els comunistes començaren essent organitzacions de pobres (o de treballadors, que ve a resultar aproximadament el mateix). No robaren la bandera dels pobres. Anaven trobant, per aquí i per allà, en els racons dels barris perifèrics, a les giravoltes dels camins, tirats, tacats, descolorits i masegats, alguns esquinçalls de bandera cristiana. Hi havia cristians, però no hi havia bandera dels pobres i de la caritat, bandera símbol de la pobresa com ideal de vida i de caritat per remeiar la pobresa. No la varen robar: se la trobaren desfeta i abandonada. L'església ha considerat sempre la pobresa com un gran valor, però la pobresa en l'esperit, que pot ser simultània amb riquesa material. Quan els comunistes, segons el Papa, robaren la bandera, no era per a valorar la pobresa, sinò per acabar amb ella. Les ordes mendicants vivien en la realitat materialment l'ideal de pobresa. Els rics podien viure l'ideal de pobresa en l'esperit. Alguns intentaven posar remei a alguna pobresa cridanera. Els comunistes, però, volien eradicar-la materialment del planeta. La de l'esperit la deixarien, supose, al gust de cadascú. La bandera de la pobresa és un símbol de la pobresa com ideal. La bandera dels comunistes es va pensar com bandera contra la pobresa de tots (i altres coses més, com l'explotació, per exemple, o la desigualtat). Ni uns ni altres han aconseguit gran cosa. Perquè bona part dels cristians són rics o voldrien ser-ho i voten partits de rics: estan contaminats de neoliberalisme, mentre que els comunistes no han pogut eradicar la pobresa del món, embolicats en altres problemes.

Imagine que el Papa no vol dir que els comunistes acabaren amb l'ideal de vida pobra, perquè qui han acabat amb el ideal de vida pobra han sigut i són els capitalistes, sobre tot, els neoliberals. En aquest sentit són aquests els lladres. Perquè són ells qui han aconseguit inculcar o desvetllar l'ideal dormit de riquesa en la majoria dels cristians i no cristians (llevat, supose, dels religiosos i religioses amb vot de pobresa). Els partits comunistes actuals, i altres amb altre nom, però amb objectius pareguts (desprès de l'enderroc comunista realment existent als països comunistes), solen reivindicar drets democràtics, drets laborals, salaris dignes, disminució de la desigualtat creixent entre la poderosa elit econòmica i els treballadors; en fi, la propietat pública de bens i serveis fonamentals. No volen pobresa. Allò que exigeixen és, en lloc de la pobresa, gaudir d'una vida digna. No tenen la pobresa com un ideal de vida, però no proposen la riquesa individual, basada en la desigualtat creixent. Busquen el benestar de tots en una societat sense grans desigualtats socials com l'actual. El seu ideal és l'eradicació de la pobresa en el món. I no ho fan per guanyar-se un regne en el cel, com els cristians (1). Atès que la principal causa de la pobresa del món és l'afany de riquesa del capitalisme neoliberal, una riquesa que creix amb l'explotació dels pobres, el principal enemic dels comunistes és el capitalisme. I hauria de ser-ho, crec, també dels cristians. 

Sóc de l'opinió que el cristianisme té un cert aspecte que l'assembla al comunisme: l'amor al proïsme i la tendència a fer obres de misericòrdia. Per aquestes dos característiques poden coincidir junts en moltes tasques i lluites socials, cadascú amb motivacions diferents, però amb els mateixos objectius. Uns, per a practicar obres de caritat, obres de misericòrdia amb les quals obtindran un premi celestial (1); altres, per eradicar la pobresa, les desigualtats, la gran propietat privada, aconseguir que la dignitat humana siga respectada en tot el món (cosa que també és propi dels bons cristians) i alleugerir el sofriment humà. Els cristians poden ser comunistes i el comunistes, cristians. Però uns i altres no poden identificar-se totalment. Poden coincidir en alguns aspectes, però no identificar-se, perquè les motivacions són diferents i perquè hi ha massa cristians seduïts pel neoliberalisme que voten opcions polítiques dretanes. Allò més pròxim que hi ha hagut entre comunistes i cristians va ser la teologia de l'alliberament. Però va ser perseguida pels papes san Karol Wojtyla i l'ex Benet XVI, defensors de pederastes eclesiàstics.

Pietro Beretta:
http://falsasbanderas.wordpress.com/2012/07/09/el-

Sabem que la mare dels ous és el capitalisme neoliberal, que ara és  el valor màxim que mou l'economia, la política, les ments i els cors. I, a més, està darrere de totes les guerres. Podríem dir que el capitalisme, més que robar la bandera, l'ha suprimida. El capitalisme ha substituït la bandera de la pobresa cristiana i la bandera comunista d'eradicar la pobresa substuint-les per la bandera de la riquesa com el màxim ideal.

Contra aquest haurien de treballar units comunistes de diverses tendències i cristians misericordiosos, sense oblidar que l'obra de misericòrdia no és un favor, sinó un dret dels obrers, aturats o indigents, amb moltes mancances i pocs bens. I, a més a més, que aquests éssers humans no necessiten almoines, sinó drets.

...   ...   ...                           ...   ...   ...   ...   ...   ...   ...

(1) “Veniu, beneïts de mon pare, hereteu el regne que us té preparat des de la fundació del món. Perquè vaig tindre fam i em donareu de menjar; vaig tindre set... etc. ”. 

Democràcia, Kaputt

                                                              Entrada anterior: És l'efecte causa de la seua causa?

La madrastra, Blancaneus i el cosset
(oli/llenç de Gabriel Alonso, 2013)

De diverses maneres la madrastra 
econòmica ens ha volgut ofegar.

Acabaren amb el comunisme quan aconseguiren que aquest experimentara una implosió, com l'esfondrament d'un edifici mal fet. Allò que va quedar es va convertir al capitalisme de la propietat privada. Així, doncs, el comunisme: Kaputt.

Acabaren amb els partits socialistes, tot aconseguint que aquests es deixaren seduir pel neoliberalisme. Així, doncs, el socialisme: kaputt.

Implosió... seducció... A més a més, ara estan ben prop de posar punt i final a la democràcia, mitjançant les privatitzacions. Quan ja tot siga propietat privada i els impostos desapareguts; quan el subjecte dels drets passe de la persona als propietaris privats del capital i l'Estat es trobe sense cap bé públic, abandonant el poble a la pròpia misèria, els propietaris del gran capital imposaran a l'Estat les condicions de la bona governança. No importarà quin siga el vot dels ciutadans, el govern actuarà d'acord amb el poder, l'únic poder: l'econòmic, el gran capital privat; l'únic poder, on resideixen tots els drets. Una governança que, per cert, ja practiquen. Diuen que estem sortint de la crisi, i no paren de reformar-nos i de retallar-nos. Sortirem quan ja no ens quede res. La crisi se superarà, és un dir, quan s'haja fet carn i sang nostra. Diran que l'hem superada perquè l'haurem assimilada, com solem assimilar la grandària del cos, el color dels cabells o dels ulls, la forma del nas, etc.

S'han valgut de la crisi per donar l'últim colpet de la ja vella lluita de classes. L'últim reducte era la democràcia, i la democràcia està essent anul·lada. La paraula "democràcia" (el nom) persisteix i persistirà. Però sobre el significat de les paraules sabem, si més no des del personatge de Lewis Carrol, Humpty Dumpty (el qual es mou dins de l'òrbita del sofista Gorgias -segle cinqué abans de C.-), que no tenen un significat propi; signifiquen allò que determina el poder (per altra banda, el nazi Goebels deia: "una mentida mil voltes repetida esdevé una realitat"). Quan el futur siga present, la democràcia consistirà en eleccions periòdiques més o menys lliures (orientades pels mitjans de comunicació del capital) que elegiran governants experts en els interessos del poder econòmic. Els ciutadans podran elegir quins de tots els empleats del gran capital han de governar a les ordres del seu amo. Les paraules ja no vessaran de sentit. L'hauran perdut i canviat alternativament segons les ordres del poder. La llibertat, com la democràcia, ja no serà llibertat, serà ficció, una invenció literària com les princeses que servien don Quixot. El sofriment serà sofriment aleatori: heroisme, desgràcia natural, funest destí, o castig merescut, segons el profit que reporte. Però mai injustament causat pel poder capitalista. Allò de: "Laissez fair, laissez paser, le monde va de lui même", és en realitat: "Deixeu-nos fer, deixeu-ho passar, el món globalitzat marxa segons el sistema implantat per nosaltres, els neoliberals"

Permitiu-me que imagine el futur a partir del passat, per exemple, d'un poble semblant al meu. L'època en què sols havia un senyor, el senyor Comte, posem per cas, amo de totes les terres, patró de tots els vassalls, als quals els donava (si donava i quan donava) graciosament treball i salari, de manera generosa, lliurement, perquè volia: els feia un favor, una almoina, segons la capacitat de llepar que tenia cadascú. Aquests, que mancaven de drets, suposadament l'estaven agraïts, l'obeïen i es deixaven matar defensant-lo en les guerres. De la seua noble persona depenia la supervivència d'ells i de llurs famílies. A més de patró, era el senyor, el jutge, el legislador, etc. Unes vegades en persona; altres, mitjançant les seues influències nobiliàries. En lloc dels drets dels inferiors (aquells drets que ara ens els estan llevant) aleshores hi havia la gràcia del senyor. Sembla que això torna. Però el senyor d'ara i del futur és un senyor desconegut, invisible, amb ninguna gràcia, que està per damunt de tot i que mana sense límits: són els mercats financers i poders derivats. No és Rajoy ni Merkel, ni Obama, ni la Troika els que manen. Aquests només són uns manats llepaculs. Manen els bancs, el Bundesbank, el Goldman Sachs Group, Wall Street, els mercats invisibles i anònims, organismes sense cor. I, sobre tot, el sistema neoliberal que han implantat, de tal manera que qui no s'hi sotmet no surt en la foto.    

Susan George (politòloga, autora de l'Informe Lugano, alt càrrec en diversos organismes mundials, etc.) declarava en una entrevista (La Opinioncoruña.es, 19/10/12): "... El miedo es la disciplina de una sociedad capitalista, que usa el miedo individual para disciplinar y calmar la población con el objetivo de que acepte lo que le digan. De hecho, creo que los griegos y los españoles son como ratas de laboratorio para ver qué nivel de castigo y sufrimiento puede ser aceptado por esta sociedad sin que la gente se rebele. Eso puede alentar al fascismo"...

"... La deuda pública de España era muy moderada cuando estalló la crisis. ..., ¡mejor que Alemania! Pero el Estado cargó con la deuda de los bancos. Y ha gastado muchísimo dinero para capitalizar y salvar los mismos bancos que habían causado el problema. Por eso ... [podem dir] que el Estado gobierna para los mercados financieros y no para el pueblo. Se ha castigado a los inocentes y los culpables han sido recompensados...."

"... Warren Buffet, la tercera fortuna del mundo, ... escribió: 'Hay una guerra de clases, pero es mi clase, la de los ricos, la que está haciendo la guerra, y la estamos ganando'..."

Vetlla de Blancaneus
(Oli/llenç de Gabriel Alonso, 2013) 

Així estarem nosaltres
fins que el cop de la caiguda definitiva (?)
ens faça vomitar la poma enverinada
de la seducció neoliberal.

A propòsit d'AFEI, una associació humanitària

                                                                                Entrada anterior: Ara és: sempre més enllà

Un grup d'amics i amigues de diversa edat han fundat una associació "A Favor de l'Educació Igualitària". De moment, totes i tots són d'Oliva, però tenen horitzons geogràfics més amplis: La Safor, si és possible.

L'associació va nàixer per tal de remeiar, en l'àmbit educatiu, la creixent pobresa que va desplegant-se per la societat. Nens i nenes que no poden satisfer l'import del menjador, nens i nenes que no poden comprar els llibres de text, jovent que no pot accedir als estudis superiors a que aspiren i pels quals estan dotats, etc. No és que el govern s'haja oblidat d'aquestes necessitats, ans al contrari, el govern s'ocupa de minar-les. 

Alguns pensen que  la causa d'aquesta pobresa són les retallades i les mentides de Rajoy,  Montoro, de Guindos, etc.; hi ha qui creu que són els bancs els culpables, o els polítics, amb llur corrupció consubstancial; Marx pensaria que és el capital lliure de constriccions polítiques i ètiques, balafiador i moralment pervers; Zygmunt Bauman seguiria el mateix criteri de Marx respecte al llibertinatge econòmic, al balafiament i la perversitat actuals, amb una sola correcció: que la propulsió quasi atòmica neoliberal els ha incrementat a l'enèsima potència. 

Si bé és veritat que l'associació assumeix una obligació que li correspon a l'Estat i, doncs, sembla exonerar-lo, tot convertint un deure estatal en almoina privada, també és veritat que tots tenim la responsabilitat de tots, de la mateixa manera que qualsevol partícula de la galàxia depèn de totes les altres. Allò que sembla a primera vista una suplència de l'obligació estatal i, per tant, una privatització de les obligacions públiques, és realment una acció política en pro de la justícia i del futur del país en contra dels plans governamentals. Car una societat inculta és una matèria fàcilment modelable pels polítics malentranyats i egoistes que ara ens governen i que estan causant el desgavell. 

Establerta la legitimitat i necessitat d'aquest nivell d'ajuda, en el qual la solidaritat i la política  es confonen en una acció única, crec que hi ha un altre nivell exclusivament polític, sobre el qual és urgent actuar: el nivell dels drets. No simplement el d'ajudar a satisfer-los econòmicament, com és l'objectiu d'AFEI, sinó el d'exigir-los. És peremptori anar més enllà d'aquest sistema socio-polític que ens està empudegant a tots. Particularment ara, que anem descobrint apilotaments de merda corrupta per tots els racons polítics, judicials, bancaris i empresarials. Necessitem una societat que potencie i multiplique els drets i les llibertats de les classes populars al temps que retalle i afeblisca els drets i llibertats de les classes explotadores. Car llurs drets són abusos, extorsions, saquejos, depredacions, lladronicis, pillatges, desnonaments, espolis de les classes populars; les seues llibertats solen ser llibertinatge (si gosem emprar l'odiada expressió que freqüentment usava el cabdill i els seus acòlits quan es referien a les llibertats populars i als drets humans). S'apugen els drets, llibertats i ingressos dels uns, ja prou alts, al temps que disminueixen els drets, llibertats i ingressos dels altres, ja de sempre trepitjats per terra.

El sistema actual, que està essent elaborat pel funest ministre Wert té la missió d'anul·lar (o de disminuir, si més no) la capacitat reflexiva crítica dels alumnes i potenciar la tendència humana a la submissió i a les creences irracionals. Per poder canviar aquest món en un altre respectuós i potenciador dels drets humans, necessitem un altre sistema educatiu, un cop hajam anul·lat el poder del senyor Wert i tot el que suposa com ministre d'educació. Així, doncs, AFEI, bé que és necessària sense cap dubte, és, però, insuficient. Cal actuar, doncs, igualment en una altra dimensió, per tal de construir un món en el qual no visca ningú que necessite ajuda humanitària.

UPyD

El crit, de Munch

He vist en la premsa que UPyD proposa reformar la Constitució per a que el rei jure “respetar los derechos de los ciudadanos”, però no “los de las comunidades autónomas”, perquè “los territorios no tienen derechos”. Aquesta formació és partidària d’esborrar-hi la paraula nació o nacionalitat, pel que fa a les comunitats. Afegeix que els drets sols corresponen a les persones com ciutadans, en aquest cas, espanyols, no als territoris. Ara bé, atès que els ciutadans són ciutadans perquè viuen en territori espanyol, sembla que els seus drets alguna cosa li deuen al territori. Els territoris no tenen drets, diu UPyD, però el territori nacional, sí. Territori, sí i territori, no? El nacional, sí i el català, no? Els espanyols, que ho són perquè pertanyen al territori nacional, tenen dret a no aprendre català. Un dret individual que encobreix un dret territorial, mitjançant la paraula “ciudadano”, perquè si fos un dret individual, no vinculat a cap territori, els catalans, bascos i gallecs tendrien el dret d’aprendre o no aprendre el castellà. Dret que tenen els marroquins, però que no tenen els ceutins o els melillencs. Perquè el territori marroquí no és espanyol, mentre que el ceutí o el melillenc, sí. No us sembla una mica contradictori? Si “los territorios no tienen derechos”, el territori espanyol tampoc en té i, amb ell, el “ciudadano español”, perquè la ciutadania es recolza en el territori.

Però la cosa no acaba aquí. Vegeu-ho:

1) Si part dels conciutadans de l’actual territori català no saben la llengua catalana, qui vulga exercir el dret de parlar-la no podrà fer-ho en moltes ocasions, perquè els interlocutors no l’entendran, possibilitat versemblant, si hom accepta la proposta d’UPyD. Així és que es declararia un dret individual, el d’aprendre i parlar una llengua com el català (supose que no ho prohibirien!), i es posarien les condicions per a que no es poguera exercir el dret de parlar-la. Hom proposa, per tant, fer constitucional una maledicció ancestral d’Espanya: l'aclaparadora separació entre l’Espanya oficial i l’Espanya real. No els importa que hi haja o no hi haja nacions en la realitat; el que importa és el nom. Per una part les lleis; per altra, la realitat.

2) És aquesta una estranya democràcia de dalt cap avall, una democràcia al revés, com les democràcies imperials: la metròpoli era democràtica de baix cap amunt (el poble era sobirà. Les lleis venien del poble), però dictadura, de dalt cap avall, per a les colònies (el poble colonitzat no era sobirà: les lleis li venien de dalt, de la metròpoli). Les lleis eren una cosa; el poble, una altra.

3) Esborrar una paraula d’un text no suposa eliminar la realitat significada per aquesta paraula. La realitat nacional catalana no desapareix, en el supòsit que existesca, tot eliminant de la constitució el seu nom. Tampoc desapareixen els drets que li estiguen vinculats. Apareixen, això sí, prohibicions: les prohibicions d’exercir-los. Una constitució no és un conjunt d’expressions performatives. Les expressions performatives són actes creadors de realitat, com és el cas de la paraula de Javé, creadora del món, o d’altres expressions de nissaga mítica o màgica (“abracadabra”, “obre’t, sèsam”!, etc.). Segons aquesta manera de pensar, no són els habitants d’un territori els que elaboren una constitució que els reflexe, sinó que és la constitució qui determina què és el que són els habitants d’un territori. Aquesta constitució crearia (?) la manera de ser, voler i pensar dels habitants, quan tots crèiem que era la manera de ser, pensar i voler dels habitants d’un territori qui creava o conformava la constitució. És la llei qui crea el dret i la llibertat? No és el dret i la llibertat els que creen la llei?. Una constitució no crea ni elimina res substantiu, només prohibeix o permet actes externs. La manera de ser, els pensaments, els sentiments i la voluntat resten intactes. En aquest cas, però, segurament incrementats.

Estupefacte com estic davant d’aquestes propostes, no em resta més que callar, obrir la boca i llançar... un crit?... o un gemec?