dijous, 26 de novembre del 2009
UPyD
He vist en la premsa que UPyD proposa reformar
Però la cosa no acaba aquí. Vegeu-ho:
1) Si part dels conciutadans de l’actual territori català no saben la llengua catalana, qui vulga exercir el dret de parlar-la no podrà fer-ho en moltes ocasions, perquè els interlocutors no l’entendran, possibilitat versemblant, si hom accepta la proposta d’UPyD. Així és que es declararia un dret individual, el d’aprendre i parlar una llengua com el català (supose que no ho prohibirien!), i es posarien les condicions per a que no es poguera exercir el dret de parlar-la. Hom proposa, per tant, fer constitucional una maledicció ancestral d’Espanya: l'aclaparadora separació entre l’Espanya oficial i l’Espanya real. No els importa que hi haja o no hi haja nacions en la realitat; el que importa és el nom. Per una part les lleis; per altra, la realitat.
2) És aquesta una estranya democràcia de dalt cap avall, una democràcia al revés, com les democràcies imperials: la metròpoli era democràtica de baix cap amunt (el poble era sobirà. Les lleis venien del poble), però dictadura, de dalt cap avall, per a les colònies (el poble colonitzat no era sobirà: les lleis li venien de dalt, de la metròpoli). Les lleis eren una cosa; el poble, una altra.
3) Esborrar una paraula d’un text no suposa eliminar la realitat significada per aquesta paraula. La realitat nacional catalana no desapareix, en el supòsit que existesca, tot eliminant de la constitució el seu nom. Tampoc desapareixen els drets que li estiguen vinculats. Apareixen, això sí, prohibicions: les prohibicions d’exercir-los. Una constitució no és un conjunt d’expressions performatives. Les expressions performatives són actes creadors de realitat, com és el cas de la paraula de Javé, creadora del món, o d’altres expressions de nissaga mítica o màgica (“abracadabra”, “obre’t, sèsam”!, etc.). Segons aquesta manera de pensar, no són els habitants d’un territori els que elaboren una constitució que els reflexe, sinó que és la constitució qui determina què és el que són els habitants d’un territori. Aquesta constitució crearia (?) la manera de ser, voler i pensar dels habitants, quan tots crèiem que era la manera de ser, pensar i voler dels habitants d’un territori qui creava o conformava la constitució. És la llei qui crea el dret i la llibertat? No és el dret i la llibertat els que creen la llei?. Una constitució no crea ni elimina res substantiu, només prohibeix o permet actes externs. La manera de ser, els pensaments, els sentiments i la voluntat resten intactes. En aquest cas, però, segurament incrementats.
Estupefacte com estic davant d’aquestes propostes, no em resta més que callar, obrir la boca i llançar... un crit?... o un gemec?
Etiquetes de comentaris:
constitució,
drets,
expressió performativa,
llengua,
Territoris
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada