 |
| Catalunya només vol ser ella mateixa |
Vargas Llosa ha escrit un article ("El derecho a decidir", a El País, 22/9/12) recolzant i ampliant un altre de Javier Cercas, al qual fa poc em vaig referir en aquest bloc. Vargas ha insistit i jo no puc fer altra cosa que insistir també.
En primer lloc diré que Vargas empra una expressió que utilitzava Franco i els seus acòlits, expressió que de tantes voltes repetida em provocava ois. Qualificava de llibertinatge les llibertats que ell havia prohibit, llibertats polítiques i socials. "La libertat no puede significar libertinaje", diu Vargas, referint-se al dret a decidir català, que ell considera prohibit i molt ben prohibit.
Més avant, es referix al tòpic de la Constitució que situa "la soberania nacional en la totalidad de la ciudadanía espanyola". Per tant, "una parte de la nación [Catalunya] no puede decidir segregarse...contra el resto de los españoles". Es tracta d'una forma constitucional enganyosament democràtica, perquè posar la sobirania en dos nacionalismes oposats (espanyol i català), dos grups de ciutadans diferents en història, cultura, llengua i manera de ser, un dels quals és més nombrós i agressivament hegemònic, equival a llevar-li l'esmentada sobirania al minoritari. Si afegim que aquest, a més a més, habita en un territori diferent, podem pensar que estem davant del clàssic quadre 'metròpoli-colònia'.
I què dir de la Constitució, una vella Constitució de fa 35 anys, votada per un percentatge de ciutadans, ja desapareguts, i per moltíssims catalans i catalanes que encara viuen i que han canviat d'opinió? Què farem amb el jovent actual que no la va votar i que té dret natural, no artificial, a decidir? En el 78 eren molts i moltes els que estaven disposats a votar qualsevol cosa distinta del franquisme viscut, qualsevol Constitució que ens alliberara de la fèrula franquista, encara que només ens oferira una democràcia restringida. Tenim una Constitució filla d'aquella por i del desig de fugir-hi com fóra, vigilats de prop, això sí, per la mirada malèvola i negra dels franquistes (polítics, policies, militars, espietes i delators). Que, per cert, estaven assessorats i recolzats pels EUA i per certs Estats europeus, com ho havia estat Franco en la guerra i en els 40 anys de dictadura.
I ara ens ve el senyor Vargas, que crèiem demòcrata i amic de les classes populars, i ens revela el seu franquisme, amb la cara de neoliberal. Ell mateix ho insinua recordant quan feliç va ser els pocs anys que va passar en la Catalunya espanyola dirigida per la ma firme de Franco (llengua espanyola i tranquilitat de cementeris), mofant-se dels pocs nacionalistes que s'atrevien a sortir del clavegueram.
Proposa, tot seguint l'esmentat escrit de Cercas, on aquest diu que, per tal de saber quants independistes hi ha, no cal fer un referèndum, sinó que basta amb les eleccions. Si els partits independentistes, diu, ho declaren en el seu programa, sabrem quants electors volen la independència. El problema que veig jo és que els partits no mai presenten un programa amb un sol objectiu, sinó amb una llista d'objectius. Els electors voten per tots, per alguns o per un sol d'ells. Podem imaginar, a més a més, electors que anhelen la independència i no un partit concret, perquè pensen que amb la independència es pot organitzar la democràcia d'una altra manera amb una Constitució diferent, pròpia de Catalunya. Podem imaginar electors que pensen la independència com el principi d'una tasca política de llarg termini, on no importa tant que una submissió s'acabe, sinó, més aviat, que siga un punt de sortida on tot comença. Així, doncs, per saber la voluntat d’independència cal votar si o no per ella, sense mesclar els partits i l'imaginari que cada partit arrossega. Desprès de la independència es possible que tot canvie (de sobte o poc a poc).
Més avant, Vargas Llosa, Premi Nobel, un home que diríem culte, cau inesperadament en la manifesta incongruència de qualificar el nacionalisme, qualsevol nacionalisme, d'ideològic i poc racional com la fe religiosa. Si així insulta el nacionalisme català, per què no se n'adona que també està insultant el nacionalisme espanyol i, doncs, la Constitució, que n'és un producte especial? Insultant el nacionalisme espanyol he dit? I si, al contrari, estiguera descrivint-lo? És obvi que els dos nacionalismes són radicalment diferents. Mentre que l'espanyol ataca, sotmet, prohibeix, el català es defensa. És important, doncs, la diferència entre un nacionalisme agressiu (l'espanyol) i un altre defensiu (el català). Res, doncs, d'ideologia en aquest, sinó reivindicació d’uns drets socio-culturals constantment trepitjats.
Desprès d'aquestes afirmacions, encara s'atrevix a afegir Vargas: "el nacionalismo es una construcción artificial". Ningú podria haver definit millor allò que tants catalans i no-catalans pensem d'Espanya: "una construcción artificial".
Mira per on, gràcies a Mario Vargas Llosa, Premi Nobel, he descobert, que Espanya i la Constitució no són més que una construcció artificial, ideològica, plena de fe i buida de raó.
I ara ens ve el senyor Vargas, que crèiem demòcrata i amic de les classes populars, i ens revela el seu franquisme, amb la cara de neoliberal. Ell mateix ho insinua recordant quan feliç va ser els pocs anys que va passar en la Catalunya espanyola dirigida per la ma firme de Franco (llengua espanyola i tranquilitat de cementeris), mofant-se dels pocs nacionalistes que s'atrevien a sortir del clavegueram.
Proposa, tot seguint l'esmentat escrit de Cercas, on aquest diu que, per tal de saber quants independistes hi ha, no cal fer un referèndum, sinó que basta amb les eleccions. Si els partits independentistes, diu, ho declaren en el seu programa, sabrem quants electors volen la independència. El problema que veig jo és que els partits no mai presenten un programa amb un sol objectiu, sinó amb una llista d'objectius. Els electors voten per tots, per alguns o per un sol d'ells. Podem imaginar, a més a més, electors que anhelen la independència i no un partit concret, perquè pensen que amb la independència es pot organitzar la democràcia d'una altra manera amb una Constitució diferent, pròpia de Catalunya. Podem imaginar electors que pensen la independència com el principi d'una tasca política de llarg termini, on no importa tant que una submissió s'acabe, sinó, més aviat, que siga un punt de sortida on tot comença. Així, doncs, per saber la voluntat d’independència cal votar si o no per ella, sense mesclar els partits i l'imaginari que cada partit arrossega. Desprès de la independència es possible que tot canvie (de sobte o poc a poc).
Més avant, Vargas Llosa, Premi Nobel, un home que diríem culte, cau inesperadament en la manifesta incongruència de qualificar el nacionalisme, qualsevol nacionalisme, d'ideològic i poc racional com la fe religiosa. Si així insulta el nacionalisme català, per què no se n'adona que també està insultant el nacionalisme espanyol i, doncs, la Constitució, que n'és un producte especial? Insultant el nacionalisme espanyol he dit? I si, al contrari, estiguera descrivint-lo? És obvi que els dos nacionalismes són radicalment diferents. Mentre que l'espanyol ataca, sotmet, prohibeix, el català es defensa. És important, doncs, la diferència entre un nacionalisme agressiu (l'espanyol) i un altre defensiu (el català). Res, doncs, d'ideologia en aquest, sinó reivindicació d’uns drets socio-culturals constantment trepitjats.
Desprès d'aquestes afirmacions, encara s'atrevix a afegir Vargas: "el nacionalismo es una construcción artificial". Ningú podria haver definit millor allò que tants catalans i no-catalans pensem d'Espanya: "una construcción artificial".
Mira per on, gràcies a Mario Vargas Llosa, Premi Nobel, he descobert, que Espanya i la Constitució no són més que una construcció artificial, ideològica, plena de fe i buida de raó.
Per no fer més llarga la relació d'obvietats, acabaré recordant allò que tots sabem de la llibertat lingüístico-cultural espanyola. Penseu-ho bé: Si un català va a Madrid, pot parlar en català com fan els espanyols a Catalunya? I si parla, el comprendran? Serà tolerat? O per ventura li passarà allò que li ha passat no fa molt a un digne ciutadà d'Almassora? Per parlar en català-valencià a uns policies (en territori castellonenc), aquests l'han sancionat i ficat a la presó (Vide: “Un conductor valenciano, condenado a prisión por no hablar en español”, Público.es', 26/9/13-).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada