La independència de Catalunya, una esperança per a Espanya

Entrada anterior: El franquisme, la unitat d'Espanya, la dictadura i la pau

La desnacionalització d'Espanya resideix en la idea que, de realitzar-se, potser siga la darrera esperança que li reste al país de sortir d'una letargia, un ensopiment, un retard, una agonia que dura ja tres segles i mig.

Reproducció parcial d'una entrevista a Ramón Cotarelo publicada a Wilaweb

Entrevista al catedràtic de ciència política de la UNED

Ramón Cotarelo, catedràtic de ciència política de la UNED, és un dels pocs intel·lectuals espanyols que fan costat al procés català. A través del seu popular bloc ‘Palinuro’ ha fet valer la causa catalana moltes vegades i ha alçat la veu contra el poder polític espanyol, el rei Felipe VI inclòs.

[...]

—Per què heu decidit de fer costat a la candidatura de la CUP – Crida Constituent?

—Doncs perquè, sense comptar la voluntat d’independència, tenen un programa amb el qual m’identifico molt. Em refereixo a una ideologia assembleària, feminista, ecologista i republicana. I també perquè em sembla que s’ha de ser conseqüent. I com que jo respecto el principi d’autodeterminació i la majoria de catalans volen la independència, doncs cap a la independència. Per això m’hi he unit.

[...]

—Vostè defensa que la independència de Catalunya seria una esperança per a Espanya. Per què?

—Doncs perquè no veig que Espanya pugui canviar absolutament res si no hi ha un esclat a Catalunya; i el terme esclat el vull matisar. Em refereixo a un canvi radical, des de la independència a qualsevol altra cosa. El motor d’Espanya en aquest moment és Catalunya i, si a Catalunya no passa res, a Espanya tampoc, perquè hi continuarà havent aquests neofranquistes per sempre més. Espanya no té capacitat de canviar si no és a través de Catalunya.

[...]

—Per la consideració que preneu, Espanya és com un nen que té dificultats per a nedar i Catalunya li fa de flotador.

—Sí, exacte. A veure, Catalunya sempre ha estat el motor d’Espanya des d’un punt de vista industrial, econòmic i en bona mesura també intel·lectual. I Espanya té un problema per definició des de sempre. Ho evidencia aquesta qüestió si és una nació o no. Quan una persona diu que Espanya no és una nació, no s’ho inventa. És un inconvenient real. Té un problema per definició i l’ha anat ocultant, arrossegant i negant a còpia d’afusellar i de fer tota mena de barbaritats, que ho han fet des de fa tres-cents anys per reorganitzar-ho. Al final ha passat que alguns hem perdut l’esperança que Espanya pogués resoldre els problemes. Aquests alguns que hem perdut l’esperança són en primer lloc els catalans, i en segon lloc alguns espanyols com jo, que veiem que l’única oportunitat que té Espanya de remuntar és la sacsejada que podria implicar la independència de Catalunya. O alguna cosa semblant, perquè no vull pre-jutjar.

[...]

—A Espanya hi ha hagut un increment del discurs crític cap a Rajoy i la seva mala gestió del procés català?

—No vull ser injust però crec que no. Insisteixo, encara que sembli mentida, el sentiment psicològic predominant a Espanya continua sent la por i aquesta por també afecta uns intel·lectuals que temen que perdran les prebendes i els privilegis. Fixem-nos-hi. Tots els intel·lectuals es divideixen en grups i es fan els favors els uns als altres. I en aquest territori, Espanya és una cosa inqüestionable. Algun progressista s’atreveix a dir que Rajoy és un neofranquista, que torna a la recentralització dels franquistes i que és un catalanòfob que en realitat així destrueix el país? Oi que ningú no s’atreveix a dir això? No, per por.

[...]

—De moment Mariano Rajoy ha dit que es bolcaria en la campanya i faria costat a Xavier García Albiol. Quina actitud creieu que tindrà?

—No sé a què es refereix quan diu ‘bolcar-se en campanya’. En fi… És una autèntica vergonya tenir aquest governant que no està a l’altura en cap sentit. Jo em temo la pitjor. Són capaços de tot. Si tenen la mínima possibilitat, ho faran. Això sí que ho hem de veure clar tots. Aquests no es paren per res. L’única que para qualsevol cosa és Europa, perquè nosaltres no. L’opinió pública no l’escolten, la premsa la tenen controlada, les televisions són seves, els jutges, també, els tribunals, també… Únicament temen que els europeus els diguin: ‘Això no ho podeu fer’.

[...]

Ramón Cotarelo

Podeu llegir l'entrevista completa clicant sobre el link de: Wilaweb

Podeu visitar el bloc de Cotarelo clicant sobre el link de: Palinuro 

El caloret de Rita i la innocència de Rajoy

Entrada anterior:
Els nens orfes (2ª part). Acabem, ja, amb la dicotomia govern-poble!.

Aquí tenim a Rita, la quinta essència dels valencians. No es burleu, que el "caloret" de Rita és la saviesa (burrera?) del poble valencià del cap i casal, saviesa concentrada en l'alcaldesa, la qual, per ser tan sàvia i tan honesta ha estat elegida, eleccions darrere eleccions (5 convocatòries, 24 anys). No em negareu que aquest poble també sent "caloret" en "el fred del verano". 

Quan vegeu i oïu a Rita, recordeu que esteu veient i oint el genuí poble valencià, l'autèntic, sense imitacions. Ella és la marca de València, el tresor que aquesta guarda en el cor. Marca que es completa amb Camps, Betoret, Juan Cotino, Ricardo Costa, Milagrosa Martínez, Rafael Blasco..., etc., etc., etc... Decenes, centenes (milers? "Qui lo sa?"). El Poble Valencià, la nostra esperança.

Hostiaaa!!! I, damunt, Mariano!

 ------------------------

Es mostra o s'amaga?

Rajoy: "No somos responsables de la frustración que ha generado la izquierda radical griega".

Sembla que, segons Rajoy, el mal està en l'esperança i la lluita corresponent per sortir de la pobresa. Esperança que el mateix capitalisme neoliberal pretén aniquilar. Capitalisme en el qual Rajoy milita. El mal, doncs, no està per a ell en el fet de causar pobresa, sinó en el de reanimar l'esmortida esperança i el coratge de lluitar per sortir-se'n. Aquí està el mal, segons Rajoy. Dit en altres paraules: la riquesa del pobre seria, segons ell, la "resignació" a malviure en la pobresa, la covardia d'abandonar la lluita. I vosaltres, Syriza, l'heu superada despertant una esperança intrèpida, una esperança lluitadora. Els voltors de Rajoy, en canvi, necessiten un poble covard, resignat i llepaculs per tal de poder devorar-lo tranquil·lament.

Resignació. 

Els voltors de Rajoy són, també, eixa policia de comportament neofeixista que detén persones pacífiques desprès de les "marxes de la dignitat", les tortura i les manté set hores dempeus, firmes, amb els braços en alt i sense poder anar al lavabo. Desprès les acusen de fets que s'inventa la policia i hom demana una condemna de quatre anys de presó. Això li ha passat a Raquel Tenías (vide).

-------------------------

Rajoy, encara: “Los radicalismos de derechas o de izquierda no han hecho nada positivo”.

Aquest senyor té la capacitat d'encertar més del que ell pensa. Efectivament: el radicalisme neoliberal ens ha robat la societat del benestar. I el PP de Rajoy n'és responsable per quant que ha estat col·laborant-hi. No ens queda més remei que, si volem posar-hi remei, actuem radicalment. Les radicalitats desmesurades s'arrangen derogant-les. La correcció dels radicalismes necessiten accions definitives i contundents, per tal de corregir la radicalitat destructora. Lo que uns enderroquen cal que altres ho tornen a construir des dels fonaments.

                                                   

Paraules buides de sentit

                             Entrada anterior: Els negocis determinen la política i la moral

Aixoplup contra l'actual tempesta
de paraules buides de sentit

Hi hagué una època en què les paraules vessaven de sentit, perquè la dictadura reprimia i controlava el llenguatge. No teníem, doncs, altre remei que omplir amb excés de sentit les paraules que hom podia emprar. Ara estem en una altra època en què la dictadura no reprimeix les paraules, les deixa lliures, però en reprimeix el sentit, deixant-les buides. Abans la policia eliminava paraules. Ara totes estan permeses. Les paraules proliferen: parlem de llibertat, de democràcia, d'injustícia, de república. El sentit, però, s'ha perdut. Parlem, no comuniquem. Parlem un bla, bla, bla que no significa el que havia de significar. La dictadura ha penetrat en els nostres cervells i els ha buidat, buidat de sentit i omplit de fullaraca, borumballa o borrissol. Ara la llibertat és dir mentides, prometre el que no es vol acomplir, resoldre la crisi augmentant-la, omplir-se la boca amb grans paraules plenes de fum (la marca España, el futbol, la gran promesa d'un rei tan preparat com els experts economistes d'abans de la crisi, els indicis d'una recuperació que mai arriba, la innocència de la Infanta...). Si abans la dictadura prohibia les paraules, ara hom les fabrica a tones. Si abans les poques que restaven les omplíem de sentit que, sobresortint, ens alimentava l'ànima, ara ni tenen sentit ni tenim ànima. És l'epidèmia neoliberal que ha dessecat el sentit i ens ha extirpat l'ànima.

Si alguna persona o grup ens parla de la realitat tal com és, aleshores el poder i els seus portaveus ens posen en guàrdia. Pablo Iglèsias és un futur dictador, ens assegura el socialista Ignacio Sotelo. Ada Colau li fa recordar a Alcoberro l'episodi del Cojo de Málaga, el pistolerisme, la FAI, els morts. Mònica Oltra es foragitada de les Corts valencianes perquè la dictadura valenciana no vol oir les seues paraules proclamant la veritat. 

Quan les paraules i les accions d'alguna persona tenen sentit, de seguida el poder recorda l'època anterior a la prohibició. Recorda la dictadura, que sorgí per exterminar les paraules lliures plenes de sentit. Els nazional-catòlics no podien suportar-les: calia reprimir-les. Si hagueren estat prohibides abans de la prohibició no hauria hagut necessitat de la nova dictadura per prohibir-les. Haguera continuat la dictadura de sempre. Feren la guerra per evitar la guerra; instauraren una dictadura nova per evitar la llibertat que temien. Si els Ada Colau, els Pablo Iglesias i les Mònica Oltra de l'època s'hagueren callat com a morts, no hauria hagut necessitat de Franco ni de José Antonio ni de la famosa Croada, la dictadura habitual hauria continuat sense problemes. Ara la dictadura valenciana del PP ha reprimit les paraules de Mònica Oltra expulsant-la i negant-li la condició de parlamentària. Si Pablo Iglesias, Ada Colau, Mònica Oltra i algunes altres persones més s'expressen amb paraules que tenen sentit, cal reprimir-les per tal d'evitar que algun dia s'instaure la imaginària dictadura; és a dir, la llibertat. Cal reprimir el sentit, no les Paraules. Estem en una dictadura real que pretén atemorir amb la dictadura imaginada, com aquell home del sarró que esporuguia els infants. Vostès ho comprenen? Jo tampoc. Com hem de comprendre les paraules del poder, buides com estan de tot possible sentit? Bo, en certa manera si que ho entenc. Volen impedir la llibertat del poble.

Vivim en una democràcia que no és democràcia. Tenim un parlament on es parla amb paraules buides o portadores d'un sentit desviat i pervers; un govern que no governa, solament mana i s'enriquix enriquint els seus amos neoliberals. Neoliberals, és a dir, liberals nous, nous defensors de les llibertats, que prohibeixen les llibertats (la llibertat de tenir casa, de poder menjar, de tenir treball, de disposar de medicaments i hospitals, de fer vaga i/o manifestar-se pel carrer...); un parlament que parla i no escolta al poble quan aquest vol parlar. Hom elegix un rei sense consultar al poble ("Habla, pueblo, habla", deien fa uns anys els que ara estan en el poder i no volen que el poble parle). La secretària general del PP, Dolores de Cospedal, un dia va parlar i va instituir el nou model de parla lliure (neoliberal), bla, bla, bla, paraules buides de sentit ("Una indemnización en diferido... en forma de simulación...en diferido" sembla que era el sou de Bàrcenas).

Però no us preocupeu, la solució està al caure. La projectada reforma de la llei electoral municipal, promesa per Rajoy, que es traurà de la màniga honesta i democràticament per art de birlibirloque alcaldes del PP on havien desaparegut o estaven condemnats a desaparèixer, garantitzarà la vigència del nou lleguatge. 

Un malson

                                                                              Entrada anterior: Teníem un problema i l'hem resolt 

   Anit vaig somniar, 

beneïda il·lusió, 

que Rajoy volia 

  donar l'explicació.

Era a una plaça de bous, plena de víctimes amenaçadores amb pedres en les mans escridassant-lo i demanant-ne la mort per lapidació. Estava dempeus en mig de la plaça. El tribunal seia darrere d'una llarga taula sobre un cadafal muntat a la graderia.

Rajoy demanava silenci per parlar, cosa rara en un mut com ell. Pot ser per això, la multitud prompte guardà silenci. Aleshores obrí una carpeta plena de folis i començà a llegir en veu alta. Deia un nom i, tot seguit, afegia una sèrie de dades i descripcions dels costums, malifetes i altres activitats delictives referides al nom llegit. Aquesta informació venia escrita en un altre paper, el qual li havia estat proporcionat per espies nordamericans. En ell figurava, referent a cada nom llegit, tot allò acumulat pels programes americans de control exhaustiu del món, com els de la National Security Agency, el Prism de vigilància i els d'interceptació de metadades telefòniques. El Gran Germà denunciat per Snowden.

A mesura que anava llegint noms i malifetes, els colèrics acusadors anaven pacificant-se al tems que llurs vermelles galtes empal·lidien i els ulls deixaven de llançar flamerades. 

Quan va acabar de llegir Rajoy, el president del tribunal es dirigí a l'auditori (fofo ara i capbaix), tot pronunciant les conegudes paraules: "Qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra". I afegí: "De la mateixa manera que castiguem els pecats de Rajoy castigarem els pecats dels que estan presents". Aleshores la multitud va anar deixant caure les pedres a poc a poc, alacaiguda i avergonyida. Ben aviat es quedaren sols el tribunal i Rajoy, els quals s'abraçaren contents de la victòria. No mostraven, però, ni l'un ni els altres, cap propòsit d'esmena i s'absolviren mútuament. 

Fins aquí, el malson. Ara la reflexió. Lamentablement no sóc Josep, fill de Jacob, i esclau de Putifar, famós per interpretar els somnis del Faraón. Jo no sabria interpretar les set vaques grasses i les set magres, les set espigues plenes i boniques i les set migrades. No, no sóc Josep i no sé interpretar somnis, però puc reflexionar-hi com qualsevol altre.

Ni la corrupció ni l'honradesa són comportaments objectius. Nietzsche deia que hi ha moral de senyors i moral d'esclaus. Allò que fa un senyor noble és noble, és bo; allò que fa un esclau és innoble, és baix i vil com ell. Allò que fa Rajoy, allò que fa el rei, allò que fa la princesa, allò que fa el seu marit, allò que fa Camps, allò que fa Carlos Fabra, allò que fa Jaume Matas, allò que fan els personatges importants del PP, és propi d'ells, és noble, és bo. La corrupció està en altra part. Aquesta és la doctrina de Nietzsche interpretada per mí, que no sóc noble.

D'altra banda, si la corrupció és general no és corrupció, és tipical spanish, esdevé costum, quelcom propi de la raça (o propi de l'ésser humà). Endemés, Obama ha acudit a salvar Rajoy (no sé si, també, el prestigi de la Marca España). Ha posat la merda davant del ventilador, i ha empudegat tothom. La multitud crea tendències, valors, moda. És costum refugiar-se en la massa: "tots ho fan, la gent ho diu"; "on vages, fes com fan, no et signifiques"; "la gent és així, què li hem de fer?" Si tots són corruptes, ningú ho és.

Multitud, de Fr!da

La justícia no existeix fora. La justícia és subjectiva. Justícia és allò que diuen els jutges que és just. I diuen el que interessa al poder, el poder al qual serveixen. Recordem els jutges de Franco, recordem els jutges que jutjaren Garzón, recordem el digne banquer Blesa (esdevingut jutge) i el dolent jutge Elpidio Silva (esdevingut reu), el primer que s'ha atrevit a tancar un banquer; recordem com s'ha elegit els membres del Tribunal Constitucional i els del Consell General del Poder Judicial. Recordem que les dones no són lliures quan decideixen avortar, sinó quan els ho impedeix la llei i sentencien els jutges. La llibertat no està en decidir sobre el propi cos, sinó en obeir el mandat alié. Catalunya no és lliure quan decideix, sinó quan se li prohibeix decidir. Els valencians no són lliures quan poden veure TV3, sinó quan se'ls prohibex veure-la. Feixisme no és tirar una família amb nens fora de sa casa, sinó protestar davant de la casa d'un responsable. Així, doncs, repeteixo: la justicia no existeix, la justícia és allò que sentencien els jutges al servei dels interessos del poder.

Aixi opine jo, ara (qui sap desprès?), jo, que no sóc el Josep bíblic, ni Nietzsche, ni cap persona amb poder. Només un lliurepensador a l'estil antic. Potser més lliure que pensador. O ni tan sols això.

La banalitat del mal: fer el mal "como dios manda"

                                                                                                  Entrada anterior: Alemanya, motor de l'economia europea 

Sembla una persona incapaç de trencar un plat,
 però és Eichmann, el criminal organitador de la solució final.

Tots hem oït parlar alguna vegada del cas Eichmann, el nazi encarregat d'organitzar la logística de l'Holocaust o Solució Final en l'Alemanya de Hitler. I no tots, però molts sí, hem oït parlar de la teoria de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal referida a aquest menyspreable personatge. Segons ella, Eichman no va actuar mogut pel desig demoníac d'infligir sofriment i destruir vides humanes, sinó per la voluntat de ser un bon funcionari que fa bé el seu treball i executa a la perfecció les ordres rebudes, sense preocupar-se de les conseqüències morals, ni imaginar ni sentir l'horror produït. Tampoc mogut per sentiments sàdics ni per interessos econòmics. 

Pensarem nosaltres també que els Eichmanns actuals, la Merkel, el Draghi del BCE, Rajoy i tots els Eichmannets que l'acompanyen (Guindos, Wert, Montoro, la Dolores de Cospedal, Bàrcenas, etc. més el poble que els vota) són banalment dolents? Fan el mal pensant en el seu deure de funcionaris ignorants de tot el que no siga fer el mal como dios manda? Destrueixen l'educació, la salut, els llocs de treball per a bé de l'educació, la salut, els llocs de treball, com déu, la Merkel i la Troika els manen? Ataquen cínicament el català per a defensar-lo, com és el seu deure? Reparteixen sobres a la seua colla per a bé d'Espanya? Defrauden Hisenda amb una intenció excel·lent de millorar l'economia? Roben, roben, roben, ... en un procés indefinit? 

Pensarem nosaltres en aquest cas com Hanna Arendt en l'altre? Sí i no. Potser no, perquè, com diu Slavoj Zizek (El acoso de las fantasías, Akal, 2011), tot seguint el llibre de Daniel Goldhagen (Hitler's willing executioners, Little, Brown & Co, 1996), en la burocratització de la tasca que li correspon a Eichmann i als torturadors subordinats, intervenen altres elements, com són: la pròpia burocratització del crim en la mesura que permet neutralitzar l'horror i considerar-lo un treball com qualsevol altre. Amb aquest fenomen psicològic s'afegeix un plus de gaudi (empra aquí Zizek un concepte de Lacan), tot executant la malifeta com part d'una operació complexa administrativo-criminal. No és més satisfactori destruir l'educació i el sistema de salut públics sota el pretext d'unes lleis i d'unes retallades destinades oficialment a millorar-les, recolzades per científics experts i per la suprema autoritat de Merkel i la troika? Una satisfacció refinada i subtil. En la frase: como dios manda, està el rencor etern dels franquistes immortals. En la frase: no hay otra solución, està l'esquema del programa que lluita per recobrar el poder empresarial i financer,  els privilegis de sempre. Sota el déu del PP i dels bisbes espanyols s'amaguen els eterns interessos de classe. En la privatització dels hospitals està el desig de convertir les malalties del poble en riquesa privada. En la destrucció de l'ensenyança pública està l'avarícia frenètica i el sotmetiment del poble, convertit en el palurdo tradicional, manipulable i objecte de la mofa de los señoritos de casta i assimilats. En l'atac a l'immersió lingüística catalana està el plus de fruició quan es contempla l'enemic mossegant la pols de terra. L'expressió de la cara de Wert fa pensar a alguns en la fruició que aquest ministre sent quan practica el mal, fins i tot quan no li produeix cap benefici (un mal incomprensible des del punt de vista del sentit comú), arrabassat, imaginem, sols per l'irresistible desig demoníac de ferir.

El PP, com els nazis, tracten l'holocaust espanyol (accepteu, si's plau, el desplaçament de sentit, en aplicar el vocable a un context totalment diferent) com si fos un secret que taca si es fa públic, com si fos una porcada moral. Només cal pensar en el secret amb que s'ha portat tot el robatori practicat pel govern valencià, el secret dels sobres de l'amic Bàrcenas, la claredat d'expressió de la dolors de Cospedal (simulación de retribución con pago en diferido) quan explicava la secreta paga a Bàrcenas per la porcada ètica i legal practicada, el secret de la infanta i l'empalmado, el secret de la pressumpta desviació de fons del ex-conseller Blasco en la Conselleria valenciana de Solidaritat i Ciutadania (un nom més cínic no podia haverse-li posat a la seua presumpta missió insolidària). Aquesta consciència de brutícia els servia i els serveix de suport libidinal, com als nazis, car la pròpia consciència d'anar tots en el mateix vaixell, de participar tots en una transgressió comuna, camí de la super-riquesa anhelada, servia i serveix de ciment de la consistència col·lectiva, de la unió compacta corporativa, tant dels nazis com dels del PP. El sentiment de vergonya que puga haver-hi no serveix per a provar, diu Zizek seguint Goldhagen (i jo interprete), que tant els nazis com els del PP, no estigueren absolutament corromputs, que en ells quedara i/o queda un mínim de decència: al contrari, aquesta vergonya era i és el signe inconfusible de l'excés de fruïció que extreien i extrauen dels seus actes. Sovint no és la vergonya, sinó la por que el poble elector tinga consciència moral, no els vote i se'ls acabe el negoci. La vergonya o el temor proven que la maldat era conscient, volguda i no banal.

Heinrich Himmler ho va deixar ben clar quan va dir que l'Holocaust era un dels capítols més gloriosos de la història alemanya, del qual, per desgràcia, no podria quedar constància escrita. 

No sé si algú del PP, de la Comissió Europea, de la Troika o de l'Alemanya de Merkel són capaços de pensar una cosa pareguda de la barrabassada que ens han fet, que ens estan fent i que ens faran. No sé si són malvats banals o malvats a seques, encara que m'incline per la segona disjuntiva.

Ara ens diuen que la crisi s'acaba, però no s'estan d'insistir que hem de reformar i retallar més. Algun dia s'acabarà, no cap dubte. Però les reformes estructurals: les privatitzacions, l'educació, la salut, els drets laborals, les jubilacions, els mitjans de comunicació, la justícia... Això quedarà per sempre, com el paisatge desprès d'una batalla, atado y bien atado.

Què estarà veient aquesta nena?
Paisatges desprès de la crisi?

                                                                                                                     

La destrucció de la realitat, II

                         Entrada anterior, de la qual aquesta és la segona part: La destrucció de la realitat, I

La paraula del poder ens fa cecs

Friedrich Nietzsche

Nietzsche, que va viure al segle XIX com Lewis Carrol, deia que el poder, és a dir, la força, en apropiar-se el discurs, usurpa el dret a la paraula. Ara bé, tots sabem què fa el poder amb el discurs monopolitzat. Aquí teniu, per si algú ho dubta, les paraules de Goebels, ministre de propaganda nazi: "Una mentida, mil voltes repetida... es transforma en veritat". Aquest nazisme publicitari, que Goebbels practicava mentint al poble una vegada sí i una altra també, l'estem vivint ara amb les martellades inacabables de mentides com: "No nos queda otra opción..., son exigencias de los mercados..., hemos vivido por encima de nuestras posibilidades..., la libertad de los empresarios, de los banqueros y de los financieros crea riqueza..., a condición de que los trabajadores estén bien sujetos..., las crisis se superan con austeridad i recortes (fams, malalties i sofriments)..., etc., etc." I, hala!, a fer reformes estructurals i deixar-nos cada dia més pelats; a eliminar aquells programes dels media que ens ajudaven a pensar el defora real. Ho sabíem (ho deviem saber). Ja ho deia Nietzsche, Carroll i Goebels. Més informats no podíem estar, però les mentides, reblades a tot hora, amb el discurs de què el poder ens ha espoliat, s'han convertit en veritats. Creiem que vivim en democràcia, creiem que elegim lliurement, creiem que coneixem el defora, però solament coneixem mentides, aparences, manipulacions d'eixe defora, no hem sortit encara a l'exterior, a conèixer la realitat tal com és, tal com és fora, i acomodar-nos a ella.

En acabar d'escriure el que hi ha ací damunt, m'assabente que Rajoy ha parlat, que per fi ha parlat i ha dit: "Quien me ha impedido cumplir mi programa ha sido la realidad". 

L'any 36 església, burgesia i exèrcit es revoltaren contra la realitat democràtica de la república. Ara és la "realitat", la crisis de la realitat, elaborada meticulosament amb grans esforços econòmics per les grans finances, la banca i els empresaris, la que es revolta contra la democràcia. Contra la realitat es fa una guerra i contra la realitat es fabrica una contra-realitat. La contra-realitat que obliga Rajoy, i Rajoy obliga el poble (Rajoy que cobra com president del govern, com president del PP i com registrador de la propietat de Santa Pola), a tornar a un passat de pobresa, de mancança de drets i democràcia orgànica.

Així, doncs, Merkel està a punt d'atènyer els objectius de l'empresa en la qual Hitler va fracassar. I Rajoy, d'anul·lar tot allò que va assolir el poble espanyol des de la transició.

Si Franco, burgesia i església hagueren sabut que la millor estratègia era deixar al poble rosegar la safanòria un temps i desprès llevar-li-la de cop, s'hagueren estalviat una guerra i un milió de morts.

La qüestió és aconseguir que les enutjoses propostes siguen percebudes per les víctimes com quelcom d'inevitable  i que els responsables siguen capaços de fingir que patixen de tot cor.