Paraules buides de sentit

                             Entrada anterior: Els negocis determinen la política i la moral

Aixoplup contra l'actual tempesta
de paraules buides de sentit

Hi hagué una època en què les paraules vessaven de sentit, perquè la dictadura reprimia i controlava el llenguatge. No teníem, doncs, altre remei que omplir amb excés de sentit les paraules que hom podia emprar. Ara estem en una altra època en què la dictadura no reprimeix les paraules, les deixa lliures, però en reprimeix el sentit, deixant-les buides. Abans la policia eliminava paraules. Ara totes estan permeses. Les paraules proliferen: parlem de llibertat, de democràcia, d'injustícia, de república. El sentit, però, s'ha perdut. Parlem, no comuniquem. Parlem un bla, bla, bla que no significa el que havia de significar. La dictadura ha penetrat en els nostres cervells i els ha buidat, buidat de sentit i omplit de fullaraca, borumballa o borrissol. Ara la llibertat és dir mentides, prometre el que no es vol acomplir, resoldre la crisi augmentant-la, omplir-se la boca amb grans paraules plenes de fum (la marca España, el futbol, la gran promesa d'un rei tan preparat com els experts economistes d'abans de la crisi, els indicis d'una recuperació que mai arriba, la innocència de la Infanta...). Si abans la dictadura prohibia les paraules, ara hom les fabrica a tones. Si abans les poques que restaven les omplíem de sentit que, sobresortint, ens alimentava l'ànima, ara ni tenen sentit ni tenim ànima. És l'epidèmia neoliberal que ha dessecat el sentit i ens ha extirpat l'ànima.

Si alguna persona o grup ens parla de la realitat tal com és, aleshores el poder i els seus portaveus ens posen en guàrdia. Pablo Iglèsias és un futur dictador, ens assegura el socialista Ignacio Sotelo. Ada Colau li fa recordar a Alcoberro l'episodi del Cojo de Málaga, el pistolerisme, la FAI, els morts. Mònica Oltra es foragitada de les Corts valencianes perquè la dictadura valenciana no vol oir les seues paraules proclamant la veritat. 

Quan les paraules i les accions d'alguna persona tenen sentit, de seguida el poder recorda l'època anterior a la prohibició. Recorda la dictadura, que sorgí per exterminar les paraules lliures plenes de sentit. Els nazional-catòlics no podien suportar-les: calia reprimir-les. Si hagueren estat prohibides abans de la prohibició no hauria hagut necessitat de la nova dictadura per prohibir-les. Haguera continuat la dictadura de sempre. Feren la guerra per evitar la guerra; instauraren una dictadura nova per evitar la llibertat que temien. Si els Ada Colau, els Pablo Iglesias i les Mònica Oltra de l'època s'hagueren callat com a morts, no hauria hagut necessitat de Franco ni de José Antonio ni de la famosa Croada, la dictadura habitual hauria continuat sense problemes. Ara la dictadura valenciana del PP ha reprimit les paraules de Mònica Oltra expulsant-la i negant-li la condició de parlamentària. Si Pablo Iglesias, Ada Colau, Mònica Oltra i algunes altres persones més s'expressen amb paraules que tenen sentit, cal reprimir-les per tal d'evitar que algun dia s'instaure la imaginària dictadura; és a dir, la llibertat. Cal reprimir el sentit, no les Paraules. Estem en una dictadura real que pretén atemorir amb la dictadura imaginada, com aquell home del sarró que esporuguia els infants. Vostès ho comprenen? Jo tampoc. Com hem de comprendre les paraules del poder, buides com estan de tot possible sentit? Bo, en certa manera si que ho entenc. Volen impedir la llibertat del poble.

Vivim en una democràcia que no és democràcia. Tenim un parlament on es parla amb paraules buides o portadores d'un sentit desviat i pervers; un govern que no governa, solament mana i s'enriquix enriquint els seus amos neoliberals. Neoliberals, és a dir, liberals nous, nous defensors de les llibertats, que prohibeixen les llibertats (la llibertat de tenir casa, de poder menjar, de tenir treball, de disposar de medicaments i hospitals, de fer vaga i/o manifestar-se pel carrer...); un parlament que parla i no escolta al poble quan aquest vol parlar. Hom elegix un rei sense consultar al poble ("Habla, pueblo, habla", deien fa uns anys els que ara estan en el poder i no volen que el poble parle). La secretària general del PP, Dolores de Cospedal, un dia va parlar i va instituir el nou model de parla lliure (neoliberal), bla, bla, bla, paraules buides de sentit ("Una indemnización en diferido... en forma de simulación...en diferido" sembla que era el sou de Bàrcenas).

Però no us preocupeu, la solució està al caure. La projectada reforma de la llei electoral municipal, promesa per Rajoy, que es traurà de la màniga honesta i democràticament per art de birlibirloque alcaldes del PP on havien desaparegut o estaven condemnats a desaparèixer, garantitzarà la vigència del nou lleguatge. 

Jo sóc els altres

Dins de tu i dins de mi estan els altres

(L’escrit anterior: “Jo no sóc jo sense el llenguatge dels altres”, és una introducció a aquest):

http://miquelrais.blogspot.com/2010/03/jo-soc-els-altres.html

• He anat aprenent les coses que sé, perquè me les han indicades, me les han nombrades, me les han descrites, les he llegides. Però també perquè les he vistes, les he tocades, les he experimentades (amb dificultat o amb facilitat, amb plaer o amb dolor), i han sigut interpretades en el llenguatge. El llenguatge m’ha descobert les coses o m’ha ajudat a interpretar-les. És com aquelles ulleres que, al mateix temps que et fan veure, modifiquen el que veus. Però el llenguatge no és sols el llenguatge conscient, sinó també aquells missatges semiconscients que m’arriben sense adonar-me’n. Hi ha, també, el llenguatge dels gestos, el de la mirada que renya o aprova, el llenguatge del comportament (un marxar desganat, una presència orgullosa, una mirada especial –“hoy la he visto…, la he visto y me ha mirado... ¡hoy creo en Dios!”), el llenguatge parlat o escrit que desprès s’oblida i queda gravat en el nostre cervell com un cànon de percepció, valoració i comportament gairebé ignorat per nosaltres. Forma part de l’educació (intencionada o casual). Ens ha introduït maneres de percebre, de valorar, de decidir i d’actuar que s’han constituït en una dimensió connatural nostra, sobre la qual no solem reflexionar i que presideix tota la nostra vida. La nostra llibertat està condicionada i limitada per ella. És el principi no elegit de totes les eleccions. Parafrasejant Agustí d’Hipona, que va dir: “Entra dins de tu, la veritat s’allotja a l’interior de l’home”, pense que allò que s’allotja dins de nosaltres són els altres, els altres en el llenguatge.

• Dins de tu i dins de mi estan els altres (els que ja hi eren i els que van incorporant-s’hi a cada instant), la societat (que es transforma), el món (que canvia). Si vols saber qui ets, cerca els altres que portes dins i que estan fora. Som com la lluna, que té dues cares: una visible i l’altra obscura, la visible, fora; la invisible, dins. De tal manera que m’atrevisc a dir: jo no em pertany a mi, jo pertany als altres, al llenguatge dels altres, als quals aquest designa juntament amb el món. Perquè el llenguatge és la casa de l’ésser que som, el lloc per on albirem espurnes de la realitat, que ens la descobreixen en un sentit i ens l’amaguen en un altre.

• Si esbrinem qui són alguns d’eixos altres que portem dins, potser aquest descobriment ens farà feredat. Potser..., potser..., si descobrim que la realitat sobre la qual ens recolzem és un munt de fem pudent les bafarades del qual ens dicten secretament els nostres judicis i les nostres valoracions. Judicis i valoracions que encaixen tant bé dins d’aquesta cultura de la llibertat d’enriquir-se, encara que es produïsca misèria i dolor. Sabeu el vell acudit del fumador obsés, dominat per l’addicció al tabac, que quan respirava l’aire pur es marejava? Doncs, això mateix. Els efluvis pudents de l’esmentada dimensió quasi natural, que l’educació dels altres han deixat al nostre sí, ens mantenen en vida i no ens deixen respirar l’aire pur de la política honesta. Necessitem una justícia delinqüent que ens garantisca l’olor fètida de “l’extrema placidesa” del franquisme, la pudor persistent de la corrupció “gurteliana”, un sistema liberal-democràtic que només done llibertat als poderosos, una llibertat d’expressió que, per fi, acabe amb la “funesta mania de pensar”, sense necessitat de policia ni d’exèrcit. Així aconseguirem la “llibertat” de no tolerar la llibertat, la “llibertat” de prohibir, de prohibir el que siga, diguem-ne memòria històrica, unes fotos, etc., la “llibertat” de no poder avortar qui ho necessite. Contra el “prohibit prohibir” del maig del 68, “llibertat” o llicència per a prohibir. De tal manera que estem arribant a creure que l’única sortida de la crisi econòmica que patim està en aconseguir que uns s’estrenyen el cinturó per a que els de sempre se l’afluixen. Ja que, tot comptat i debatut, si els pobres deixaren de ser-ho, aquest món en què vivim, muntat sobre la llibertat de la merda, deixaria d’existir.

Heu aquí un que comença a pensar

Llibertat

El cas d’Arenys de Munt, no sé per què, m’ha posat en clar el concepte de llibertat política. El límit de la llibertat està en la llei, de manera que l’àmbit de la llibertat queda obert per allò que la llei permet o mana i queda tancat a partir d’allò que prohibeix. Són lliures els ciutadans d’Arenys, sempre que actuen dins de la llei? O bé són lliures i les lleis haurien de reconèixer-los el dret a practicar la llibertat? Els obliga la llei a ser lliures? O els hauria de garantir el dret a la llibertat? Aleshores, què passa quan els prohibeix manifestar el que pensen i volen? Voldrien participar en una consulta, però se'ls ho prohibeix. És així com se'ls garanteix la llibertat? Si és la llei la que fa lliures, les persones serien tan lliures sota la dictadura com en la democràcia, sempre que actuaren d’acord amb la llei.

Bo, direu, la llei no fa la llibertat: la regula per a posar-la a l’abast de tots. Jo, per contra, respondré: i qui té dret a regular, és a dir, a llevar llibertats i posar-ne? Qui ha de determinar allò que és interès de tots? Direu: la majoria. Aleshores jo preguntaré: quina majoria? i qui són tots? Perquè tots sabem que no es pot sumar coses heterogènies: taronges i petroli, per exemple. Quin seria el resultat, aleshores, l’interès de la majoria? El del petroli? Si sumem espanyols i catalans, éssers heterogenis en qüestió de llibertats, com que els espanyols són majoria resultarà sempre l’interès dels espanyols. Sempre que hi haurà un col•lectiu en minoria dins d’un altre majoritari la llibertat determinada per la llei serà sempre la d’aquest i mai la d’aquell.

Així, doncs, torne al principi i pregunte: la llei de la majoria espanyola fa lliure a la minoria catalana d’Arenys de Munt tot prohibint-li l’exercici de la llibertat d’expressió? El problema rau en la tossuderia de voler sumar realitats heterogènies.
-------------------------------
Informació sobre el cas:

La advocacia de l’Estat ha recorregut a la justícia per tal de suspendre el recolzament municipal al referèndum sobre la independència de Catalunya convocat a Arenys de Munt per al dia 13/9/09

Una jutge de Barcelona suspèn l’acord del ple que donava suport a la consulta: "Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”

La democràcia

Sempre m’havia preguntat què és això de la democràcia. I ara sembla que estic a punt d’aclarir-ho.

Si mirava la modèlica democràcia del Regne Unit, em meravellava que el anglesos, demòcrates en casa, eren dictadors fora, a les colònies. El país lliure no sembrava llibertat, més bé la prohibia. Així es va convertir en un país poderós i ric, temut per tot el món i aliat desprès amb els EUA.

Si contemplava l’altra democràcia modèlica, la dels EUA, m’admirava quan bé s’adaptava a situacions inversemblants, primer a l’esclavitud, a la segregació racial desprès; com la llibertat democràtica depenia, i encara depèn, del fet que a les classes més necessitades els mancara tot tipus de seguretat social; en fi, la facilitat que tenien d’entaular guerres per implantar la democràcia en països sotmesos a sistemes polítics dictatorials. Em despertava, però, la curiositat que mai no la implantaven en països amb dictadures amigues i sempre les democràcies imposades els feien propietaris o explotadors d’impressionants riqueses del subsol, de la construcció d’oleoductes i gasoductes beneficiosos per al seu imperi i/o de bases militars que garantien el seu poder al món.

Estant així les coses, acabe d’assabentar-me ara (vide la premsa de la primera quinzena d’agost) que la democràcia en què vivim a l’Estat espanyol ha deixat de ser-ho, perquè, diuen, el govern que l’administra investiga els negocis sospitosos i els polítics amics que els afavoreixen: s'ha convertit en una dictadura (orgànica o inorgànica? Preguntaria jo). Com pot ser democràtica, pensen (crec), una Administració que amenaça la llibertat d’enriquir-se a costa de l’erari públic amb l’ajuda possible de polítics? Ja que, em sembla a mi, el parell de termes llibertat-negoci formen part essencial de la democràcia i els dos hi tenen la mateixa importància, de manera que són intercanviables. Tant s’hi val dir llibertat que negoci, negoci que llibertat.

Aquesta és la forma en què, cavil·lant cavil·lant sobre democràcia, llibertat i negoci, gràcies als meus mentors, he aplegat a una conclusió.

Vols saber què és democràcia? T’ho diré clar i net: democràcia és…: arrapa qui puga més!