Paraules buides de sentit

                             Entrada anterior: Els negocis determinen la política i la moral

Aixoplup contra l'actual tempesta
de paraules buides de sentit

Hi hagué una època en què les paraules vessaven de sentit, perquè la dictadura reprimia i controlava el llenguatge. No teníem, doncs, altre remei que omplir amb excés de sentit les paraules que hom podia emprar. Ara estem en una altra època en què la dictadura no reprimeix les paraules, les deixa lliures, però en reprimeix el sentit, deixant-les buides. Abans la policia eliminava paraules. Ara totes estan permeses. Les paraules proliferen: parlem de llibertat, de democràcia, d'injustícia, de república. El sentit, però, s'ha perdut. Parlem, no comuniquem. Parlem un bla, bla, bla que no significa el que havia de significar. La dictadura ha penetrat en els nostres cervells i els ha buidat, buidat de sentit i omplit de fullaraca, borumballa o borrissol. Ara la llibertat és dir mentides, prometre el que no es vol acomplir, resoldre la crisi augmentant-la, omplir-se la boca amb grans paraules plenes de fum (la marca España, el futbol, la gran promesa d'un rei tan preparat com els experts economistes d'abans de la crisi, els indicis d'una recuperació que mai arriba, la innocència de la Infanta...). Si abans la dictadura prohibia les paraules, ara hom les fabrica a tones. Si abans les poques que restaven les omplíem de sentit que, sobresortint, ens alimentava l'ànima, ara ni tenen sentit ni tenim ànima. És l'epidèmia neoliberal que ha dessecat el sentit i ens ha extirpat l'ànima.

Si alguna persona o grup ens parla de la realitat tal com és, aleshores el poder i els seus portaveus ens posen en guàrdia. Pablo Iglèsias és un futur dictador, ens assegura el socialista Ignacio Sotelo. Ada Colau li fa recordar a Alcoberro l'episodi del Cojo de Málaga, el pistolerisme, la FAI, els morts. Mònica Oltra es foragitada de les Corts valencianes perquè la dictadura valenciana no vol oir les seues paraules proclamant la veritat. 

Quan les paraules i les accions d'alguna persona tenen sentit, de seguida el poder recorda l'època anterior a la prohibició. Recorda la dictadura, que sorgí per exterminar les paraules lliures plenes de sentit. Els nazional-catòlics no podien suportar-les: calia reprimir-les. Si hagueren estat prohibides abans de la prohibició no hauria hagut necessitat de la nova dictadura per prohibir-les. Haguera continuat la dictadura de sempre. Feren la guerra per evitar la guerra; instauraren una dictadura nova per evitar la llibertat que temien. Si els Ada Colau, els Pablo Iglesias i les Mònica Oltra de l'època s'hagueren callat com a morts, no hauria hagut necessitat de Franco ni de José Antonio ni de la famosa Croada, la dictadura habitual hauria continuat sense problemes. Ara la dictadura valenciana del PP ha reprimit les paraules de Mònica Oltra expulsant-la i negant-li la condició de parlamentària. Si Pablo Iglesias, Ada Colau, Mònica Oltra i algunes altres persones més s'expressen amb paraules que tenen sentit, cal reprimir-les per tal d'evitar que algun dia s'instaure la imaginària dictadura; és a dir, la llibertat. Cal reprimir el sentit, no les Paraules. Estem en una dictadura real que pretén atemorir amb la dictadura imaginada, com aquell home del sarró que esporuguia els infants. Vostès ho comprenen? Jo tampoc. Com hem de comprendre les paraules del poder, buides com estan de tot possible sentit? Bo, en certa manera si que ho entenc. Volen impedir la llibertat del poble.

Vivim en una democràcia que no és democràcia. Tenim un parlament on es parla amb paraules buides o portadores d'un sentit desviat i pervers; un govern que no governa, solament mana i s'enriquix enriquint els seus amos neoliberals. Neoliberals, és a dir, liberals nous, nous defensors de les llibertats, que prohibeixen les llibertats (la llibertat de tenir casa, de poder menjar, de tenir treball, de disposar de medicaments i hospitals, de fer vaga i/o manifestar-se pel carrer...); un parlament que parla i no escolta al poble quan aquest vol parlar. Hom elegix un rei sense consultar al poble ("Habla, pueblo, habla", deien fa uns anys els que ara estan en el poder i no volen que el poble parle). La secretària general del PP, Dolores de Cospedal, un dia va parlar i va instituir el nou model de parla lliure (neoliberal), bla, bla, bla, paraules buides de sentit ("Una indemnización en diferido... en forma de simulación...en diferido" sembla que era el sou de Bàrcenas).

Però no us preocupeu, la solució està al caure. La projectada reforma de la llei electoral municipal, promesa per Rajoy, que es traurà de la màniga honesta i democràticament per art de birlibirloque alcaldes del PP on havien desaparegut o estaven condemnats a desaparèixer, garantitzarà la vigència del nou lleguatge.