La banalitat del mal: fer el mal "como dios manda"

                                                                                                  Entrada anterior: Alemanya, motor de l'economia europea 

Sembla una persona incapaç de trencar un plat,
 però és Eichmann, el criminal organitador de la solució final.

Tots hem oït parlar alguna vegada del cas Eichmann, el nazi encarregat d'organitzar la logística de l'Holocaust o Solució Final en l'Alemanya de Hitler. I no tots, però molts sí, hem oït parlar de la teoria de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal referida a aquest menyspreable personatge. Segons ella, Eichman no va actuar mogut pel desig demoníac d'infligir sofriment i destruir vides humanes, sinó per la voluntat de ser un bon funcionari que fa bé el seu treball i executa a la perfecció les ordres rebudes, sense preocupar-se de les conseqüències morals, ni imaginar ni sentir l'horror produït. Tampoc mogut per sentiments sàdics ni per interessos econòmics. 

Pensarem nosaltres també que els Eichmanns actuals, la Merkel, el Draghi del BCE, Rajoy i tots els Eichmannets que l'acompanyen (Guindos, Wert, Montoro, la Dolores de Cospedal, Bàrcenas, etc. més el poble que els vota) són banalment dolents? Fan el mal pensant en el seu deure de funcionaris ignorants de tot el que no siga fer el mal como dios manda? Destrueixen l'educació, la salut, els llocs de treball per a bé de l'educació, la salut, els llocs de treball, com déu, la Merkel i la Troika els manen? Ataquen cínicament el català per a defensar-lo, com és el seu deure? Reparteixen sobres a la seua colla per a bé d'Espanya? Defrauden Hisenda amb una intenció excel·lent de millorar l'economia? Roben, roben, roben, ... en un procés indefinit? 

Pensarem nosaltres en aquest cas com Hanna Arendt en l'altre? Sí i no. Potser no, perquè, com diu Slavoj Zizek (El acoso de las fantasías, Akal, 2011), tot seguint el llibre de Daniel Goldhagen (Hitler's willing executioners, Little, Brown & Co, 1996), en la burocratització de la tasca que li correspon a Eichmann i als torturadors subordinats, intervenen altres elements, com són: la pròpia burocratització del crim en la mesura que permet neutralitzar l'horror i considerar-lo un treball com qualsevol altre. Amb aquest fenomen psicològic s'afegeix un plus de gaudi (empra aquí Zizek un concepte de Lacan), tot executant la malifeta com part d'una operació complexa administrativo-criminal. No és més satisfactori destruir l'educació i el sistema de salut públics sota el pretext d'unes lleis i d'unes retallades destinades oficialment a millorar-les, recolzades per científics experts i per la suprema autoritat de Merkel i la troika? Una satisfacció refinada i subtil. En la frase: como dios manda, està el rencor etern dels franquistes immortals. En la frase: no hay otra solución, està l'esquema del programa que lluita per recobrar el poder empresarial i financer,  els privilegis de sempre. Sota el déu del PP i dels bisbes espanyols s'amaguen els eterns interessos de classe. En la privatització dels hospitals està el desig de convertir les malalties del poble en riquesa privada. En la destrucció de l'ensenyança pública està l'avarícia frenètica i el sotmetiment del poble, convertit en el palurdo tradicional, manipulable i objecte de la mofa de los señoritos de casta i assimilats. En l'atac a l'immersió lingüística catalana està el plus de fruició quan es contempla l'enemic mossegant la pols de terra. L'expressió de la cara de Wert fa pensar a alguns en la fruició que aquest ministre sent quan practica el mal, fins i tot quan no li produeix cap benefici (un mal incomprensible des del punt de vista del sentit comú), arrabassat, imaginem, sols per l'irresistible desig demoníac de ferir.

El PP, com els nazis, tracten l'holocaust espanyol (accepteu, si's plau, el desplaçament de sentit, en aplicar el vocable a un context totalment diferent) com si fos un secret que taca si es fa públic, com si fos una porcada moral. Només cal pensar en el secret amb que s'ha portat tot el robatori practicat pel govern valencià, el secret dels sobres de l'amic Bàrcenas, la claredat d'expressió de la dolors de Cospedal (simulación de retribución con pago en diferido) quan explicava la secreta paga a Bàrcenas per la porcada ètica i legal practicada, el secret de la infanta i l'empalmado, el secret de la pressumpta desviació de fons del ex-conseller Blasco en la Conselleria valenciana de Solidaritat i Ciutadania (un nom més cínic no podia haverse-li posat a la seua presumpta missió insolidària). Aquesta consciència de brutícia els servia i els serveix de suport libidinal, com als nazis, car la pròpia consciència d'anar tots en el mateix vaixell, de participar tots en una transgressió comuna, camí de la super-riquesa anhelada, servia i serveix de ciment de la consistència col·lectiva, de la unió compacta corporativa, tant dels nazis com dels del PP. El sentiment de vergonya que puga haver-hi no serveix per a provar, diu Zizek seguint Goldhagen (i jo interprete), que tant els nazis com els del PP, no estigueren absolutament corromputs, que en ells quedara i/o queda un mínim de decència: al contrari, aquesta vergonya era i és el signe inconfusible de l'excés de fruïció que extreien i extrauen dels seus actes. Sovint no és la vergonya, sinó la por que el poble elector tinga consciència moral, no els vote i se'ls acabe el negoci. La vergonya o el temor proven que la maldat era conscient, volguda i no banal.

Heinrich Himmler ho va deixar ben clar quan va dir que l'Holocaust era un dels capítols més gloriosos de la història alemanya, del qual, per desgràcia, no podria quedar constància escrita. 

No sé si algú del PP, de la Comissió Europea, de la Troika o de l'Alemanya de Merkel són capaços de pensar una cosa pareguda de la barrabassada que ens han fet, que ens estan fent i que ens faran. No sé si són malvats banals o malvats a seques, encara que m'incline per la segona disjuntiva.

Ara ens diuen que la crisi s'acaba, però no s'estan d'insistir que hem de reformar i retallar més. Algun dia s'acabarà, no cap dubte. Però les reformes estructurals: les privatitzacions, l'educació, la salut, els drets laborals, les jubilacions, els mitjans de comunicació, la justícia... Això quedarà per sempre, com el paisatge desprès d'una batalla, atado y bien atado.

Què estarà veient aquesta nena?
Paisatges desprès de la crisi?