Des que hi ha grafia, hi ha orto-grafia

                                                                                              Entra anterior: Sobre Catalunya i Espanya

Des que hi ha grafia hi ha orto-grafia
(del blog de Slavoj Zizek)

Des que hi ha expressió gràfica, hi ha regles que la faciliten al temps que la limiten. Podem dir el mateix per a tota expressió (oral, mímica, ritual, televisiva, digital o informàtica, etc.). Des què hi ha expressió hi ha autocontrol, hi ha control social, hi ha control polític. Des que hi ha consciència, hi ha subconsciència, hi ha inconsciència, hi ha superego repressor, superego individual, superego social i superego polític. El control o censura (la "orto" de la "grafia") és tan antic com l'home. Per això, l'única  manera que tenim d'obrir-nos al món i copsar-lo ens l'escamoteja, perquè ens hi obrim d'una manera controlada i convencional. Amb paraules ens diem i ens diuen allò que està bé dir i allò que el poder permet dir. L'error i la mentida es troben entre expressions correctes més a sovint que la veritat. Ens comuniquem amb un llenguatge que hem heretat, que ha servit durant segles al poder per a mentir als súbdits. 

És freqüent que en la poesia de Paul Auster, famós novel·lista i poeta nordamericà, es consideren les paraules com pedres amb què construïm el mur del discurs. Aquest mur, construït per donar-nos el món, ens el lleva quan ens el dóna o ens el dóna al temps que ens el lleva. És com un llamp en la nit que il·lumina el paisatge un instant: vist i no vist.

La realitat, des de temps immemorial, ha estat oculta. La humanitat sempre ha necessitat d'algú que li la revelara. Zoroastre, Buda, Javéh a través de Moisés i els profetes; sibil·les, pitonisses, sacerdots; Jesús, Mahoma, etc. Sempre hi ha hagut algú o alguns que revelaren allò que estava ocult, més enllà de la capacitat humana. I al revelar-lo, l'encobrien. Els filòsofs també ens desvelaren quelcom ocult, però a l'abast de la capacitat humana. Precisament la paraula veritat en grec és alèzeia, desvelament d'allò que està tapat o velat. Malgrat les diverses revelacions i desvelaments sempre resta quelcom de fonamental ocult, velat o tapat. Tapat per la "orto" de la "grafia", la "recta" "grafia"; recta o correcta segons regles dictades pel poder, personal en uns casos; impersonal en altres, allotjat en els costums, els hàbits, la tradició i la censura. És a dir, parlem com ens han ensenyat; callem certes coses en certs moments i diem certes coses en certs moments, moguts per la por, pel costum o les prohibicions. En pintura està l'escola (pintors amb alguns trets comuns del mateix origen que deixen a banda el que no encaixa); en filosofia, l'escolàstica; en religió, el dogma, que ens prohibix conèixer la realitat i parlar-ne. Però hi ha, a més a més, escoles, escolàstiques i dogmes imperceptibles, desconeguts, inconscients, que ens tracen uns rails pels quals transcorrem sense advertir-ho. 

La causa del malestar social ens la va desvelar Marx reclamant la nostra atenció cap a la plusvàlua assolida pel capital amb l'explotació del treballador. El mal és que Stalin i altres ben coneguts, volent-lo seguir, la van cagar, perquè van dimensionar tant la "orto" (la prohibició) que desaparegué pràcticament la "grafia" (substituïda pel silenci). Aquest fracàs entusiasmà tant el capitalisme que eliminà totalment la "orto" (la regulació) en els grans negocis i ens hem quedat moribunds i dessagnats ofegats en la crisi dels mercats desregulats, sense "orto" ni "grafia" , que, al cap i a la fi, és una altra manera de deixar-nos captius de la "orto" (prohibició: privatitzacions de l'educació i de la salut; austeritat, retallades, IVA, desnonaments, primes de risc, préstecs generosos als bancs i usurers a l'Estat, misèria, rebuts de la llum, de la benzina que apugen vertiginosament) i orfes de la "grafia" (silenci).

Sobre els individus gravita la societat, la correcció (la "orto") social i política. Depenem dels altres, dels quals a vegades ens amaguem ("No feu això, que es donareu a conèixer" "Aquesta persona ha donat molt que parlar"). Volem ser o aparentar que som com els altres, seguir els costums, les normes, la moda . A vegades ens rebel·lem ("Vaya yo caliente y ríase la gente"). El conjunt dels altres ens domina, ens configura, ens condiciona. 

Quan ens expressem, emprem el llenguatge correcte que ens ha aplegat, en el qual milers i milions de persones han posat quelcom de sí: hipocresia, sinceritat, mala fe, odi o amor, saber o ignorància, talent o estupidesa, pessimisme o optimisme, complexes, obsessions... Quan ens expressem, el jo es dissol en un discurs (Paul Auster) que ve d'anys, fenyut per milionades de cervells. El llenguatge establert, el llenguatge consolidat no ens serveix per a avançar en el descobriment de la realitat de la vida que ens envolta, perquè descobreix el mediterràni, allò que ja és conegut per tots, allò permès per la censura. Per això, els artistes que volen il·luminar nous aspectes del món no tenen altre remei que distorsionar el llenguatge, el llenguatge poètic, el llenguatge fílmic, el llenguatge pictòric. Introduint novetats en el llenguatge és com els creadors aconsegueixen il·luminar una parcel·la de la realitat que ens havia passat desapercebuda

Estem sotmesos, encadenats, en la caverna de Plató contemplant el llenguatge correcte que son les ombres projectades en la paret i creiem que és la realitat. Aquestes ombres les controlen els nostres amos i si alguna persona lliure ens en projecta algunes diferents, aleshores els nostres amos les prohibixen ("orto"). És el que passa ara amb el programa "Salvados", de la Sexta, que les companyies elèctriques i les petrolieres volen suprimir, perquè il·lumina la realitat del saqueig a què ens estan sotmetent. Vegem-lo el diumenge a les 21,30h per tal que no tinguen l'excusa de poca audiència per suprimir-lo.

Fes un clic aquí: Salvados