L'església perseguida

                                                                         Entrada anterior: Des que hi ha grafia hi ha ortografia

El clergue perseguit

Parlant amb un amic amb certa experiència vital i molta imaginació, em vaig assabentar d'allò que havia publicat un vicari d'Oliva, Paco Llorens, no sense informar-me abans del que ell opinava.

El tal clergue, deia el meu amic, m'ha deixat estupefacte, quan diu en l'escrit que l'Església està sofrint una persecució per la diputada de Compromís, Mónica Oltra, en haver promogut aquesta senyora una proposició no de llei a les Corts valencianes, segons la qual no hauria d'haver ni en l'escola pública ni en la privada concertada, cap pràctica religiosa dins l'horari lectiu, per tal de no violentar la voluntat dels alumnes (o, si s'escau, dels pares). Aquesta llei proposta no prohibiria, en el cas d'aprovar-se, pràctiques religioses als centres, sinó solament durant l'horari lectiu. M'ha deixat estupefacte, perquè pensava que una proposició com aquesta a qui beneficiava d'antuvi és a l'Església, perquè mostraria que l'Església respecta, com Jesús, la independència de l'Estat envers qualsevol confessió religiosa ("Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar") i perquè, pacífica com és, no violentaria la voluntat de cap alumne. Però no sols m'he quedat estupefacte, també se m'han posat els cabells de punta recordant que això mateix és el que el clergat, els generals i els partits conservadors deien poc abans de l'inici de la "Cruzada" del 36. Potser una exageració de la meua part recordar ara allò, però no puc controlar la memòria ni la imaginació.

Per desmuntar els possibles arguments que recolzen la suposada persecució, l'esmentat clergue pondera la quantitat de bens que pot proporcionar la religió catòlica. No ofereix, diu, res de dolent per a la societat: "¿Es acaso el contenido de la religión católica (amor, perdón, solidaridad, respeto...), un contenido negativo para las personas?" Em torne a quedar sorprès, continua el meu amic, quan l'esmentat capellà utilitza la paraula amor per a justificar la desconsideració amb la voluntat dels alumnes o dels pares que no participen de la seua fe. Com es pot parlar d'amor, solidaritat i respecte a les persones, si les discrimina? Tinc entès que tots som igualment fills de déu: els cristians catòlics, els cristians protestants, els jueus, els mahometans, els agnòstics, els ateus (creia que aquesta era la doctrina de l'Església). Per tant, si uns tenen el dret de fer pràctiques religioses de la seua creença en horari lectiu i altres no, hom privilegia uns i hom discrimina altres. Però si tots fan les seues pràctiques religioses dins del mateix horari lectiu, es pot produir un bon desgavell. A no ser que la discriminació haja sigut prèvia, tot negant la matrícula a persones de creences religioses no catòliques en centres concertats (no oblidem que el centres concertats gaudeixen d'un concert amb l'Estat per tal de subvenir a necessitats d'escolarització i que per a tal finalitat estan finançats per ell). No hem d'oblidar tampoc que Espanya gaudeix legalment, per ara, de llibertat religiosa. Per si no fos prou el que acabe de dir, afegiré que la religió no forma part del curriculum acadèmic, si més no, fins que el ministre Wert done el cop d'Estat que està preparant.

Més avant afegix: ... el evangelio solo se entiende a través del amor". Jo li preguntaria: i què és l'amor? I abans que em contestara, li diria jo el que opine:

La paraula amor apareix en contextos força diversos, els quals li donen diversos significats. Per exemple, l'amor a les persones pot ser un amor egoista que busca el benefici propi, un amor que s'estime a sí mateix a través dels altres. Moltes voltes aquest amor allò que persegueix és dominar, transformar els altres en persones sotmeses als seus interessos, als seus gustos, a les seues creences o als interessos, gustos, creences del grup soci-religiós al que pertany. No tots els apòstols que volen convertir les persones per a que seguisquen el bon camí les estimen de veritat. Per a amar veritablement el proïsme cal respectar-lo. No hi ha amor autèntic sense respecte i tolerància. L'amor respectuós estima el proïsme en allò que és, tracta la seua llibertat i la seua dignitat amb afecte i estima. I, per a recolzar aquestes idees, li recitaria el conegut paràgraf que sant Pau escrigué en la carta als corintis:

"L'amor és pacient, és servicial; l'amor no és envejós, no presumeix, no s'envaneix, no procedeix amb baixesa, no busca el seu propi interès, no s'irrita, no té en compte el mal rebut, no s'alegra de la injustícia, sinó que s'alegra amb la veritat. L'amor tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta".

Més encara, hom pot amar l'ésser humà, sense amar i respectar allò que li és essencial? Jo sempre he cregut que el bon cristià allò que ama de veritat en l'ésser humà és la llibertat que el constitueix com persona, perquè ama allò que Déu ama i que ha creat per amor. Així, doncs, si el contingut de la religió catòlica fos una actuació repressiva escudada sota el nom de l'amor, gosaria dir-li a aquest clergue que el tal contingut és negatiu per a les persones.

Diu que "el evangelio no entiende de políticas. L'evangeli, es possible, però i els clergues? Ben acotxats estan amb el PP (i també, encara que menys, amb el PSOE). Si l'evangeli, doncs, no entén de política i els clergues sí, què prediquen aquests?

També diu: "el evangelio no entiende de razones, ni de filosofías, ni de ideologías, ni de simbolismos. Pel que fa a allò de filosofías i de ideologías, no vodria citar aquí més que un fet: la persecució ideològica contra la teologia de l'alliberament, sols, potser, perquè era una manera nova i més coherent amb l'amor evangèlic que no afavoria les classes econòmica i políticament dominants. Com gosa dir que l'evangeli no entén de raons, de filosofies, ni d'ideologies? Les de l'evangeli són raons, filosofies i ideologies diferents. Els clergues ho han tergiversat tot en benefici propi, de la seua dominació i de la dominació dels seus, que són els poderosos de la terra, com varen fer Caifàs i els fariseus. I això que Jesús digué que el seu regne no era d'aquest món. Aquest món no era de Jesús, però dels seus deixebles, ara, sí; com, abans, de Caifàs i del Sanedrí col·laboracionistes amb el colonitzador imperi Romà. Tant és així, que no en tenen mai prou, sempre se senten perseguits.

El que diu a continuació, prossegueix el meu amic, és inexplicable i encara més incoherent amb l'evangeli:

"Bastante tenemos que soportar los católicos en la escuela pública, cuando no hay igualdad de criterios a la hora de escoger la asignatura de religion frente a otras, pues el que estudia religion sale perdiendo, ya que tiene que hacer una hora más de clase". Si creu de veritat que l'evangeli fa feliç a l'home, el capacita per a enfrontar-se als reptes de la vida amb il·lusió i esforç sabent que la meta és el cel, la vida eterna, la felicitat perpètua, com diu ara que "sale perdiendo"?

Però allò que m'esborrona de debò és la següent frase: "Seria bueno poner un bozal a los perros que ladran demasiado". No se us eriça el cabell quan aquestes paraules us recorden l'index de llibres prohibits per la Inquisició, les tortures als discrepants del dogma fetes per clergues inquisidors i les fogueres inquisitorials dels "Actes de fe"? O quan us recorden el boç franquista durant quaranta anys, boç que impedia expressar qualsevol pensament religiós (i polític) alternatiu? No ho oblidem: el nostre clergue fa política feixista, quan diu: "el evangelio no entiende de política", exactament com Franco, quan deia, des del seu poder  polític absolut, que ell no era polític.

Fins aquí, el meu amic. Per tot el que m'ha dit aquest, jo gosaria aconsellar al clergue Paco Llorens que, si no vol remoure records desagradables ni despertar imaginacions inconvenients, mesure les seues paraules amb intel·ligència i amor paulí.

Suportant el pes de l'Església