Espanya contra Catalunya

                                                                                              Entrada anterior: L'església perseguida

Algun dia l'home serà ciutadà del món
i també de la Catalunya sobirana

És difícil posar-se d'acord sobre el que signifiquen paraules com nació i nacionalisme. El que és cert és que hi ha una realitat social i humana a la qual ens costa aplegar perquè ens ho impedeix un mur, un mur lingüístic com aquell que imagina Paul Auster als seus poemes, construït segurament amb paraules com les citades per Joan Fuster:  "cada paraula és un equívoc", "cada paraula, un prejudici". Els catalans se senten i se saben una nació, però les paraules del Tribunal Constitucional, seguint la real voluntat del nacionalisme imperialista espanyol, les paraules dels mèdia i l'esperit de l'idioma, ho neguen. Són totes aquestes paraules les que volen tapar la realitat catalana. Com sempre, en lloc de paraules que expressen realitat, hom solta paraules que la prohibeixen. Des de la part espanyola  del mur, es veuen les paraules amb què està construït, l'essència de les quals és: "Espanya una grande i libre". De l'altra part, la cara del mur que dóna a Catalunya, està la realitat prohibida, oculta i desconeguda: els éssers humans amb el sentiment, la raó, la voluntat. Hi ha, doncs, una realitat, que són les persones, i una ficció, que són les paraules. Les persones catalanes formen la nació; les paraules espanyoles, recolzades pel poder, la suprimeixen. 

Hi ha molta gent, és veritat, que no es consideren nacionalistes, que es consideren ciutadans del món o cosmopolites. Diuen que són contraris a qualsevol mena de nacionalisme o de patriotisme. Segurament són nacionalistes banals, que, com les vaques marcades en ferro roent, porten la marca d'Espanya impresa al cervell i no se n'adonen. Accepten el dret a decidir, però de tots els espanyols en conjunt, com alerta Felipe González. M'agradaria saber en quina llengua s'expressen aquestes persones. Si, per exemple, parlen espanyol i no poden expressar-se en català, euskera o gallec, ni ho desitgen, aleshores no podem dir, almenys en açò, que siguen imparcials i no-nacionalistes, perquè discriminen aquestes llengües. Són, per força, nacionalistes espanyols. Podem dir encara més, si estan d'acord amb dificultar l'aprenentatge de la llengua d'un altre país (el català, per exemple) sobre el qual exerceixen el poder. Hi ha, per ventura, una llengua cosmopolita no nacionalista? L'anglès, per exemple? Però l'anglès, és o no és la llengua d'Anglaterra i dels USA, dues nacions poderoses amb una gran tradició colonial, vehicle destacat del neoliberalisme? O podria ser la llengua espanyola? "¡Vamos anda!" 

Molts espanyols, que segurament es creuen cosmopolites, són espanyolistes quan hom parla de Catalunya i Euskadi. S'imaginen, pot-ser, ciutadans de Catalunya o d'Euskadi, però amb govern, lleis i pressupostos espanyols. Ni es cansen mai de defensar i publicitar el castellà contra el català o l'euskera, ni veuen amb mals ulls que un ministre castellà, de cognom alemany, elegit gràcies als vots espanyols, decideixi promulgar una llei per espanyolitzar els nens i les nenes de Catalunya. Sembla que per a ells ser cosmopolita és espanyolitzar Catalunya. No puc imaginar un cosmopolita autèntic que considere predi seu algun o alguns països. 

Altres teòrics consideren que allò que s'oposa per principi al cosmopolitisme no és tant el nacionalisme, com el xovinisme nacional o els nacionalismes basats en la raça o l'ètnia, per la seva naturalesa excloent. Podem recordar la història d'Espanya i, recordant-la, comprovar que aquest país ha sigut, i continua essent en part, un exemple de xovinisme, per la gran experiència que té en expulsions: expulsió dels moros durant prop de vuit segles, expulsió dels jueus, expulsió posterior dels moriscos que restaren desprès de la derrota de Boabdil; per la gran experiència en racisme i repressions xenòfobes (contra els gitanos, per exemple). Tant és així que es va celebrar durant anys fins fa poc el "dia de la raza", d'una raça tan poc interessant com l'espanyola. Vuit segles conquerint territoris en la península i uns quants més en Amèrica li han deixat un bon solatge.

"El xovinisme és un producte gairebé natural... que prové directament de la vella idea de la "missió nacional...", digué Hannah Arendt. Caldria citar aquí la frase del feixista José Antonio, fundador de Falange española per veure quan bé s'acobla amb aquesta idea: "España es una unidad de destino en lo universal", punt de referència, mal que els peti, del patriotisme espanyol.

El xovinisme espanyol és insaciable. Respecte a aquest assumpte, gose citar alguns pensaments de Joan Fuster tals com que els catalans estan farts de demanar perdó per existir [a la manera catalana], que tot aniria millor si els espanyols renunciaren a ser nacionalistes i no obligaren, per tant, els catalans a ser-ho, car hi ha massa jacobins per civilitzar. De totes formes, pense jo, la independència no és necessàriament una separació. Podria ser una altra forma d'unió: la unió de dos iguals, com s'escau en altres països independents units amb forts lligams de col·laboració. Només cal que els espanyols aprenguen el respecte als altres. No la caritat, que té la missió de convertir, sinó el respecte, que deixa els altres ser el que són i el que volen ser. Si el respecte als altres esdevinguera el fenotip dels espanyols, és possible que Catalunya no necessitara la independència.