Diu Juan Rosell, president de la Patronal (El País, 11/11/12): "Los sindicatos lo quieren arreglar todo con más gasto" (...).
Jo afegiria: "I l'Estat ho arregla tot amb menys despeses; és a dir, subsistència cada dia més precària per als que viuen del treball".
Continua Rosell: "Nosotros creíamos que era buena la moderación salarial y creemos que es buena la reforma laboral, èsta y las que vendrán. Porque se tienen que hacer más".
Continua Rosell: "Nosotros creíamos que era buena la moderación salarial y creemos que es buena la reforma laboral, èsta y las que vendrán. Porque se tienen que hacer más".
Segons Rosell, doncs, està clar que la sortida de la crisi passa per la pobresa dels treballadors. Si els pobres mengen, si disposen de metges, de medicaments, d'hospitals i de drets per exigir-los, aleshores la crisi augmenta. Si es moren de fam, de malalties i sense drets per a exigir res, la crisi se supera. La causa de la crisi estaria en els pobres que no volen ser-ho, en els malalts que es curen, en els ciutadans amb drets democràtics. Jo, en cavi, inspirat en alguns economistes competents, crec que eixa causa està en els rics, els amics de Rosell, que desitgen els diners dels treballadors, les seues cases, els diners dels medicaments, els diners dels hospitals; crec que anhelen ser encara més lliures, sense cap opositor real que els plante cara. Neoliberals es diuen. Una nova manera d'entendre la llibertat: la seua. No tan nova sens dubte, més vella que l'arna: són rics avariciosos que no en tenen mai prou, encara que deixen el camí sembrat de cadàvers. Sembla que enyoren el temps en què els teballadors eren esclaus.
Per això se m'acudixen tres possibles solucions: una màgica i dues radicals:
La màgica seria resar amb Rouco:
Abans, però, caldria mirar-lo bé:
De les dos radicals, la primera seria aplicar la guillotina:
La segona, suïcidar-se:
Així, doncs, si déu no hi posa remei, cosa bastant probable, aleshores el remei l'haurem de posar nosaltres: o apliquem la guillotina al sistema i als seus beneficiaris responsables de la crisi o ens l'apliquem a nosaltres tot suïcidant-nos, per tal d'expiar los años que vivimos peligrosamente (1) por encima de nuestras posibilidades, segons afirmen els del sistema, car aquest s'esfondra si els pobres viuen bé.
Això és tot. Ja em direu què preferiu.
(1) Al·lusió festiva al títol de la pel·lícula de Peter Weir, 1983, guardonada en Cannes.
Això és tot. Ja em direu què preferiu.
(1) Al·lusió festiva al títol de la pel·lícula de Peter Weir, 1983, guardonada en Cannes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada