El cementeri estava resplendent, podríem dir que ple de vida. No sols per les nombroses persones que el visitaven, sinó per la policromia floral i el suau perfum de les flors. Abundància de flors, arranjades de distintes maneres en cadascun dels nínxols distribuïts en diverses rengleres de distintes altures a un costat i altre dels carrers. Colors múltiples i alegres. Era un recinte ample i viu, banyat pel sol, ple de serena animació, on es palpava l'amor, la tristesa, els sentiments humans que es troben allà on hi ha vida. El cementeri, la casa dels difunts, era una casa plena de vida, una casa on pul·lulava l'esperit humà. Uns donaven l'últim toc a les flors o passaven el drap pel cristall o afegien un raig d'aigua a les floreres. Esmerçaven tota l'habilitat i saber fer de què es sentien capaços per tal d'adornar amorosament el lloc de repòs dels éssers estimats. Hi havia ànima, vida i esperit. Pense que, fins i tot en dies sense visitants, el cementeri mostra la petjada amorosa, el sentiment dolorós, dels familiars vius que tenen cura de les làpides i els seus guarniments. El dia de Tots Sants i els dies solitaris al cementeri hi ha vida per l'amor als difunts.
Sortí emocionat, agradablement emocionat, amb sentiments solidaris. Sentia la companyia dels humans, em sentia acollit, socialitzat i entre persones vives com jo.
Desprès vaig fer una passejada pels camins del terme agrícola del poble. Recordava el monocultiu de tarongers d'altres temps, quan era un terme populós. Es multiplicaven aleshores tarongerars i tarongerars, un al costat de l'altre, sense cap interrupció. Vist des de la muntanya, semblava en aquella època un hort immens de tarongers, una catifa de verdor uniforme amb milions de puntets rogencs o ataronjats, distribuïts quasi ordenadament per tot el paisatge.
Ara, però, de nou en la realitat de l'entorn, el que veia era ben diferent. Tarongers secs o secallosos, herbes seques o herbes verdes més grans que els arbres, parcel·les on no es veia més que un brossall secallut i, allà en el centre de la parcel·la, solitari i trist, el cremador de la brosta, l'únic monument que recordava il·lusions i esperances que persones ja desaparegudes deixaren en aquest tros de terra, regada per la suor del seu cos, terra on perdura, difunta i oblidada, gran part de la seua ànima.
Aquestes parcel·les abandonades marcaven, amb la seua desolació, el paisatge vist des de dalt de la muntanya, aquell panorama que abans, en un temps passat, ja casi perdut en la memòria, lluïa tan esplèndid. En el paisatge d'ara, força diferent d'aquell, m'esglaiava la soledat, per la manca d'esperit, per l'absència de tot allò que recordara l'ésser humà i les emocions humanes: aquells homes treballant, aquells homes mirant el progrés de la renda, aquells homes negociant el preu de la taronja, aquells homes entusiasmats per la grandària de la fruita i pel color de les fulles, aquells homes comentant la virtut de tal tipus d'adobs... Aquest record em va posar de manifest descarnadament que allò que jo veia era la presència dolorosa d'una l'absència irremeiable i definitiva. En aquestes parcel·les secalloses veia les petjades d'un ésser humà que havia passat, que hi havia deixat la pell, les petjades d'un ésser humà a qui no li restava ja ningú per a mirar-les i recordar-les. Era la presència del no res en un lloc on havia hagut molt de tragí. No sols era un lloc solitari, on el domini de la soledat aclaparava, sinó la soledat d'un món que havia estat poblat, el no res d'un món que havia estat ple de vida, un lloc sense ànima en el qual altre temps ànima i esperit humans havien pul·lulat per la saba dels tarongers verds i populosos. Un món acabat i sense cap memòria que el recordara.
 |
| No és el futur. És el present. El futur serà pitjor |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada