Qui manté l'Estat

                                                                           Entrada anterior: Quiquet, un xiquet prou apanyadet

En quina font brolla el tresor públic? Qui manté l'Estat? D'on trau aquest els diners de què disposa, diners que abans invertia en salut i educació, a més d'altres sectors de les necessitats públiques, i que ara consagra a engreixar la banca, la banca alemanya, la banca espanyola i els mercats? D'on li venen a l'Estat els diners que abans dedicava al poble i ara li nega?

Caldrà que ho diga? Tothom sap que li vénen del poble, sobretot dels ingressos salarials, del salari dels treballadors. Aquesta és la font o abeurador d'on s'alimenta l'economia estatal. Aquesta font proporciona a l'Estat el 85% dels efectius de què disposa per a regalar-los a la banca. La banca s'engreixa amb la substància obrera, gràcies als governs del PP i del PSOE (i de CIU a Catalunya).

Hom apuja l'impost al pobre; hom abaixa l'impost al ric. En un passat recent ens deien que abaixaven els impostos. I era veritat. Però eren els impostos dels rics els abaixats. I als treballadors què, els abaixaven els impostos? Abaixant els dels rics ja estaven contents els pobres. Si no hagués estat així, com hauria viscut i ara viuria el govern valencià, el govern  madrileny..., etc? Com viurien els vividors de la màfia Gürtel de qui mamaven tants peperos, la màfia de Canal 9, la màfia de Tele Madrid, la màfia de la família real, i tantes màfies que ens han xuclat, ens xuclen i ens xuclaran la sang?  

Els treballadors paguen per l'IRPF del seu salari un 30% més que les rendes del capital. Els impostos a les rendes del treball han estat apujades en els últims anys un 4% o més (per cada 100 euros que pagava, el treballador en paga ara 104), mentre que les rendes del capital han estat abaixades un 15% o més (per cada 100 euros que el capital pagava, ara en paga 85). Tant per al PSOE com per al PP, doncs, la niña de sus ojos és el capital i l'esclau menyspreable: l'assalariat, al qual hom ha d'explotar, que per això és un assalariat. Assalariat en terminologia marxista (ui! perdó, se m'ha escapat la paraula) significa explotat. Un ric paga 10 euros per 100 guanyats en les inversions (les declarades) del capital. Un treballador, per la mateixa quantitat, guanyada amb la suor del seu front, de la seua esquena, de les seues aixelles, del seu cor, del seu cervell i del cos sencer, en paga 30.

L'impost IVA i els impostos especials són impostos al consum.  Per tant tots els consumidors paguen igual. No és just que tots, rics i pobres, paguen el mateix percentatge d'allò que consumeixen, no importa que siguen multimilionaris o que siguen pobres de solemnitat.

Pel que fa a l'impost de societats, la norma és que es pague a hisenda el 30% dels beneficis. Però, a causa de les excepcions (privilegiats que són els paios) a l'Estat no li aplega ni el 10%.

Abans de les reformes estructurals, "valientes y necesarias para tranquilizar a los mercados" (llegiu banca financera i inversora, espanyola, alemanya o yanki), abans que Rajoy "hiciera lo que tenía que hacer" com havia promès (?), l'assalariat mantenia el tresor públic i rebia d'aquest uns quants beneficis (educació, salut, etc.), allò que, juntament amb la quasi plena ocupació, s'anomena societat del benestar. Ara, desprès de les extorsionadores reformes, paga i no rep res. La societat del benestar se n'ha anat a fer punyetes. Per als bancs, en canvi, la crisi és una benedicció de déu: tot el que perden els assalariats ho arrepleguen els bancs i els rics. Aquestes són les punyetes on ha anat a parar la societat del benestar. 

Tantes coses s'estan privatitzant que han privatitzat el benestar de la societat. El qual ara està a punt de ser tot d'ells, exclusivament d'ells, propietat privada. Qui vulga benestar que se'l compre, poden dir-nos ja; qui vulga salut, que se la compre; qui vulga educació, que se la compre; qui vulga informació verídica, que se la compre; qui vulga treball, que se'l compre; qui vulga casa que se la compre al comptat (això sí)...; qui vulga...; qui vulga... qui vulga... Ja tot és o serà propietat privada. El món és per als emprenedors. Els emprenedors que tenen bons matalafs on recolzar-se, que tenen bons patrons a qui serveixen, que són fills d'Algú). 

Estem en una societat lliure. Societat lliure significa (per als lliberals que ens estan deixant en calçotets i bragues) propietat privada, la seua. Els emprenedors recolzats en matalafs, amb bons patrons i fills d'Algú prompte posseiran la terra sencera, com sembla que està profetitzat. En una societat privatitzada, societat d'ensomni (?), els serveis que abans donava l'Estat estaran en mans privades i els pobres treballadors hauran de pagar-los, si els empren. Aleshores el pobre haurà de pagar l'impost de sempre (IRPF), més els serveis privatitzats. Això deu ser el progrés neoliberal. 

En aquesta societat perfecta, si el treballador no treballa, malviu en l'atur. Si no paga els deutes, el tiren de casa. Si cau malalt, no va al metge i no compra medicaments, mor per causa de la malaltia o se suicida en ser desnonat de sa casa. Un cop mort, podríem dir que ha mort assassinat pel sistema i els seus servidors. Estaríem entrant, doncs, en un sistema assassí. I serien assassins els que el defensen i serveixen o se'n serveixen. Ja sabeu qui són. Els seus noms apareixen en tots els mitjans (encara que els més grossos romanen clandestins). Estan satisfets del que fan i del que es proposen fer (haremos lo que hay que hacer). Una societat assassina, orgullosa de ser-ho.

Per comprobar les dades bàsiques i els gràfics d'aquest post us aconselle visitar el web: http://eduardogarzon.net/?p=339

Quiquet, un xiquet prou apanyadet

                                                                                         Entrada anterior: La vaga d'extrema esquerra

Quan, entre la pubertat i la preadolescència, l'intel·lecte acabat de nàixer de Quiquet començà a obrir els ulls i adonar-se dels comportaments, de les manies, dels hàbits i de les normes de les persones que l'envoltaven, començà també a discrepar-hi. Aleshores es despertà en ell l'esperit crític. Aplegà a pensar que el món anava mal i que l'estava esperant a ell, justament a ell, per renovar-se de cap a peus.

D'antuvi, ell i uns amiguets van decidir fer-se atletes. S'agenciaren llibres i començaren a fer excursions per les muntanyes, descobriren coves, nadaren al riu en hivern, i rebutjaren l'alimentació carnívora; progressivament esdevengueren naturistes vegetarians. Menystenien els nois de la seua edat i les persones grans que fumaven, que anaven al bar, que prenien cafè i que bevien algun tipus d'alcohol. Entusiasmat, Quiquet creia que estaven inaugurant el futur.

Un dia Quiquet i la colla d'amiguets van ser cabdellats per participar en uns exercicis espirituals d'estil ignacià. Ell va cedir-hi pensant sobre tot en la bossa de cacauets torrats que sa tia li havia promès. D'aquí sortiren fets uns nous cristians. Uns nous cristians que anaven a transformar la religiositat rutinària i convencional que observaven a l'entorn.

Passava el temps i li tocà estudiar batxillerat. Aleshores caigué en les seues mans un llibre que recopilava els discursos de José Antonio Primo de Rivera. Aquestes lectures ("Por el imperio hacia Dios", "Español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo", "España es una unidad de de destino en lo universal", "Mitat monjes, mitat soldados", etc.) feren ressorgir en ell, amb noves forces, l'esperit innovador i transformador d'un món que fins ara, malgrat els seus esforços, havia restat tal qual. 

En aplegar a la universitat descobrí el socialisme i, tot seguit, el nacionalisme valencià-català. Ara sí que anava a transformar el món i posar les coses al seu lloc. Actuà en moviments clandestins que li provocaren força ensurts, dels quals se'n va sortir amb algunes ferides morals de relativa importància. I així va continuar fins que acabà la carrera universitària.

Més avant, quan ja treballava en la professió, s'esforçava amb tenacitat a transformar el món per tal d'implantar en el país la democràcia i fomentar els Països Catalans.

Malgrat tots els seus esforços, contemplà decepcionat com el dictador moria al llit i com a punt va estar, fins i tot, d'assolir la immortalitat. 

Per fi, un cop mort el dictador, se li presentava l'ocasió de col·laborar en la tasca d'instituir la democràcia i la normalització dels Països Catalans. I així va ser pel que fa a la democràcia. Els polítics del règim, recolzats pels Estats mantenidors de la dictadura (EUA i les democràcies europees), instauraren la democràcia imperfecta que ara tenim. S'adonà, però, que realment no havien fet falta ni ell ni els seus. Més encara, s'adonà que la seua col·laboració havia contribuït a fer passar gat per llebre, havia estat útil per a mistificar-ho tot.

Des d'aleshores ha anat progressivament adonant-se que la mistificació és un component essencial del món. Que la mistificació és un instrument útil emprat sempre pel poder a fi d'obtenir còmodament els seus objectius. També ha descobert estupefacte que el poble es mou a gust dins de la mistificació, que el poble preferix el gris front al blanc-blanc o el negre-negre, que s'inclina més a gust per l'aparença que per la realitat. Ha descobert que al poble no li agrada l'ètica pura si no és amanida dissimuladament amb la sal de la corrupció. Ho havia albirat de xicotet, però no sabia quant arrelat estava en la naturalesa humana.

Un cop constatada aquesta evidència, decidí posar-se al marge com un exiliat interior o un immigrant sense papers i tractar de mirar el món des de fora. 

De llavors ençà Quiquet menysprea la política i pensa que el món marxa per sí mateix. Canvia, es clar. Però pensa que els canvis no afecten l'estructura, que l'estructura del món social roman impertorbable, passe el que passe. Malgrat els conflictes, els canvis, les transformacions que s'hi operen, l'estructura roman immòbil. Passe el que passe, sempre hi ha un dalt i un baix, el dalt recolzat i alimentat pel baix. A la transformació més gran que s'ha pogut aplegar és a girar la truita, però l'estructura d'un dalt i un baix ha restat intacta en la realitat i també en la ment d'algunes persones (recordem frases i consignes revolucionàries d'un passat bèl·lic: "Quan gire la truita...", "¡Arriba los de la cuchara y abajo los del tenedor!"). Sempre hi ha i sempre i haurà uns que xuclen i uns altres xuclats. És el nou pensament de Quiquet.

Jo haguera volgut dir-li a Quiquet, d'haver pogut parlar amb ell, que, encara que la citada estructura romanguera intacta, sempre podríem aproximar els de baix als de dalt, sempre podríem minorar la distancia entre el dalt i el baix, el sobre i el sota. Pel que fa als xucladors, sempre podríem aconseguir que xuclaren menys o que els xuclats, al seu torn, xuclaren bastant dels xucladors (o, fins i tot, com ells). Sempre podríem convertir la truita en una simbiosi mutualista en la qual els de dalt visqueren dels de baix i viceversa: els de baix, dels de dalt; que ambdós nivells es complementaren mútuament. 

Ara, però, he d'admetre que, contra les expectatives de tanta gent, la cosa no ha rutllat. Pensàvem que la simbiosi mutualista era la democràcia. I no ha estat així. En l'actualitat estem veient que la tal simbiosi no és més que una parasitosi, que els de dalt  són paràsits dels de baix, que els de dalt cada dia estan més amunt i els de baix més avall; els de dalt, paràsits més grossos i els de baix més prims; els de dalt, més pocs i més xucladors i els de baix, més nombrosos i més xuclats; els de dalt elevats al cel beneïts pel clergat i els de baix enfonsats a l'infern. Amb la circumstància agreujant que el procés continua a velocitat vertiginosa. Cada dia estem veient amb més claredat que la democràcia no serveix o no és democràcia, que els polítics elegits per defensar els nostres interessos no ens representen. Possiblement no hem sabut elegir-los. 

Estarà en nosaltres el problema? Tendria raó el Quiquet de l'última etapa? Resistirem o ens sotmetrem?

La vaga d'extrema esquerra

                                                                                                             Entrada anterior: El nacionalisme

Un tal Wert, segons m'han dit, ha acusat de "extrema izquierda" i de "antisistema" els pares, les mares i els alumnes responsables de la vaga escolar del 18/10/12. Alguns pensen que aquest Wert té un cervell de pardalet o creu que el tenen les persones a qui van dirigides aquestes denominacions. Si una vaga democràtica com aquesta (la possibilitat de fer vagues pacífiques és un component de la democràcia, així ho podem constatar en la Constitució), si una vaga democràtica com aquesta és d'extrema esquerra, una de dos: o l'extrema esquerra és un digne component de la democràcia, tan digne com la dreta, el centre i l'esquerra o no ho és. Per tant, en el primer cas seria indigne ("unwert" en alemany) emprar aquesta digna expressió per blasmar un grup social tan digne ("wert") com altres. En el cas contrari, tendríem la incongruència que els únics preocupats per l'educació pública del poble espanyol serien antidemocràtics i anticonstitucionals.  La qual cosa em passa pel cap que és inversemblant. Per això pense que el tal Wert és "unwert" de ser ministre d'un país democràtic. Se li veu el llautó feixista en arrossegar per terra l'educació del poble i trepitjar-la com la està trepitjant, al temps que persegueix els seus defensors, vituperant-los i llançant-los fora del sistema. El feixisme s'ha recolzat sempre en la ignorància  del poble. El llautó que se li entreveu al tal "Unwert" és el sistema feixista. Per això quan acusa d'antisistema els pacífics pares, està acusant-los sorneguerament de democràtics, la bèstia negra del feixisme. 

Ja que he esmentat el sistema, caldria dir-hi algunes paraules. Vivim en un sistema democràtic. Si bé en un sistema democràtic de democràcia imperfecta, com diuen alguns savis pensadors. Aquest sistema defectuós està a punt de ser devorat pel neoliberalisme: la llibertat absoluta per als propietaris dels diners. La dictadura del "no hay más remedio", "qué más quisiéramos nosotros", "los mercados lo exigen", "hemos de evitar la subida de la prima de riesgo". I eixa "prima" o cosina misteriosa puja o baixa segons els seus interessos. Aquesta és la democràcia neoliberal: la voluntat dels amos dels diners, una dictadura sense més límits que l'esmentada voluntat. Una voluntat que compra la justícia, compra el govern, compra els partits, compra la premsa, compra la tele, compra el cine, compra internet, compra l'educació, compra tot el que vol, perquè és l'ama dels diners i perquè hom està a punt d'aconseguir allò que hem vist a les pel·lícules: "todo hombre tiene un precio". La dictadura del preu: o et vens o et quedes fora del sistema en les tenebres exteriors, on no hi ha més que plors i escarritxar de dents.

El senyor medieval era l'amo de tot el que hi havia al territori del qual era senyor: propietari de les terres, enginys o indústries, cap del govern, cap de l'exèrcit, jutge, bisbe o amo del bisbe, senyor dels prestadors (per bé que no sempre), etc. Quan tenia necessitat de quelcom (diners, collites, qualsevol cosa), ho treia dels serfs famolencs mitjançant les conegudes exaccions. 

D'aquesta manera s'està perfilant el nou poder, el neoliberal, amo de tot perquè és amo dels diners, perquè amb diners es compra tot. Per a aquell que no es pot comprar, que no està en venda, el neosenyor té el poder (que sí que es ven), el poder comprat, per a reduir-lo, dominar-lo, sotmetre-lo (i fer les exaccions necessàries per a que els famolencs paguem la balafiadora disbauxa dels bancs). Així s'està perfilant la dictadura del neosenyor neoliberal. Una criatura que aspira a ser neosenyor és el nostre Unwert, que acomiada professors, elimina beques, calcula com aconseguir la ignorància i la manca de criteri del poble, per tal que accepte el senyoriu del senyor. I, damunt, vol espanyolitzar Catalunya. Sempre s'ha volgut, però poques voltes s'ha dit. Érem nosaltres els que ho ensumàvem i endevinàvem. Volien espanyolitzar Galícia (i ho han aconseguit), volien espanyolitzar Euskadi (encara no ho han aconseguit), volien espanyolitzar la región valenciana (i ho han aconseguit). "Cuando en los dominios españoles no se ponía el sol, los soldados españoles iban por el mundo sin aprender ninguna lengua, españoleando en español". Això ens deia jactanciosament el professor d'història, quan jo estudiava segon de batxillerat. 

Mireu com es burla de la cultura

El nacionalisme

                                                                                                    Entrada anterior: Diners i poder

Per què s'ha de suggerir sempre que la base del nacionalisme és quelcom d'emocional, poc relacionat amb la raó, com pot ser l'orgull? Per què mai es parla de la humilitat de ser espanyol? Ordinàriament, s'entén per orgull l'excés d'estima de sí mateix o del grup al que hom pertany, que fa que hom es cregui superior als altres. Es considera, en canvi, humil aquell que es té a sí o al seu grup, per menys del que val i que es rebaixa davant dels altres.

L'orgull de pertànyer a un poble superior ha sigut en la història moltes voltes l'origen dels nacionalismes imperialistes. I els imperis de pobles orgullosos dominadors d'altres pobles han generat, també freqüentment en aquests últims, nacionalismes reivindicatius. Ni el nacionalisme dominador ni el reivindicatiu o defensiu són humils. Humils són aquells que accepten la seua condició de sotmesos perquè es consideren inferiors i aquesta dominació els beneficia d'alguna manera, o que senten l'orgull de ser dominats per grups superiors, de l'orgull dels quals participen per contagi, com els servents que se senten orgullosos de servir a famílies d'alt llinatge o de gran riquesa.

No és necessari estar orgullós de sí o del seu grup per a ser denominat nacionalista. Basta sentir la necessitat de revoltar-se contra la dominació aliena. La dona es revolta contra el mascle dominador que la deshumanitza. Moltes  retallades semblants a les que ens han infligit amb la crisi ja les patien les dones des de temps immemorials, des que els mascles s'adonaren que les dones, deixades lliures, podrien superar-los en molts aspectes. D'aquí que les reduïren al gineceu. Però a poc a poc va anar estenent-se la llibertat de pensament i les dones van anar prenent esment que vivien en estat d'esclavitud, amb la major part de les seues possibilitats i les seues capacitats retallades. Començaren, doncs, a revoltar-s'hi i sorgí el moviment feminista, la revolta contra el mascle dominador, allò que podríem anomenar el nacionalisme de la condició femenina, el feminisme reivindicatiu, l'accés a una situació d'igualtat, llibertat i fraternitat. 

Tota aquella persona o grup social que veu retallada alguna dimensió de la seua personalitat, tendeix a revoltar-s'hi, tret que patisca una anomalia masoquista que la porte a fruir de la submissió, com passa amb els valencians (recordeu altra volta: Para ofrendar nuevas gloria a España...).  Tendeix a revoltar-se'n i té dret natural a fer-ho. Només ho neguen aquells i aquelles que trauen benefici de la dominació.

El noi de l'acudit de El Roto que encapçala aquest post té vergonya de pertànyer a qualsevol lloc, perquè confon pertànyer a un lloc amb tenir orgull de pertànyer a tal lloc. No crec que el genial humorista negue el dret a pertànyer a un lloc, a voler continuar-hi i a revoltar-se contra qui li retalle els drets humans derivats de la seua vinculació a l'esmentat lloc. Jo, per la meua banda, diré que no tinc vergonya de pertànyer a qualsevol lloc, sinó solament a Espanya i a la Comunitat Valenciana, atès el material humà de què disposen aquests països. Possiblement a mi em passa com a tantes persones que subestimen el que tenen i anhelen el que no tenen.

El dret a la independència individual i a la independència col·lectiva són drets que cal posar al costat del dret al menjar, al treball, a la casa, al descans, a la salut, a l'educació, a la informació verídica, etc. Qui defensa el dret a la llibertat no pot ignorar el dret a decidir, com no pot ignorar el dret que té un poble a saber, mitjançant referèndums i eleccions, quina és la seua voluntat. 
  

Diners i poder

                                                                                                Entrada anterior: Som extraterrestres?

El Roto

Hom pot llegir a El País, 10/10/12, que per a l'Audiència de Madrid, besar furtivament els llavis, acaronar les anques i escriure cartes tot expressant explícitament la cobejança sexual a una empleada o a dos simultàniament no constitueix delicte sexual, encara que la negativa a tals propostes vaja seguida d'una degradació laboral de les dues dones, a més d'un tracte despòtic per part de l'amo.

Qui ha dit que el mal està només en els polítics, si en realitat circula per tot arreu? El trobem en els polítics (no tots, és clar), en la judicatura, en la fiscalia, en els empresaris, en el poble, en tots aquells i aquelles que tenen una mica de poder sobre altres. Per tot arreu trobem corrupció, violència, extorsions, lladronicis i víctimes. 

Què caldria fer des del punt de vista de l'organització social? Lleis més restrictives? Restrictives per a qui? Per a les dones, per als empleats, per als pobres, per als immigrants? O Per als mascles, els empresaris, els rics, els poderosos, els ciutadans per damunt de tota sospita, tant com per als sospitosos de veritat?

I si restringint, restringit apleguem a una dictadura? Eliminarem llavors els mals citats més amunt o donarem un camp de joc sense regles al poder i els seus voltants? Diuen que vivim en democràcia, oi? Aleshores, voleu dir-me per què han estat possibles i han durat tant els casos d'assetjament sexual a Canal 9 per part del secretari general i cap de personal, Vicente Sanz? Recordeu també allò de: "Estoy en política para forrarme"? Per què, en fi, el balafiament general practicat pels amos de la Generalitat? Aleshores, què fem? Llibertat sí o llibertat no? Algú dirà com Franco: llibertat sí, però dins d'un ordre ("libertad sí, no libertinaje"). Desgraciadament l'ordre en què vivim és un ordre de llibertinatge dels que manen. Aquesta és la llibertat que ens ha estat permès de viure, el llibertinatge de l'ordre que ens imposa el poder.

Així, doncs, si restringim les llibertats, és al poble a qui les restringim. El poder, en canvi, les veu i les gaudeix ampliades. Si, per contra, les ampliem, qui realment se'n beneficia és el poder, el poder políticoeconòmic. Tenim el neoliberalisme amb els mercats, per exemple.

Conclusió: sempre guanya qui té la paella pel mànec (i el mànec també). Perquè no cal oblidar que el mànec sempre està en mans del poder, car això és el poder: tenir el mànec de la paella ben agafat.

En el feixisme el poder el té allò que denominem "El Poder", que per això es fa l'amo dels diners (Franco, Hitler, Videla, Pinochet, etc.). En el neoliberalisme el poder el té allò que també denominem "El Poder", el poder que rau en els diners. Els diners amb què hom compra la gent, l'acomiada, la col·loca al pinacle més alt de la jerarquia o l'acomiada al carrer, l'arrossega per terra i la xafiga com si fos una panerola. El poder de la força necessita els diners i els diners necessiten el poder de la força. En els dos casos el poder el tenen els mateixos. Si aquesta amanida de força i diners l'adobem amb els sants olis religiosos, tindrem amanida per a sempre i, damunt, amb un poble encisat. 

Els diners en mans privades, amos dels mass media, amos de l'educació, amos de la salut, amos de les vies de comunicació (ferrocarril, autopistes, companyies aèries), amos de les armes (el ministre de l'exèrcit, un empleat o soci d'una fabrica d'armes, concretament: bombes de dispersió). Privatitzar és posar el poder en unes poques mans privades.  I posar el poder en poques mans no és democràcia, és arrabassar-li la sobirania al poble.

Hem pogut vore la vicepresidenta ministra de la presidència del govern de Rajoy i la secretaria general del PP i presidenta de Castilla la Mancha (ben tapades, amb mantellina i tot, contra la luxúria masculina en altres temps estimulada) a Roma celebrant la proclamació de doctors de l'església a un espanyol del segle XVI i una germànica del XII, pocs dies desprès que un jutge espanyol declarara que no es delicte d'assetjament sexual un delicte d'assetjament sexual  acompanyat de discriminació laboral, com hem descrit més amunt i quasi al mateix temps que un càrrec del PP diguera: 

"las leyes son como las mujeres, están para violarlas". 

En aquesta "algarabía", qui té el poder? No diuen que el poble és sobirà? Doneu-li, doncs, el poder. Dir que el poble té drets sense el poder de fer-los complir, és una altra farsa, una altra mofa, una altra estafa. Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? 

Quanta actualitat té el meu vell amic Ciceró! 

La crisi no és més que un de tants assetjaments, gravíssim aquest, dels poders econòmicopolítics. Ja veureu com cap d'aquests assetjadors serà perseguit per la justícia.

La violència dels diners o els diners de la violència

Som extraterrestres?

                                                                                                              Entrada anterior: Déjà vu

Catedral de Salamanca.
Detall de la façana.

Corre la veu que som extraterrestres. No m'estranya. Jo sempre he cregut que som extra tot. Ja ho va avançar Ortega quan va dir: "Jo soc jo i la meua circumstància". La circumstància forma part d'allò més íntim de cadascú i les entranyes de cadascú estan espargides per la circumstància ("Intimior intimo meo" -més íntim que la pròpia intimitat-, va dir Agustí d'Hipona tot referint-se a déu, el qual, al temps que era extratrerrestre i extragalàctic, era més extra encara, extra de l'univers). És el moment de recordar que la circumstància no solament són els altres, la nostra família, els nostres amics, els nostres veïns, els hàbits de pensar, els valors que presideixen les nostres vides, les del voltant i les llunyanes, sinó també la globalitat de l'univers. 

Els terrestres som extraterrestres. Jo soc jo i la circumstància. Allò que està fora està dins i allò que està dins està fora. Teníem la circumstància dins i no ho sabíem. Una persona hipnotitzada té dins de sí la part de circumstància que és l'hipnotitzador, el qual li ordena des de fora-dins d'ell el que ha de fer. De manera semblant, la mentalitat de cadascú, els hàbits i les creences, que en gran part venen de fora s'han apoderat de nosaltres sense assabentar-nos-en, com una forma d'hipnosi. El defora el tenim dins, està clar. Però hi ha moltes maneres d'estar dins aquest defora. Les curses de bous i el futbol estan dins de tots els espanyols, però els valorem de distintes maneres, segons els valors, que també hem assimilat de l'exterior. Uns estimen les curses; altres voldríem abolir-les. Uns estimen el futbol; a d'altres els és indiferent. Escric, i em surten idees que no havia pensat, perquè la circumstància del llenguatge em traça camins des de fora. El meu interior està fora sense deixar d'estar dins. Sóc i no sóc, that is the question, contra Shakespeare.

Catalunya està dins d'Espanya i Espanya està dins de Catalunya. Espanya té dintre de sí Catalunya com una propietat que li volen arrabassar molts catalans, el nombre dels quals Espanya ha prohibit esbrinar. Per tal d'evitar una cosa i l'altra, posa traves, prohibicions, entrebancs. Algú podria pensar: si els catalans volen independitzar-se, que se'n vagen, com se'n van els exiliats. Però Espanya no vol això. Espanya vol posseir, no solament Catalunya, sinó també els catalans. Vol els catalans, però sense la mentalitat catalana, que és el fora no reconegut per Espanya, el fora que té dins empipant-la. Els catalans, sí, però desprès d'una rentada de cervell, espanyolitzats, sotmesos, castellanitzats, devots de Madrid. Una Catalunya, tot plegat, consagrada a ofrenar nuevas glorias a España. 

La relació que hi ha entre Espanya i Catalunya és casi com la que estem veient aquests dies a la novel·la televisiva de RTV, "Amar en tiempos revueltos", entre el tinent coronel Armenteros i la seua filla Cecília, a la qual diu aquell que estima molt, però a qui imposa un nuvi, li prohibeix sortir de casa, li prohibeix interpretar al piano música moderna, no vol que estudie una carrera, li controla les amigues i, àdhuc, la vol tancar en un internat a l'estranger. La filla, malgrat estimar son pare, es rebel·la, li planta cara i el desobeïx. S'enamora d'un altre jove, composa música moderna, estudia infermeria i comença a odiar-lo. Està a punt d'independitzar-se, com Catalunya. De moment, no sabem què passarà amb una i l'altra. No sabem si Armenteros-Espanya reeixirà o fracassarà en la doma de Cecília-Catalunya. L'eterna lluita de l'amo i l'esclau. L'amo, que no accepta la realitat de l'esclau tal com és en sí mateixa: una persona independent, que està dins i fora d'ell. 

Mentre l'amo no deixe de ser amo, no hi haurà cap solució. Viure per vore. 

Cecília-Catalunya i  Armenteros-Espanya

Déjà vu

                                                              Entrada anterior: Anirem al cel i menjarem coquetes amb mel

Que la policia massacre multituds pacífiques quan es manifesten demanant el respecte als seus drets,  uns drets que haurien de defensar els policies maltractadors i els seus dirigents, desgraciadament és un dejà vu. Ha passat tantes voltes ací i arreu arreu!

Com ha estat possible tal esdeveniment? Per ventura, no és una i la mateixa cosa el poble sobirà,  els seus representants, els seus servidors i els seus defensors? No puc estar-me de pensar que les teories democràtiques, les promeses, les declaracions no tenen res a veure amb la realitat.

Si, vist el que hem vist, jo ara diguera: la democràcia no existeix, estaria dient la mateixa bravata épatant que pot dir un intel·lectual superior a una colla de malinformats que ignoren en quin món viuen. Ho diria com ho va dir l'altre dia en El País Xavier Vidal Folch respecte a la independència: que no existeix. És veritat, sens dubte, que  no existeixen ni la democràcia perfecta ni la independència perfecta. No existeixen ni han existit mai. Per a unes persones aquests conceptes tenen el caràcter de l'ideal o de la utopia a què aspiren. Per a altres, en canvi, no passen de ser un malson, malgrat no existir. Els catalans que aspiren a la independència es conformarien, si no m'equivoque, amb una independència tan precària com la d'Espanya, sotmesa, com sabem, a les lleis i regles de la UE, a les imposicions del capital, el financer i el no financer, el capital interior i el capital exterior, els empresaris i l'església (és possible que, al cap i a la fi, la independència depenga de la democràcia dels altres). 

De la mateixa manera, aquells que es manifestaren davant las Cortes volen una democràcia, tan imperfecta com vulgueu, però que s'aproxime una mica a allò que els elegits democràticament (Corts i govern), basats en la Constitució, diuen que és. Si aquests diuen que són representants del poble, els manifestants volen que el representen de debò, que el servisquen, que l'escolten, que l'ajuden, que el defensen. Si així fos, no caldria, opinen, que el poble es manifestara. Ja ho sabrien les orelles atentes dels servidors del poble abans que el poble obrira la boca. Però en el cas que es descuidaren, com està passant ara, el poble hauria volgut que el reberen servicialment, l'afalagaren i l'ompliren de llaors i d'honors, com correspon a un sobirà. El poble és el senyor, l'amo, el sobirà, en el qual resideix el poder de l'estat, del rei, dels ministres, dels diputats, dels senadors, de l'exèrcit, dels policies. No obstant això, s'ha esdevingut el contrari. Tots hem vist espantats com ha estat rebut: com si fos un serf indòcil, capriciós, atracador i violent. Hem vist com els servidors de l'Estat, és a dir, els servidors del poble: govern, Corts i policia, s'han revoltat contra el sobirà. El 24F es van revoltar un estol de guàrdies civils, el 18 de juliol, una colla de generals, una colla de burgesos i els bisbes (seguits pels fidels). Van ser dues revoltes gravíssimes, tan greus potser com aquesta des del punt de vista de la Constitució actual (amb la singularitat que no hem de lamentar morts, ni despeses excessives; sols ferits), i perquè ha sigut en certa manera una revolta de l'Estat contra el sobirà. La revolta del 25S és la revolta dels representants i defensors del poble sobirà contra la manifestació pacífica d'una part d'aquest poble. Els representants contra els representats, els defensors contra els defensats, els servidors contra el sobirà. És el final de la democràcia? És, crec jo, un de tants intents del passat, de les forces negres del passat, de les forces dels diners, per parar la història, per acabar amb la democràcia real, precària, però real, i construir-ne una de fictícia, semblant a aquella anomenada orgànica, que ens recordava els òrgans de cert personatge.

El poble sobirà, una part del poble sobirà, va ser rebut pel seus servidors com si el món s'haguera girat del revés (a tal fi hom havia camuflat entre el pacífic poble policies violents i radicals, per tal de justificar la revolta contra natura). Allò que feia temps ensumàvem, que el món no és com el pensem, que en realitat estem sota la bota del capital, ha quedat més clar que la llum d'un dia sense núvols quan hem vist que la violència dels espoliadors volgué passar per víctima pacífica de l'atac dels espoliats. Els poderosos víctima dels febles! Puja ací dalt i voràs a ta güela! Impossible de creure. Volien i volen que visquem tots sotmesos i manipulats per la mentida al servei del gran capital. I aquesta dèria de fabricar agressors per justificar la seua violència, els ha traïcionat. Ara ja sabem, si encara no ho sabíem, de quin peu coixeja la dreta. Si les regles del joc i la Constitució han portat a aquesta deplorable bojeria, canviem les regles del joc i la Constitució. El poble sobirà ha de recuperar els seus drets!