Els coneixereu pel que fan

                                                                         Entrada anterior: De la societat líquida a la vegetal

Segons llegim a l'Evangeli de Sant Mateu, es pot conèixer les persones per les obres que fan, més que pel que diuen, com passa amb els arbres, car coneixem la classe a què pertanyen pels fruits que produeixen. Aquestes sentències ja fa temps que  em persegueixen amb insistència i em desassosseguen el cervell. He aplegat, però, a una conclusió provisional. Atès que parlar és, també, fer, fer obres (un llibre, conjunt de paraules, és una obra), podem conèixer les persones per les coses que diuen i per les coses que realment fan. Però, sobretot, pel desfase o, si de cas, congruència entre obra verbal i obra no verbal. La incongruència entre paraula i obra (entre: "No tocaré las pensiones" i baixar-les; "no subiré el IVA" i pujar-lo; "Actuaremos como Dios manda" i actuar com ordenen els dimonis) ja ens indica alguna cosa sobre el que són les persones. En aquest cas, allò que fa Rajoy, les seues obres, per contraposició al que ha dit, ens informen del que és ell, el seu partit i el neocapitalisme que actua a l'ombra. També és sospitòs que es limiten a parlar i no facen res.

Tot açò ve a propòsit del llibre bíblic, el Gènesi, quan diu que Javéh creà l'home (home i dona) a la seua imatge i semblança. Aplicant, doncs, les paraules de Jesucrist suara esmentades, "per les seues obres els coneixereu", m'aventure a dir que aquestes obres reflecteixen una natura divina bastant decebedora. Quins éssers va crear (viva estampa del creador) que a la menor ocasió li són infidels menjant-se la poma i que, poc desprès, un fill mata a l'altre? Primer plat, desobediència; segon, crim. Això per començar. Aquests personatges exemplars originen una humanitat sempre ficada en guerres, fabulista de mentides i calumnies, maquinadora d'estafes, perpetradora de robatoris, enemiga del proïsme i amiga de l'esclavitud, destructora del medi vital. Un creador, Javéh, més paregut al "Aprendiz de brujo" que a un Senyor omnipotent i omniscient, que personifica la bondad i la santedat.

Pel que fa a la responsabilitat del creador, les deficiències no són minses: còlera freqüent, castics cruels, com són les malalties, les epidèmies i les pestes, la mort, les destruccions de ciutats com Sodoma i Gomorra, la intervenció en guerres, els terratrèmols, els volcans, les inundacions, els huracans, els tsunamis, etc. Podríem dir que Javéh és més incompetent que el Dr. Frankenstein, perquè allò que ha produït és una humanitat monstruosa i destructiva, perseguida amb castics per tal senyor. Bon model per a tal imatge.

La cosa es complica si atenem a la història dels àngels bons i dels àngels dolents. Sembla que Javéh va crear, abans de l'home, els àngels, esperits purs, intel·ligents, bells i bons que vivien feliços al cel. Un dia, però, una part d'ells, es van revoltar, car segurament pretenien ser com Javéh. Potser volien instaurar la democràcia (o el comunisme, qui sap?). Javéh, ajudat per l'arcàngel sant Miquel i pels àngels addictes, s'enfrontà a ells i els dominà, llançant-los a les tenebres exteriors, conegudes com infern. Inaugurà així la posterior aversió religiosa a la democràcia i al comunisme. 

Pobre Javéh! Quin creador més barroer! Quina creació més desgraciada! No us sembla? És possible que fora la primera creació i no tinguera pràctica. Pot ser que desprès n'haja fet d'altres millors en altres mons possibles.

Per acabar d'arreglar-ho, envia el seu fill, el qual és ajusticiat pel "poble elegit", els descendents d'Abraham, els jueus. La intenció sembla que era substituir la religió de la llei, per la religió de l'amor i la solidaritat; l'afany de riquesa, per l'amor a la pobresa, a més d'altres coses que explicarien millor els teòlegs. Ara bé, aquesta baixada del seu fill a la terra va suposar un altre fracàs. Els seus seguidors, coneguts sota el nom de cristians, allò que buscaren ben prompte va ser esdevenir els amos del món. Si Jesucrist va dir que el seu regne no era d'aquest món, els cristians no han buscat altra cosa al llarg dels segles que regnar en aquest món. Si va dir que donaren al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, ells han volgut sempre ser amos de Déu i del Cèsar. En això consisteix el seu amor, que diuen caritat. Són partidaris de donar almoines, però no de donar drets, llibertat i poder al poble. Volen organitzar la societat i no respecten la democràcia. En el passat deien que el liberalisme era pecat (perquè pretenia donar la llibertat a tots) i ara són liberals i neoliberals, perquè els neoliberals són rics i defensen la llibertat per a ells i els seus negocis, mentre retallen la llibertat del poble. Practiquen una religió d'amor, originàriament altruista, que s'ha convertit en una religió d'amor egoista i amor al poder; que necessita pobres per a exercir la caritat i salvar així la pròpia ànima al temps que satisfà sentiments de compassió. Que fuig, però, de donar-los drets, llibertat i poder.

Comptat i debatut, les obres de Javéh, basant-nos en el mètode de l'evangelista Mateu i en l'esmentada narració bíblica, ens revelen un Javéh poc intel·ligent, poc poderós, maldestre i no gaire bo. La seua creació ha resultat un fracàs. No ha tingut sort, el pobre. Més encara nosaltres, que n'estem sofrint les conseqüències.

Ara, a les albors del nou any, us aconselle que més que la fusta de la creu ("toca fusta!"), toqueu el ferro de l'espasa ("toca ferro!") pel que puga passar. I que resistiu "indesinenter" (aquí) la ferotge agressió neoliberal. 

De la societat líquida a la vegetal

                                                                                    Entrada anterior: Espanya contra Catalunya

Passejant entre tarongers, contemple com les taronges s'esforcen per madurar. El color va insinuant-se entre la verdor de les fulles. Bufa un vent mestral no massa fort. El color groguenc de les taronges es veu i no es veu, apareix i s'amaga, perquè les fulles, mogudes per les ràfegues, s'amaguen i es mostren. Les guarnides branques es mouen en totes direccions, van i tornen obedients al mandat del vent; amb paciència suporten els seus impulsos capritxosos; cap ací i cap allà, avant i arrere. De tant en tant descansen, però tot seguit reprenen la dansa, pacients, submises, obedients. No criden, no protesten; només se sent el soroll del colpejar les branques i les fulles unes contra les altres, obligades per la violència atmosfèrica. El vent ordena, reprimeix i empenta. Sols ell colpeja i maltracta branques, fulles i fruits. És com les envestides policials en les manifestacions. Els arbres, castigats, sofreixen en silenci, ploren i a vegades gemeguen. No xisclen ni criden. Qui xiscla és el vent, com si fos ell la víctima. Sembla el govern quan es lamenta amb crits en sentir-se atacat per les víctimes que ell ataca, les quals només gemeguen.  

El meu esperit s'entristeix i s'asserena en allò que podríem dir una serena tristor, contemplant la resistència pacífica i flexible dels arbres als embats furiosos del vent. Mai han protestat, mai s'han revoltat. Si els talles les branques, callen i desprès responen amb més fruits. Són com els gossos quan llepen la ma de l'amo que abans els ha castigat. Aguanten silenciosos les tortures de la poda, aguanten la sequera  amb les fulles enrotllades o seques, aguanten les inundacions diluvials que els ofeguen com nàufrags en la mar, aguanten les gelades, algunes de les quals els deixen mig morts. Si els dones aliment en forma d'adobs, se'ls mengen, si no els en dones, no protesten ni els demanen com els gossos o els gats. Si els dones aliments tòxics, empal·lideixen i, a la llarga, moren. Obedients, sempre mengen el que els dones i no es queixen. No fan com els animals, domèstics o no, que rebutgen el que no els agrada i roben, si poden, el que els apetix i no els donen. Malgrat tot, quan toca, lliuren els fruits que hom n'espera. Pareixen valencians.

Viuen, com els esclaus, per a satisfer l'amo. Si l'amo no n'està content, els castiga. L'amo necessita guanys. Quan no els obté, canvia de producte, ja siga vegetal, animal o mineral. En última instància, ven o abandona. Així actua el govern. Ara està abandonant els ciutadans i venent als seus amics tot el que aquells havien assolit.

Pel que fa a l'Estat, els economistes saben que el 85% dels ingressos de l'IRPF provenen de les rendes del treball, degut a que el sistema ha regalat a la renda del capital una paorosa baixada d'impostos. Gran part, doncs, del tresor públic és dels treballadors. Per això resulta estrany que aquest sistema es dedique, com veiem cada dia, a assecar la font proletària d'on s'alimenta. Se m'acudeix que ho podria explicar alguna o totes de les tres raons següents: 1) Llur responsables són ignorants i no saben el que fan, 2) pensen trobar una altra font d'ingressos i 3) en el futur l'Estat no necessitarà diners, perquè no tindrà res: tot serà de les empreses privades, que posseiran públicament el poder que ara exerceixen a l'ombra. Aleshores, els treballadors que tinguen diners, els pocs o molts que treballen, pagaran els serveis. Els que no treballen, o aquells que no disposen dels euros necessaris, moriran a poc a poc com els tarongers abandonats. És la moral que ens imposen les privatitzacions.

Quan Rajoy o qualsevol altre depredador ens diuen que l'única solució de la crisi són les retallades o poda de les nostres branques per tal de tenir contents els mercats i la senyora Merkel, està persuadint-nos que acceptem la nostra condició de tarongers sacsejats pels vents turmentosos, podats i alimentats amb adobs, insecticides i herbicides tòxics (de Monsanto, una de les empreses més nocives per a la vida en el planeta). Espera que ho acceptem pacientment com bons vegetals. Quan el ministre Wert vol acabar amb la intel·ligència de la joventut, està demostrant que la ignorància constitueix una condició vegetal, òptima per a la dictadura. Quan ell i tot el govern de depredadors volen centralitzar Espanya retallant o anul·lant les autonomies, sembla que volen canviar de conreu. Volen uns nous vegetals que vegeten més encara. 

Per a ells l'Espanya plural és un trencaclosques: llengües diferents, maneres diferents de governar, distintes formes de corrupció... Necessiten un monocultiu en tota la península. LA CORRUPCIÓ ha de ser "UNA, GRANDE I LIBRE", a les ordres de la banca de finances internacional, perquè la dictadura econòmica esdevinga la "veritable democràcia" que maquinen. La corrupció no està en el sistema: la corrupció ÉS el sistema. La dictadura econòmica i "democràtica" es desenvolupa millor lliscant o patinant àgilment sobre la humanitat vegetal. Un model podria ser la "Comunidad valenciana", per on des de fa més de setze anys senyoreja amb dolçor la dictadura econòmica, depredadora, "democràtica" i corrupta, mal que els peti (pensen) a certs partits, aquells que es neguen a ser vegetals.

Així, doncs, el futur programat per la dictadura neoliberal és doble. D'una banda, una societat selecta rica, neoliberal i líquida. De l'altra, una societat pobra, de cervell buit, vegetal, pacífica, obedient i submisa, que nodreix a la primera en tot allò que aquesta ha de menester. Rajoy i Wert volen ser-ne els pioners. Encara no ens hem adonat que vivim en la modernitat líquida,  ja estem entrant en la modernitat vegetal. I si no posem remei, la mineral la tenim aquí tocant, només gires un altre cop a la dreta.

Espanya contra Catalunya

                                                                                              Entrada anterior: L'església perseguida

Algun dia l'home serà ciutadà del món
i també de la Catalunya sobirana

És difícil posar-se d'acord sobre el que signifiquen paraules com nació i nacionalisme. El que és cert és que hi ha una realitat social i humana a la qual ens costa aplegar perquè ens ho impedeix un mur, un mur lingüístic com aquell que imagina Paul Auster als seus poemes, construït segurament amb paraules com les citades per Joan Fuster:  "cada paraula és un equívoc", "cada paraula, un prejudici". Els catalans se senten i se saben una nació, però les paraules del Tribunal Constitucional, seguint la real voluntat del nacionalisme imperialista espanyol, les paraules dels mèdia i l'esperit de l'idioma, ho neguen. Són totes aquestes paraules les que volen tapar la realitat catalana. Com sempre, en lloc de paraules que expressen realitat, hom solta paraules que la prohibeixen. Des de la part espanyola  del mur, es veuen les paraules amb què està construït, l'essència de les quals és: "Espanya una grande i libre". De l'altra part, la cara del mur que dóna a Catalunya, està la realitat prohibida, oculta i desconeguda: els éssers humans amb el sentiment, la raó, la voluntat. Hi ha, doncs, una realitat, que són les persones, i una ficció, que són les paraules. Les persones catalanes formen la nació; les paraules espanyoles, recolzades pel poder, la suprimeixen. 

Hi ha molta gent, és veritat, que no es consideren nacionalistes, que es consideren ciutadans del món o cosmopolites. Diuen que són contraris a qualsevol mena de nacionalisme o de patriotisme. Segurament són nacionalistes banals, que, com les vaques marcades en ferro roent, porten la marca d'Espanya impresa al cervell i no se n'adonen. Accepten el dret a decidir, però de tots els espanyols en conjunt, com alerta Felipe González. M'agradaria saber en quina llengua s'expressen aquestes persones. Si, per exemple, parlen espanyol i no poden expressar-se en català, euskera o gallec, ni ho desitgen, aleshores no podem dir, almenys en açò, que siguen imparcials i no-nacionalistes, perquè discriminen aquestes llengües. Són, per força, nacionalistes espanyols. Podem dir encara més, si estan d'acord amb dificultar l'aprenentatge de la llengua d'un altre país (el català, per exemple) sobre el qual exerceixen el poder. Hi ha, per ventura, una llengua cosmopolita no nacionalista? L'anglès, per exemple? Però l'anglès, és o no és la llengua d'Anglaterra i dels USA, dues nacions poderoses amb una gran tradició colonial, vehicle destacat del neoliberalisme? O podria ser la llengua espanyola? "¡Vamos anda!" 

Molts espanyols, que segurament es creuen cosmopolites, són espanyolistes quan hom parla de Catalunya i Euskadi. S'imaginen, pot-ser, ciutadans de Catalunya o d'Euskadi, però amb govern, lleis i pressupostos espanyols. Ni es cansen mai de defensar i publicitar el castellà contra el català o l'euskera, ni veuen amb mals ulls que un ministre castellà, de cognom alemany, elegit gràcies als vots espanyols, decideixi promulgar una llei per espanyolitzar els nens i les nenes de Catalunya. Sembla que per a ells ser cosmopolita és espanyolitzar Catalunya. No puc imaginar un cosmopolita autèntic que considere predi seu algun o alguns països. 

Altres teòrics consideren que allò que s'oposa per principi al cosmopolitisme no és tant el nacionalisme, com el xovinisme nacional o els nacionalismes basats en la raça o l'ètnia, per la seva naturalesa excloent. Podem recordar la història d'Espanya i, recordant-la, comprovar que aquest país ha sigut, i continua essent en part, un exemple de xovinisme, per la gran experiència que té en expulsions: expulsió dels moros durant prop de vuit segles, expulsió dels jueus, expulsió posterior dels moriscos que restaren desprès de la derrota de Boabdil; per la gran experiència en racisme i repressions xenòfobes (contra els gitanos, per exemple). Tant és així que es va celebrar durant anys fins fa poc el "dia de la raza", d'una raça tan poc interessant com l'espanyola. Vuit segles conquerint territoris en la península i uns quants més en Amèrica li han deixat un bon solatge.

"El xovinisme és un producte gairebé natural... que prové directament de la vella idea de la "missió nacional...", digué Hannah Arendt. Caldria citar aquí la frase del feixista José Antonio, fundador de Falange española per veure quan bé s'acobla amb aquesta idea: "España es una unidad de destino en lo universal", punt de referència, mal que els peti, del patriotisme espanyol.

El xovinisme espanyol és insaciable. Respecte a aquest assumpte, gose citar alguns pensaments de Joan Fuster tals com que els catalans estan farts de demanar perdó per existir [a la manera catalana], que tot aniria millor si els espanyols renunciaren a ser nacionalistes i no obligaren, per tant, els catalans a ser-ho, car hi ha massa jacobins per civilitzar. De totes formes, pense jo, la independència no és necessàriament una separació. Podria ser una altra forma d'unió: la unió de dos iguals, com s'escau en altres països independents units amb forts lligams de col·laboració. Només cal que els espanyols aprenguen el respecte als altres. No la caritat, que té la missió de convertir, sinó el respecte, que deixa els altres ser el que són i el que volen ser. Si el respecte als altres esdevinguera el fenotip dels espanyols, és possible que Catalunya no necessitara la independència.

L'església perseguida

                                                                         Entrada anterior: Des que hi ha grafia hi ha ortografia

El clergue perseguit

Parlant amb un amic amb certa experiència vital i molta imaginació, em vaig assabentar d'allò que havia publicat un vicari d'Oliva, Paco Llorens, no sense informar-me abans del que ell opinava.

El tal clergue, deia el meu amic, m'ha deixat estupefacte, quan diu en l'escrit que l'Església està sofrint una persecució per la diputada de Compromís, Mónica Oltra, en haver promogut aquesta senyora una proposició no de llei a les Corts valencianes, segons la qual no hauria d'haver ni en l'escola pública ni en la privada concertada, cap pràctica religiosa dins l'horari lectiu, per tal de no violentar la voluntat dels alumnes (o, si s'escau, dels pares). Aquesta llei proposta no prohibiria, en el cas d'aprovar-se, pràctiques religioses als centres, sinó solament durant l'horari lectiu. M'ha deixat estupefacte, perquè pensava que una proposició com aquesta a qui beneficiava d'antuvi és a l'Església, perquè mostraria que l'Església respecta, com Jesús, la independència de l'Estat envers qualsevol confessió religiosa ("Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar") i perquè, pacífica com és, no violentaria la voluntat de cap alumne. Però no sols m'he quedat estupefacte, també se m'han posat els cabells de punta recordant que això mateix és el que el clergat, els generals i els partits conservadors deien poc abans de l'inici de la "Cruzada" del 36. Potser una exageració de la meua part recordar ara allò, però no puc controlar la memòria ni la imaginació.

Per desmuntar els possibles arguments que recolzen la suposada persecució, l'esmentat clergue pondera la quantitat de bens que pot proporcionar la religió catòlica. No ofereix, diu, res de dolent per a la societat: "¿Es acaso el contenido de la religión católica (amor, perdón, solidaridad, respeto...), un contenido negativo para las personas?" Em torne a quedar sorprès, continua el meu amic, quan l'esmentat capellà utilitza la paraula amor per a justificar la desconsideració amb la voluntat dels alumnes o dels pares que no participen de la seua fe. Com es pot parlar d'amor, solidaritat i respecte a les persones, si les discrimina? Tinc entès que tots som igualment fills de déu: els cristians catòlics, els cristians protestants, els jueus, els mahometans, els agnòstics, els ateus (creia que aquesta era la doctrina de l'Església). Per tant, si uns tenen el dret de fer pràctiques religioses de la seua creença en horari lectiu i altres no, hom privilegia uns i hom discrimina altres. Però si tots fan les seues pràctiques religioses dins del mateix horari lectiu, es pot produir un bon desgavell. A no ser que la discriminació haja sigut prèvia, tot negant la matrícula a persones de creences religioses no catòliques en centres concertats (no oblidem que el centres concertats gaudeixen d'un concert amb l'Estat per tal de subvenir a necessitats d'escolarització i que per a tal finalitat estan finançats per ell). No hem d'oblidar tampoc que Espanya gaudeix legalment, per ara, de llibertat religiosa. Per si no fos prou el que acabe de dir, afegiré que la religió no forma part del curriculum acadèmic, si més no, fins que el ministre Wert done el cop d'Estat que està preparant.

Més avant afegix: ... el evangelio solo se entiende a través del amor". Jo li preguntaria: i què és l'amor? I abans que em contestara, li diria jo el que opine:

La paraula amor apareix en contextos força diversos, els quals li donen diversos significats. Per exemple, l'amor a les persones pot ser un amor egoista que busca el benefici propi, un amor que s'estime a sí mateix a través dels altres. Moltes voltes aquest amor allò que persegueix és dominar, transformar els altres en persones sotmeses als seus interessos, als seus gustos, a les seues creences o als interessos, gustos, creences del grup soci-religiós al que pertany. No tots els apòstols que volen convertir les persones per a que seguisquen el bon camí les estimen de veritat. Per a amar veritablement el proïsme cal respectar-lo. No hi ha amor autèntic sense respecte i tolerància. L'amor respectuós estima el proïsme en allò que és, tracta la seua llibertat i la seua dignitat amb afecte i estima. I, per a recolzar aquestes idees, li recitaria el conegut paràgraf que sant Pau escrigué en la carta als corintis:

"L'amor és pacient, és servicial; l'amor no és envejós, no presumeix, no s'envaneix, no procedeix amb baixesa, no busca el seu propi interès, no s'irrita, no té en compte el mal rebut, no s'alegra de la injustícia, sinó que s'alegra amb la veritat. L'amor tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta".

Més encara, hom pot amar l'ésser humà, sense amar i respectar allò que li és essencial? Jo sempre he cregut que el bon cristià allò que ama de veritat en l'ésser humà és la llibertat que el constitueix com persona, perquè ama allò que Déu ama i que ha creat per amor. Així, doncs, si el contingut de la religió catòlica fos una actuació repressiva escudada sota el nom de l'amor, gosaria dir-li a aquest clergue que el tal contingut és negatiu per a les persones.

Diu que "el evangelio no entiende de políticas. L'evangeli, es possible, però i els clergues? Ben acotxats estan amb el PP (i també, encara que menys, amb el PSOE). Si l'evangeli, doncs, no entén de política i els clergues sí, què prediquen aquests?

També diu: "el evangelio no entiende de razones, ni de filosofías, ni de ideologías, ni de simbolismos. Pel que fa a allò de filosofías i de ideologías, no vodria citar aquí més que un fet: la persecució ideològica contra la teologia de l'alliberament, sols, potser, perquè era una manera nova i més coherent amb l'amor evangèlic que no afavoria les classes econòmica i políticament dominants. Com gosa dir que l'evangeli no entén de raons, de filosofies, ni d'ideologies? Les de l'evangeli són raons, filosofies i ideologies diferents. Els clergues ho han tergiversat tot en benefici propi, de la seua dominació i de la dominació dels seus, que són els poderosos de la terra, com varen fer Caifàs i els fariseus. I això que Jesús digué que el seu regne no era d'aquest món. Aquest món no era de Jesús, però dels seus deixebles, ara, sí; com, abans, de Caifàs i del Sanedrí col·laboracionistes amb el colonitzador imperi Romà. Tant és així, que no en tenen mai prou, sempre se senten perseguits.

El que diu a continuació, prossegueix el meu amic, és inexplicable i encara més incoherent amb l'evangeli:

"Bastante tenemos que soportar los católicos en la escuela pública, cuando no hay igualdad de criterios a la hora de escoger la asignatura de religion frente a otras, pues el que estudia religion sale perdiendo, ya que tiene que hacer una hora más de clase". Si creu de veritat que l'evangeli fa feliç a l'home, el capacita per a enfrontar-se als reptes de la vida amb il·lusió i esforç sabent que la meta és el cel, la vida eterna, la felicitat perpètua, com diu ara que "sale perdiendo"?

Però allò que m'esborrona de debò és la següent frase: "Seria bueno poner un bozal a los perros que ladran demasiado". No se us eriça el cabell quan aquestes paraules us recorden l'index de llibres prohibits per la Inquisició, les tortures als discrepants del dogma fetes per clergues inquisidors i les fogueres inquisitorials dels "Actes de fe"? O quan us recorden el boç franquista durant quaranta anys, boç que impedia expressar qualsevol pensament religiós (i polític) alternatiu? No ho oblidem: el nostre clergue fa política feixista, quan diu: "el evangelio no entiende de política", exactament com Franco, quan deia, des del seu poder  polític absolut, que ell no era polític.

Fins aquí, el meu amic. Per tot el que m'ha dit aquest, jo gosaria aconsellar al clergue Paco Llorens que, si no vol remoure records desagradables ni despertar imaginacions inconvenients, mesure les seues paraules amb intel·ligència i amor paulí.

Suportant el pes de l'Església

Des que hi ha grafia, hi ha orto-grafia

                                                                                              Entra anterior: Sobre Catalunya i Espanya

Des que hi ha grafia hi ha orto-grafia
(del blog de Slavoj Zizek)

Des que hi ha expressió gràfica, hi ha regles que la faciliten al temps que la limiten. Podem dir el mateix per a tota expressió (oral, mímica, ritual, televisiva, digital o informàtica, etc.). Des què hi ha expressió hi ha autocontrol, hi ha control social, hi ha control polític. Des que hi ha consciència, hi ha subconsciència, hi ha inconsciència, hi ha superego repressor, superego individual, superego social i superego polític. El control o censura (la "orto" de la "grafia") és tan antic com l'home. Per això, l'única  manera que tenim d'obrir-nos al món i copsar-lo ens l'escamoteja, perquè ens hi obrim d'una manera controlada i convencional. Amb paraules ens diem i ens diuen allò que està bé dir i allò que el poder permet dir. L'error i la mentida es troben entre expressions correctes més a sovint que la veritat. Ens comuniquem amb un llenguatge que hem heretat, que ha servit durant segles al poder per a mentir als súbdits. 

És freqüent que en la poesia de Paul Auster, famós novel·lista i poeta nordamericà, es consideren les paraules com pedres amb què construïm el mur del discurs. Aquest mur, construït per donar-nos el món, ens el lleva quan ens el dóna o ens el dóna al temps que ens el lleva. És com un llamp en la nit que il·lumina el paisatge un instant: vist i no vist.

La realitat, des de temps immemorial, ha estat oculta. La humanitat sempre ha necessitat d'algú que li la revelara. Zoroastre, Buda, Javéh a través de Moisés i els profetes; sibil·les, pitonisses, sacerdots; Jesús, Mahoma, etc. Sempre hi ha hagut algú o alguns que revelaren allò que estava ocult, més enllà de la capacitat humana. I al revelar-lo, l'encobrien. Els filòsofs també ens desvelaren quelcom ocult, però a l'abast de la capacitat humana. Precisament la paraula veritat en grec és alèzeia, desvelament d'allò que està tapat o velat. Malgrat les diverses revelacions i desvelaments sempre resta quelcom de fonamental ocult, velat o tapat. Tapat per la "orto" de la "grafia", la "recta" "grafia"; recta o correcta segons regles dictades pel poder, personal en uns casos; impersonal en altres, allotjat en els costums, els hàbits, la tradició i la censura. És a dir, parlem com ens han ensenyat; callem certes coses en certs moments i diem certes coses en certs moments, moguts per la por, pel costum o les prohibicions. En pintura està l'escola (pintors amb alguns trets comuns del mateix origen que deixen a banda el que no encaixa); en filosofia, l'escolàstica; en religió, el dogma, que ens prohibix conèixer la realitat i parlar-ne. Però hi ha, a més a més, escoles, escolàstiques i dogmes imperceptibles, desconeguts, inconscients, que ens tracen uns rails pels quals transcorrem sense advertir-ho. 

La causa del malestar social ens la va desvelar Marx reclamant la nostra atenció cap a la plusvàlua assolida pel capital amb l'explotació del treballador. El mal és que Stalin i altres ben coneguts, volent-lo seguir, la van cagar, perquè van dimensionar tant la "orto" (la prohibició) que desaparegué pràcticament la "grafia" (substituïda pel silenci). Aquest fracàs entusiasmà tant el capitalisme que eliminà totalment la "orto" (la regulació) en els grans negocis i ens hem quedat moribunds i dessagnats ofegats en la crisi dels mercats desregulats, sense "orto" ni "grafia" , que, al cap i a la fi, és una altra manera de deixar-nos captius de la "orto" (prohibició: privatitzacions de l'educació i de la salut; austeritat, retallades, IVA, desnonaments, primes de risc, préstecs generosos als bancs i usurers a l'Estat, misèria, rebuts de la llum, de la benzina que apugen vertiginosament) i orfes de la "grafia" (silenci).

Sobre els individus gravita la societat, la correcció (la "orto") social i política. Depenem dels altres, dels quals a vegades ens amaguem ("No feu això, que es donareu a conèixer" "Aquesta persona ha donat molt que parlar"). Volem ser o aparentar que som com els altres, seguir els costums, les normes, la moda . A vegades ens rebel·lem ("Vaya yo caliente y ríase la gente"). El conjunt dels altres ens domina, ens configura, ens condiciona. 

Quan ens expressem, emprem el llenguatge correcte que ens ha aplegat, en el qual milers i milions de persones han posat quelcom de sí: hipocresia, sinceritat, mala fe, odi o amor, saber o ignorància, talent o estupidesa, pessimisme o optimisme, complexes, obsessions... Quan ens expressem, el jo es dissol en un discurs (Paul Auster) que ve d'anys, fenyut per milionades de cervells. El llenguatge establert, el llenguatge consolidat no ens serveix per a avançar en el descobriment de la realitat de la vida que ens envolta, perquè descobreix el mediterràni, allò que ja és conegut per tots, allò permès per la censura. Per això, els artistes que volen il·luminar nous aspectes del món no tenen altre remei que distorsionar el llenguatge, el llenguatge poètic, el llenguatge fílmic, el llenguatge pictòric. Introduint novetats en el llenguatge és com els creadors aconsegueixen il·luminar una parcel·la de la realitat que ens havia passat desapercebuda

Estem sotmesos, encadenats, en la caverna de Plató contemplant el llenguatge correcte que son les ombres projectades en la paret i creiem que és la realitat. Aquestes ombres les controlen els nostres amos i si alguna persona lliure ens en projecta algunes diferents, aleshores els nostres amos les prohibixen ("orto"). És el que passa ara amb el programa "Salvados", de la Sexta, que les companyies elèctriques i les petrolieres volen suprimir, perquè il·lumina la realitat del saqueig a què ens estan sotmetent. Vegem-lo el diumenge a les 21,30h per tal que no tinguen l'excusa de poca audiència per suprimir-lo.

Fes un clic aquí: Salvados

Sobre Catalunya i Espanya

                                                                                                      Entrada anterior: El dia de Tots Sants

Persones que pareixen intel·ligents i amb senderi abundant, blasmen els catalans per la dèria d'independentisme, amb l'excusa que ara la independència plena es impossible en aquest món globalitzat, i més  encara atès que volen formar part de la UE. No comprenc quina altra dèria porta aquestes persones, aparentment tan crítiques, a ignorar que alguna independència tenen Espanya, França, Alemanya, etc., encara que no siga plena, i que els catalans vulguen una independència pareguda, si és que la volen (ho presumim, però no ho sabem. Faria falta el referendum prohibit).

Persones semblants a aquestes retrauen, també, que la independència trencaria la unitat real i natural d'Espanya. Aquestes persones confonen la idea amb la realitat, com platònics intemporals. La realitat sensible espanyola participaria imperfectament de la idea eterna d'Espanya, la veritable realitat, que estaria en el món de les idees o en la ment divina. Aleshores separar-se de quelcom que li és essencial, la destruiria, a ella i també a Espanya. Per això pensen que cal evitar com siga tal bogeria. Creuen que la idea configura la realitat. Per tant, canviar la realitat seria trencar la idea. Però, com es pot trencar la idea, pense jo, si la idea és immaterial? Si es trencara Espanya hi hauria una idea d'Espanya trencada. Si s'independitzara Catalunya, hi hauria una idea de Catalunya independent. Hi haurà, doncs, una idea eterna d'Espanya sencera i una idea eterna d'Espanya trencada? Hi haurà una idea eterna de Catalunya independent i una de Catalunya sotmesa? 

Algunes d'aquestes persones, més modernes, s'arrengleren al costat d'Aristòtil. Segons aquest pensador (mestre d'Alexandre el Magne, conqueridor de nacions, l'essència de les quals no sabem quina era), les coses materials, vives o no, tenen una forma intel·ligible inserida en llur matèria, que és la seua essència, la qual determina, no solament allò que són, sinó també allò que poden fer i deuen fer, segons els casos, per tal d'aplegar a la perfecció, que és la plena realització de la forma, la forma final, anomenada per Aristòtil entelèquia. Així, doncs, qui copsa l'essència copsa la realitat i allò que ha de fer per tal aplegar a la perfecció. En aquest sentit aristotèlic l'essència d'Espanya hauria determinat la Constitució del 78, la qual establiria les normes per a assolir l'entelèquia d'Espanya.

Aquestes maneres de pensar i altres semblants pareix que estan darrere de conegudes expressions com: se rompe España, Catalunya forma parte natural de España, la unidad de España, patriotismo constitucional, i altres de caire semblant. Se suposa que han copsat allò que és Espanya d'una vegada per a sempre i que aquesta essència queda reflectida en la Constitució de 1978. Són els autors que la varen elaborar, el poble que la va aprovar i l'exèrcit, juntament amb la policia (que planejaven com bombarders a l'ombra, mostrant els ullals amenaçadors), els que intuïren l'essència d'Espanya que perdura en la Constitució. I perduren tal qual eren aleshores, immòbils com en una foto. Perquè si han canviat, tant els autors com els votants, com l'exèrcit i la policia, per què cony perdura immòbil la Constitució? A més a més, tots els ciutadans que han vingut més tard, per què han de reconèixer la Constitució com seua? Com es pot decidir en 1978 el que ha de passar i ha de voler el poble en 2012? Sols és possible això, si la Constitució és eterna com l'essència. Un cop intuïda la idea essencial d'Espanya, saps aristotèlicament parlant, quines són les operacions i activitats que ha de realitzar i quines li han d'estar prohibides, per poder acomplir la seua perfecció. Això és el que ha fet la Carta Magna. Per exemple, Catalunya té prohibit copsar l'opinió dels catalans mitjançant un referèndum, perquè podrien manifestar el desig d'independitzar-se, cosa que atemptaria contra l'essència d'Espanya.

En el fons pensen que la veritat consisteix en l'adequació, no del pensament o idea a la realitat, sinó en l'adequació de la realitat a la idea. Espanya, o la realitat sociopolítica que és designada amb aquest nom, ha d'adequar-se a la constitució, no la constitució a la realitat sociopolítica. Si la realitat no s'acomoda a la idea, pitjor per a la realitat, com deien alguns idealistes. És el que ha passat durant segles; concretament, en l'etapa més aberrant: la dictadura de Franco. Si la realitat no s'adequa a la idea francocatòlicofeixista, pitjor per a la realitat: se la assassina, se la executa, se la persegueix, se la empresona. Aquest és el resum del devenir epistèmic d'aquesta etapa. Què farien si la realitat catalana no s'adequara a la idea d'Espanya?

Les coses ordinàriament no són tan simples; són, però, més perverses. Car ordinàriament se sap que la realitat no s'adequa a la idea, siga la platònica, l'aristotèlica o la del personal que ens envolta; però els interessos llancen els poders dominants a configurar la realitat segons aquesta idea, mitjançant normatives i prohibicions. Tenim un exemple mític en l'antiga Grècia amb la història del llit de l'hostal de Procust, a les dimensions del qual s'havien d'adequar els hostes. Als més curts s'els allargaven les cames estirant-los amb una màquina. Si eren massa llargs, s'els tallava la part dels peus o de les cames que sobresortia del llit. Es el model que han seguit tots els imperis colonitzadors i és el que ha seguit Espanya amb Catalunya.

Jo no sé si les essències són eternes, però sembla evident que allò més pervers de l'ésser humà és una constant que no caduca mai: és antiga, moderna i contemporània. El passat, si és pervers, està sempre present.

No us estranye massa allò de l'Espanya eterna, perquè D. José Corts Grau, Rector de la Universitat de València allà pels anys cinquanta del segle passat, publicà aquest llibre en 1946.

El dia de Tots Sants

                                                                                            Entrada anterior: L'Àlien està en nosaltres

El cementeri estava resplendent, podríem  dir que ple de vida. No sols per les nombroses persones que el visitaven, sinó per la policromia floral i el suau perfum de les flors. Abundància de flors, arranjades de distintes maneres en cadascun dels nínxols distribuïts en diverses rengleres de distintes altures a un costat i altre dels carrers. Colors múltiples i alegres. Era un recinte ample i viu, banyat pel sol, ple de serena animació, on es palpava l'amor, la tristesa, els sentiments humans que es troben allà on hi ha vida. El cementeri, la casa dels difunts, era una casa plena de vida, una casa on pul·lulava l'esperit humà. Uns donaven l'últim toc a les flors o passaven el drap pel cristall o afegien un raig d'aigua a les floreres. Esmerçaven tota l'habilitat i saber fer de què es sentien capaços per tal d'adornar amorosament el lloc de repòs dels éssers estimats. Hi havia ànima, vida i esperit. 

Pense que, fins i tot en dies sense visitants, el cementeri mostra la petjada amorosa, el sentiment dolorós, dels familiars vius que tenen cura de les làpides i els seus guarniments. El dia de Tots Sants i els dies solitaris al cementeri hi ha vida per l'amor als difunts.

Sortí emocionat, agradablement emocionat, amb sentiments solidaris. Sentia la companyia dels humans, em sentia acollit, socialitzat i entre persones vives com jo.

Desprès vaig fer una passejada pels camins del terme agrícola del poble.  Recordava el monocultiu de tarongers d'altres temps, quan era un terme populós. Es multiplicaven aleshores tarongerars i tarongerars, un al costat de l'altre, sense cap interrupció. Vist des de la muntanya, semblava en aquella època un hort immens de tarongers, una catifa de verdor uniforme amb milions de puntets rogencs o ataronjats, distribuïts quasi ordenadament per tot el paisatge.

Ara, però, de nou en la realitat de l'entorn, el que veia era ben diferent. Tarongers secs o secallosos, herbes seques o herbes verdes més grans que els arbres, parcel·les on no es veia més que un brossall secallut i, allà en el centre de la parcel·la, solitari i trist, el cremador de la brosta, l'únic monument que recordava il·lusions i esperances que persones ja desaparegudes deixaren en aquest tros de terra, regada per la suor del seu cos, terra on perdura, difunta i oblidada, gran part de la seua ànima.

Aquestes parcel·les abandonades marcaven, amb la seua desolació, el paisatge vist des de dalt de la muntanya, aquell panorama que abans, en un temps passat, ja casi perdut en la memòria, lluïa tan esplèndid. En el paisatge d'ara, força diferent d'aquell, m'esglaiava la soledat, per la manca d'esperit, per l'absència de tot allò que recordara l'ésser humà i les emocions humanes: aquells homes treballant, aquells homes mirant el progrés de la renda, aquells homes negociant el preu de la taronja, aquells homes entusiasmats per la grandària de la fruita i pel color de les fulles, aquells homes comentant la virtut de tal tipus d'adobs... Aquest record em va posar de manifest descarnadament que allò que jo veia era la presència dolorosa d'una l'absència irremeiable i definitiva. En aquestes parcel·les secalloses veia les petjades d'un ésser humà que havia passat, que hi havia deixat la pell, les petjades d'un ésser humà a qui no li restava ja ningú per a mirar-les i recordar-les. Era la presència del no res en un lloc on havia hagut molt de tragí. No sols era un lloc solitari, on el domini de la soledat aclaparava, sinó la soledat d'un món que havia estat poblat, el no res d'un món que havia estat ple de vida, un lloc sense ànima en el qual altre temps ànima i esperit humans havien pul·lulat per la saba dels tarongers verds i populosos. Un món acabat i sense cap memòria que el recordara. 

No és el futur. És el present. El futur serà pitjor

L'alien està en nosaltres

                                                                                                   Entrada anterior: Què fer ara i aquí

Una transformació de l'Alien

Una altra 

L'Alien de la pel·lícula "Alien, el octavo pasajero" (Ridley Scott, 1979) pot ser interpretat, des del punt de vista de la Il·lustració, com el símbol que escenifica allò que s'escorre entre la xarxa de les teories racionals derivades de l'esperit il·lustrat, les quals, en forma de sistema totalitzador, volen abraçar-ho tot sense deixar res fora. Podem emprar l'exemple de qualsevol xarxa, del sedàs o del teixit, als quals, tan atapeïts com vostè vulga, sempre se'ls esmuny quelcom entre el reticle de les malles. A l'esperit il·lustrat se li va escórrer l'Alien nazi, l'Alien feixista, italià o espanyol, etc. Sistemes implacables, inflexibles, sense fissures, incapaços d'empatia o compassió (crematoris nazis, assassinats de republicans per les cunetes espanyoles - més de 150.000) al servei d'una idea fanatitzada o d'un fanatisme travestit d'idea: la raça, la civilització occidental, el cristianisme, Europa.

Però també podem interpretar-lo com un dels efectes produïts per la modernitat líquida descrita per Sigmunt Bauman, un cop enderrocat l'esperit sistemàtic totalitzador de la Il·lustració. La inestabilitat dels fluids i la manca de solidesa, com l'aigua o la plastilina, s'han apoderat de la vida (les conviccions canvien com les modes; només perduren les fidelitats futbolístiques). També la manca de regles permanents, la llibertat desregulada (fora lleis i prohibicions per als negocis, però que vinguen lleis i prohibicions que els beneficien), el canvi superficial com si fora profund (deixar-se el cabell llarg o curt, pintar-se els llavis rojos o morats, votar al PP,  al PSOE o a Rosa Díez...). Aquest ambient, aquest esperit és el millor camp de conreu de l'Alien, el monstre devorador desregulat: els mercats desregulats, els mastodòntics negocis financers sense traves, la crisi devoradora indeturable. Un Alien tan desregulat que a la llarga devorarà els seus amos: el poder que l'ha fet possible.

L'Alien d'ara és un monstre que es transforma fluidament en la bassa líquida del món. Un monstre destructor, insaciable, que es metamorfoseja de mil maneres (com la Hydra de mil caps, a la qual, en tallar-li'n un, en creixien dos. La matà Hèrcules tallant-li el cap principal). Un monstre que ve de fora i que sempre serà un Alien, un altre, un estrany. Que ve de fora de tot allò que és humà, portat per la desmesurada fe en la raó dels il·lustrats o per la incredulitat postmoderna en aquesta raó, la qual ha esdevingut una raó light, descafeïnada i líquida, que es redueix a la llibertat de la selva financera, una voracitat sense traves, "la ciudad sin ley". 

Ara bé, permeteu-me que us diga que aquell Alien cinematogràfic, monstre il·lustrat o postmodern, no és la mare del ous. L'Alien cinematogràfic o l'Alien visible d'ara i aquí no és tot ni la part principal de l'Alien. L'Alien autèntic, origen i cor de l'Alien visible, de la crisi, està amagat, dins i fora d'aquest. És el Poder, el poder real, el poder ocult, l'àtom radiactiu. Està en el govern, en la policia i en l'exèrcit; però no és el govern, ni la policia, ni l'exèrcit. Està en ells, però no és ells. Ells estan al seu servei. Està pertot arreu i no resideix exclussivament en cap lloc. És quasi indestructible com la serp de mil caps que va matar Hèrcules. És allò del defora que tenim dins, que ens ha agafat les entranyes i ens les rosega. El podem trobar principalment en Wall Street, en les finances internacionals, en la gran banca, en les empreses transnacionals, en el Deusche Bank, en el grup bancari d'inversió transnacional Goldman Sachs, en el BCE, etc. Està en tots aquests llocs, com està la radioactivitat en les centrals nuclears contaminants. Però en cap d'ells exclussivament, perquè també està en nosaltres, contaminats per llur radicativitat. Si no fos així, com haguérem caigut en la seua trampa? Ens ha encisat i hem fet ben a gust el que ell volia. Per això hem caigut en la crisi. La qual, tanmateix, no és tot el que ell havia dissenyat. Ara ho acabarà de fer. Farà el que ha de fer, com diu Rajoy: "haremos lo que hay que hacer" per sortir de la crisi: acabar amb les poques conquestes socials que haviem assolit, tot posant-nos davant del nas la pastanaga, com al burro del conte, a la qual no aplegarem mai, perquè no és més que un miratge.

Àtom radiactiu

L'Alien, l'estrany que ve de fora de tot allò que és humà, el tenim dins com la tènia, i ens està devorant. És el neoliberalisme, la insolidaritat, la tendència a la corrupció i la simpatia pels corruptes. Una epidèmia generalitzada: l'Alien. L'Alien de mil caps.

Hydra i Hèrcules

Què fer ara i ací?

                                                   Entrada anterior: A propòsit de la tragèdia de Halloween a Madrid

Diu Juan Rosell, president de la Patronal (El País, 11/11/12): "Los sindicatos lo quieren arreglar todo con más gasto" (...). 

Jo afegiria: "I l'Estat ho arregla tot amb menys despeses; és a dir, subsistència cada dia més precària per als que viuen del treball". 

Continua Rosell: "Nosotros creíamos que era buena la moderación salarial y creemos que es buena la reforma laboral, èsta y las que vendrán. Porque se tienen que hacer más". 

Segons Rosell, doncs, està clar que la sortida de la crisi passa per la pobresa dels treballadors. Si els pobres mengen, si disposen de metges, de medicaments, d'hospitals i de drets per exigir-los, aleshores la crisi augmenta. Si es moren de fam, de malalties i sense drets per a exigir res, la crisi se supera. La causa de la crisi estaria en els pobres que no volen ser-ho, en els malalts que es curen, en els ciutadans amb drets democràtics. Jo, en cavi, inspirat en alguns economistes competents, crec que eixa causa està en els rics, els amics de Rosell, que desitgen els diners dels treballadors, les seues cases, els diners dels medicaments, els diners dels hospitals; crec que anhelen ser encara més lliures, sense cap opositor real que els plante cara. Neoliberals es diuen. Una nova manera d'entendre la llibertat: la seua. No tan nova sens dubte, més vella que l'arna: són rics avariciosos que no en tenen mai prou, encara que deixen el camí sembrat de cadàvers. Sembla que enyoren el temps en què els teballadors eren esclaus.

Per això se m'acudixen tres possibles solucions: una màgica i dues radicals: 

La màgica seria resar amb Rouco:

Abans, però, caldria mirar-lo bé:

De les dos radicals, la primera seria aplicar la guillotina:

La segona, suïcidar-se:

Així, doncs, si déu no hi posa remei, cosa bastant probable, aleshores el remei l'haurem de posar nosaltres: o apliquem la guillotina al sistema i als seus beneficiaris responsables de la crisi o ens l'apliquem a nosaltres tot suïcidant-nos, per tal d'expiar los años que vivimos peligrosamente (1) por encima de nuestras posibilidades, segons afirmen els del sistema, car aquest s'esfondra si els pobres viuen bé. 

Això és tot. Ja em direu què preferiu.

(1) Al·lusió festiva al títol de la pel·lícula de Peter Weir, 1983, guardonada en Cannes.

A propòsit de la tragèdia de Halloween a Madrid

                                                                                                   Entrada anterior: Qui manté l'Estat

Hiroshima

Tot ens fa pensar que les tragèdies són un element constitutiu del món. De la mateixa manera que hi ha hivern i estiu, que hi ha fases lunars i que hi ha tempestes solars, hi ha tragèdies. No amb una periodicitat precisa com alguns dels fenòmens esmentats, sinó amb periodicitat irregular, quasi diària. 

Les tragèdies, siga quin siga el seu origen, natural, diví o humà, totes són humanes, perquè ho són les seues víctimes. Per això es diuen tragèdies. Ja sabem que provenen d’aquella literatura teatral que té un final desesperat o trist, en el qual habitualment moren alguns o molts personatges. De la ficció, doncs, el nom ha passat a events reals pareguts als ficticis.

Si contem les produïdes per catàstrofes naturals amb intervenció humana com Fukushima,  o sense aquesta col·laboració, i les juntem a les causades directament per l’ésser humà, vorem que sumen quantitats esgarrifoses espargides diàriament pel món:

a) Huracans, ciclons, tifons, terratrèmols, tsunamis, erupcions volcàniques, sequeres, inundacions, riuades, gelades, pedregades, ...

b) Diversions tràgiques (la recent de Halloween, balls, concerts, espectacles esportius, ...).

c) Transports accidentats (trens, autobusos, turismes, vaixells, pateres, ...)

d) Atemptats terroristes (New York, Madrid, Marroc, Irak, Afganistà, Síria, ...)

e) Al tercer món: la gran fam, les malalties sense tractament (ni mèdic ni farmacèutic), l'explotació colonial i post colonial, les innombrables guerres, els innombrables morts, els innombrables ferits amb la incalculable minusvalidesa consegüent, ...

f) En Espanya: cinc m¡lions i mig d'aturats, 350.000 desnonaments els darrers anys, el tsunami d'incultura que, gràcies a l'indigne Unwert, aviat s'ensenyorejarà de la península, ...

Així, doncs, si obrim els ulls de veritat, trobarem tragèdies pertot arreu.

La cultura

Segons la doctrina del disseny intel·ligent, sembla que, tant les tragèdies d'origen natural, com les d'origen humà, han estat dissenyades per déu: una natura natural constituïda per catàstrofes i una natura humana inclinada al mal. Les hauríem d'anomenar divines, però no intel·ligents (a no ser que es tracte d'una intel·ligència perversa).

Si Ortega i Gasset diu que l'home no té natura, sinó història,  perquè es fa a sí mateix, jo diria, sense contradir-lo,  que l'home es fa a sí mateix segons regles o tendències naturals derivades del procés evolutiu que ens han portat a les tragèdies esmentades i a la crisi actual.

Al món hi ha mal perquè el món està fet com està fet: mal. La Bíblia, al Gènesi, addueix el pecat original per tal d'explicar l'origen del mal en la humanitat. Però té tota l'aparença de ser una piadosa invenció per tal d'alliberar Javéh de la responsabilitat d'haver creat un ser humà tan deficient i un univers tan catastròfic. Explicació, també piadosa i exculpadora dels déus, és la de Pandora destapant la caixa dels mals, o la del zoroastrisme i maniquísme amb els dos principis, el del bé i el del mal.

Pandora

El món natural i el món humà estan, doncs, mal fets, no cap dubte. El disseny intel·ligent és tan poc intel·ligent com curts de gambals són els seus defensors. Un món fet a base de terratrèmols, tsunamis, erupcions volcàniques, huracans, diluvis i sequeres no és un món resultat d'un disseny massa intel·ligent. És un món mal fet. Les societats humanes d'aquest món, atesa llur evolució a través de la història, no mostren cap indici de cap disseny intel·ligent, ni diví ni humà. El disseny humà neoliberal dels actuals amos del món, un diseny tan poc intel·ligent com tots els anteriors, i profundament depravat, apunta al col·lapse final. Necessita amb urgència una intervenció intel·ligent per a corregir-lo. Tant la natura com la humanitat necessiten, doncs, esmenes i correccions, si no volem ser substituïts per rates i paneroles.

No podem deixar que la natura siga la marxa que porta. Hem de corregir-la. No podem permetre que la societat humana continue amb una economia tan irracional i inhumana com la que tenim. Hem de corregir-la.

No podem permetre que ens dirigisquen les persones pitjors de la societat, els criminals, els lladres, els assassins, els cruels i sàdics, els avariciosos, els egoistes, les personalitats malaltisses incapaces de la més minsa empatia amb el sofriment aliè. Hem d'esborrar-les, no del mapa (quin alleujament seria! que déu em perdone), no, sinó del poder, del poder polític i de l'econòmic.

Avui, com fa segles a Grècia, està d'actualitat la figura de Diògenes el Cínic buscant, amb una llanterna al ple del dia en mig de la plaça d'Atenes, un ésser humà. No trobarem, per ventura, escorcollant arreu del món, des de les places de les metròpolis mundials als llogarets més apartats, els éssers humans necessaris per corregir aquest món tan mal fet? Si no ens afanyem a trobar-los, la tragèdia universal ens caurà damunt irremeiablement.

  Aquí teniu Els amos del món