El poder emana de la submissió popular

                                                                                                             Entrada anterior: És el feixisme?

En una època en què vaig fer de professor universitari (de psicologia, per exemple), vaig sotmetre un grupet d'alumnes a  un experiment ideat i practicat per Solomon Asch (Universitat de Princeton), amb el qual hom demostra la gran influència que exerceix el grup o la societat sobre els individus, de tal manera que, fins i tot les percepcions sensibles venen determinades sovint per allò que el grup percep o diu que percep.

He recordat l'experiment, quan he llegit a la revista Bostezo, any 2, núm. 5, l'article "Conducta humana i ciudades seriales", de Carlos Manuel Cruz Mena, el qual cita aquests i altres experiments, amb els quals es posa de relleu la influència de la societat (i del poder) en la manera de comportar-se i de pensar (sovint aberrant, injusta i cruel) de les persones.

Vaig agafar set alumnes i vaig projectar en la pantalla una recta vertical. Al costat en vaig projectar tres, també verticals (ABC) de distinta longitud, de tal manera que una d'elles tenia la mida exacta de la primera, la separada, sense lletra a sota:

Els alumnes havien d'elegir quina de les tres línies era igual que la solitària. Em vaig posar d'acord amb sis dels set alumnes per a que digueren, que una, per exemple, la "B" (evidentment desigual), era de la mateixa mida que la solitària. L'alumne setè, al qual li corresponia opinar l'últim, no sabia res de l'acord. Aquest alumne, estranyat, va respondre com els sis anteriors, desprès de dubtar una estona. Va percebre allò que els altres deien que havien percebut o no va gosar manifestar-se contra la uniformitat del grup.

El caràcter peculiar del meu experiment consistia en el fet que l'alumne setè, el subjecte de la prova, era un alumne inconformista en la vida social, rebel, progre, independent. Un individu, del qual hom podia pensar que no es deixaria influir ni admetria cap tipus de pressions, per molt subtils que foren. Però no va ser així: es va sotmetre a la pressió del grup. Va acceptar la igualtat de dues rectes que, si hagués estat sol, les hauria considerades desiguals. 

De tota manera, no és aquest experiment, juntament amb altres, el que ens informa per primera vegada sobre la submissió de l'individu al comportament, creences i opinions de la societat. Els grups humans, des de temps immemorials, ho saben. Un saber que ha quedat reflectit en màximes i refranys. Per exemple: "¿A dónde va Vicente? A donde va la gente", o les màximes: "Allà on vages fes com veuràs" i "On vages fes com fan". És a dir, l'experiència  popular no solament sap que el grup determina el pensar i l'obrar de les persones, sinó que, a més a més, sol ser avantatjós sotmetre's-hi.

El fet que l'experiència popular no solament subratlla que "Vicente" és una ovella o un xai que segueix el ramat, sinó que, també, aconsella o anima a seguir-lo, significa, crec, que no tots som ovelles o xais; que algunes persones se n'ixen del ramat, pensen i actuen de manera lliure o arbitrària.

Aquest aspecte de la condició humana és el que està darrere de la frase que Sartre posa en boca de Júpiter dirigint-se a Égisthe en la seua obra teatral, "Les mouches": "Le secret douloureux des dieux et des rois, c'est que les hommes sont libres" ("El secret dolorós dels déus i dels reis és que els homes són lliures"). Poden revoltar-se contra el poder opressiu, contra la injustícia, contra la corrupció.

El paràgraf amb què acaba Javier Marías la seua columna a "El País semanal" del diumenge passat ens informa de la corrupció econòmico-política, explica la reacció ciutadana, però no la justifica:

"Cada vez entiendo más que, ante unas leyes abusivas e injustas, ante un organismo saqueador y arbitrario [el govern], los individuos se defiendan y, a poco que puedan, no cumplan. Entre las mil cosas graves que ha traído este Gobierno, no será la menor haber conseguido que la gente se sienta justificada al consumar un engaño. Con lo que costó convencerla de que había que contribuir, y en particular a las arcas de Hacienda [hacienda somos todos]".

Aquest paràgraf em sembla la descripció aproximada d'allò que prova l'experiment d'Asch: el poble practica els principis que regeixen el comportament dels déus, dels governants i de les classes superiors; però no l'aplicació de la frase de Sartre, segons la qual, contra el que ens fan creure els déus, els governants i les classes superiors, l'home és lliure en un sentit divers de la llibertat convencional; per tant, ha de respondre del que fa, si reprodueix la corrupció del poder i no s'hi rebel·la. Cal tenir, doncs, els ulls ben oberts i la intel·ligència ben desperta.

Un altre món és possible

És el feixisme?

                                                                                                   Entrada anterior: La operación Palace

El virus neoliberal s'escampa pel món

"Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s'han aliat, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en sacrosanta croada contra aquest fantasma". Així començava el "Manifest comunista" de Marx i Engels redactat l'any 1848.

Ara, més de 160 anys desprès, qui ronda Europa i el món, senyorejant tots els racons del poder, és el virus neoliberal. El fantasma del Manifest rondava mogut per l'esperit de llibertat i d'igualtat front als patrons i l'Estat capitalistes, i l'esperit de fraternitat proletària. El virus actual, per contra, desperta els instints egoïstes descontrolats, d'allò més aberrants, un cop vençuts els perillosos esperits d'igualtat i fraternitat. Al capdavall, una nova (neo) llibertat navega per tot arreu dominant el món. En realitat, però, qui gaudeixen d'eixa llibertat (que es redueix a convertir-ho tot en diners), són menys nombrosos que la burgesia, l'aristocràcia i la religió que encalçaven l'esmentat fantasma del comunisme. Han quedat reduïts a la ratlla de l'1%, poc dalt, poc baix.

El comunisme prometia igualtat, llibertat i fraternitat; però en el seu lloc, per una raó o per una altra, generà dictadura i desigualtat per al poble (la llibertat i la riquesa, per a la nomenclatura; la submissió i la igualtat en la pobresa, per als proletaris). En quant a la fraternitat, ai las!: hem tingut i tenim ocasió de veure l'home nou de la Rússia post-soviètica i països ex satèl·lits, a més del de la dictadura neoliberal de la Xina: la supervivència del més fort (immoral, ric i corrupte), la selecció de les persones en la societat i en la vida per raons econòmiques (que ara diuen selecció natural). Quant a Cuba, hem de confessar que no sabem el que donaria de sí aquest país en el cas que el gegant veí no l'assetjara amb el boicot econòmic i altres pessigolles. Si els EUA cregueren en la llibertat que diuen, bastaria que el deixaren solt i lliure. En canvi, actuen com si no cregueren en la llibertat econòmica i que Cuba, sola i comunista, podria assolir un desenvolupament admirable. Els EUA es comporten com si temeren la prova dels fets lliures: preferixen fabricar-los ells. És el que ens suggereix el seu comportament actual i el del passat, quan patrocinava tots els moviments feixistes sud i centro americans, per combatre la llibertat, la igualtat i la solidaritat.

Quan el fantasma s'extingí i els països del socialisme real col·lapsaren o renegaren, els que substituïren i substitueixen aquell moviment, desprès d'haver-lo vençut, són els equivalents als vells aliats que li declararen la guerra. Queda l'esmentada Cuba, soltant les darreres reserves d'aire que li resten, ofegada pel gegant americà del costat. Queda Xina, la qual, de comunista ja no li resta més que el nom: ha esdevingut una dictadura neoliberal (llibertat econòmica il·limitada per a una minoria i esclavitud per a la majoria), feixista, dirien alguns. 

La política actual, per tot arreu, es limita a rebre ordres d'uns capitalistes fora de la llei (ells són els que la fan). Estem en la "Ciudad sin ley", el film de Don Siegel (1969), però, de moment, sense el final feliç acostumat. Els capitalistes financers són els cacics descontrolats que ara controlen i regeixen el món a través dels xèrifs comprats. No són nacionalistes ni patriotes: són globalitzadors, internacionalistes, internacionalistes dels negocis i de la generació de pobresa. Han tornat al Génesi bíblic, al paradís, paradís que ara s'anomena fiscal. Des d'ell regeixen descontroladament (sense llei ni ordre que els pose límits) un món cada dia més ple de pobres, car no hi ha riquesa sense pobresa, ni paradís sense infern. Així, doncs, un cop vençut el perillós fantasma comunista, podríem preguntar-nos si el poble del planeta ha guanyat alguna cosa. S'ha guanyat l'infern de la crisi, podríem respondre, perquè al cel del paradís sols han pujat els vencedors, d'acord amb la llei que fan passar per natural.

Ens hem lliurat del comunisme realment existent i del seu fantasma com promesa i esperança, però tenim en compensació la crisi actual i el feixisme a l'abast de la ma. A l'Estat espanyol ens governen alternativament dos partits neoliberals a les ordres del capital descontrolat. És tota l'esperança que ens resta? Possiblement, no, per desgràcia. El mal creix i no s'atura. Fa poc ens va visitar una altra possible esperança, francesa en aquest cas: Marine Le Pen. Ens va parlar del seu partit francés: "Le Front National", que allí puja vertiginosament en les enquestes. 

És el feixisme el nostre futur? O hi som ja?

No havia acabat d'escriure açò, quan sent una remor confusa que em sona així: - Hòstia! Déu nos en guard!

Aquí yace un cortesano,
que se quebró la cintura
un dia de besamano
(Martínez de la Rosa)

De Guindos i el rei obeeixen Lagarde. Els amos de Lagarde, en canvi, s'amaguen al Paradís. De Guindos i el rei es queden amb la cintura trencada i les butxaques plenes. No sabem que li passarà a Lagarde...

La "Operación Palace"

                                                                                                Entrada anterior: Votar tapant-se el nas

Lagarde-Draghi

Quin rebombori mediàtic i social ha originat la ficció "Operación Palace" de Jordi Évole! Uns l'han vista i els ha agradat; altres l'han vista i els ha emprenyat. Uns creien que la ficció, mentre la veien, era un documental verídic, altres, no. A uns els ha servit per a reflexionar sobre la ficció bàsica de la política espanyola; a altres, per a demanar més informació i menys ficció. En fi, molts reclamen que ja és hora de saber la veritat del 23-F. Desprès de tants anys, és ben sospitós que la revelació més colpidora de les investigacions sobre els nostre boirós passat siga una obra de ficció. 

Si més no, Espanya és, des del cop d'Estat franquista fins ara, una espècie de "Operación Palace" inversa, intencionadament tergiversadora, una opereta inventada per tapar una tragèdia, una espècia de bíblic sepulcre blanquejat. La política i l'economia és un teatre maliciós inventat per a tapar i enganyar; no és com el teatre, el cine, la novel·la o la poesia, quan són ficcions creadores que descobreixen la realitat de la política, de l'economia, dels sentiments, i de les aspiracions humanes. La política, en canvi, i l'economia aparents encobreixen la política i l'economia reals. El parlament, per exemple, no deixa de ser un artifici en el qual es parla per a ocultar la realitat. 

No obstant això, hi ha expressions que descobreixen la realitat volent negar-la. Per exemple, quan Montoro digué que els salaris (o els llocs de treball, tant s'hi val) apujaven, sabent tots que abaixaven; o quan Gallardón afirmà que la llei que preparava per prohibir l'avortament faria les dones més lliures; o quan Rajoy ens promet ara, desprès de tantes promeses incomplides, un immediat futur de roses i margarides, per la senzilla i oculta raó que les eleccions europees estan al caure. En aquest sentit trampós s'acaba d'expressar, també, l'agència de qualificació, Moody's, apujant la nota d'Espanya. La va abaixar quan això beneficiava els seus clients; ara l'apuja, amb la vista posada en les eleccions europees, perquè necessita poder neoliberal a la UE per la mateixa raó. Qui utilitzen els serveis d'agències de qualificació com aquesta no són precisament pobres. Per desgràcia per a ells (els molt rics), els pobres voten. 

Agència de qualificació! No et fot?: "Dime de qué presumes y te diré de qué careces". Ja és hora que les qualificadores siguen desqualificades (els desqualificadors que les desqualifiquen bons desqualificadors seran). I si les desqualificàssem nosaltres? Però necessitaríem creacions literàries, fílmiques, plàstiques, per descobrir la realitat enterrada sota una faramalla de fem, rebuig i deixalles. 

A mí, la ficció d'Évole em desperta el desig de saber quina realitat s'amaga sota la immodèlica transició (el franquisme per altres mitjans: "Atado y bien atado"). I em confirma la convicció que el 23-F va servir per recordar als poregosos espanyolets que "la Cruzada de liberación" estava a quatre passes, en girar el primer cantó.

És evident que aquest documental és falç com documental, però ens contagia un desassossec, com una denúncia de la mentida que camufla la realitat del 23-F (i, per extensió, de tota la política espanyola). Ens posa dintre una espècie de ratolí rosegant-nos i dient-nos que la versió oficial del 23-F és una ficció.

En la guerra que deien croada, els revoltats contra la democràcia s'autodenominaven nacionalistes; els defensors de la república elegida legalment, eren ultratjats amb el nom de rebels. Els agressors que provocaven el desordre de la guerra es consideraven gent d’ordre agredida, quan eren ells qui agredien els defensors de l’ordre republicà, resultat de la voluntat popular. El bé era el mal i el mal, el bé. 

Si la "Operación Palace" és una ficció que ens descobreix o ens suggereix que la versió oficial del 23-F és també una ficció, per què no hem de sospitar que hi ha una realitat encoberta en allò que ens han dit de la croada, la dictadura franquista, la transició i la democràcia? Què hi ha realment sota aquesta democràcia, sota aquesta crisi, sota les necessàries reformes estructurals, sota les necessàries privatitzacions, sota les necessàries retallades, sota una Constitució que ens encadena a tots, però que el 70% dels actuals ciutadans no votaren (a més de saber que bastants d'aquells supervivents que aleshores la votaren moguts, com sempre, per la por, ara no la votarien)?

Gràcies, Jordi Évole, per aquesta ficció creadora, mitjançant la qual hem pogut entreveure que la realitat roman encoberta, encoberta per una altra ficció: aquella ficció manipuladora que pretén mantenir-nos encadenats per sempre més! Salut!

I els catalans què?

Votar tapant-se el nas

                                                                                    Entrada anterior: Església i corrupció

A vegades, comentant amb persones conegudes l'aclaparadora evidència de la corrupció política, els he oït dir: "Jo vote tapant-me el nas".

Què significa votar tapant-se el nas? Votar a un partit corrupte, sabent que és corrupte? Votar-lo amb repugnància, però votar-lo? Aleshores, si aquest partit és elegit, continuarà la política corrupta i corruptora. Aleshores, el votant amb els nassos tapats és tan corrupte o més que els polítics elegits per ell ("causa causae, causa causati": la causa de la causa és causa de l'efecte; qui contribueix a la victòria del partit que fa la corrupció és causa de la corrupció, qui contamina l'ambient de manera que aquesta contaminació produeix malalties i morts és causa d'eixes malalties i morts). Per tant, totes aquelles persones honestes, honrades, que no han pronunciat mai una paraula més alta que l'altra, i que voten tapant-se el nas, són tant o més corruptes que els corruptes, segons ens fa saber el principi citat, un principi habitual en la filosofia escolàstica, perquè voten amb mala fe tapant-se nas i ulls i traint la pròpia consciència, 

Juntament amb aquest tipus de persones hom hi troba altres de característiques diferents, però que coincideixen en allò de ser causa de la causa del mal i no se n'adonen, perquè han anestesiat llur consciència i la tenen ensopida i cega. Totes, les primeres i les segons, presenten alguns trets que recorden la tragèdia d'Èdip rei. Èdip mata son pare, rei de Tebes, sense saber que era rei i pare seu. Desxifra l'enigma que li posa la monstruosa Esfinx i aquesta se suïcida. El regent de Tebes el premia (per alliberar-los de l'Esfinx) casant-lo amb la reina vídua (així esdevé rei de Tebes). Ell no sap que és vídua del viatger assassinat per ell ni que és sa mare. Anys desprès, una epidèmia (una crisi, potser?) assola el país, epidèmia que no s'acabarà, mentre no es castigue l'assassí del rei, segons augura un oracle. Èdip, doncs, rei de Tebes comença la investigació per conèixer el culpable del mal, fins que descobreix que és ell mateix. Aleshores es trau els ulls. La ceguera al principi, la ceguera durant i la ceguera al final. És el que passa a gran part dels nostres conciutadans. Comencen per tapar-se els nassos i els ulls fins acabar extirpant-se aquests: són cecs voluntaris obstinats a seguir el fatídic camí de la pròpia i la col·lectiva destrucció. Així estem. 

Alguns diran: era el fat, el destí, la mala sort. Però també podem pensar amb Maquiavel que el destí, anomenat per ell fortuna, (bona o mala) no es mai absolut, no es mai immodificable. Basta la intel·ligència i la voluntat. De qualsevol circumstància es pot sortir airós, si un hom no es tapa els nassos, si té els ulls ben oberts, si és lliure i té el valor d'actuar com a tal. Maquiavel posa exemples de prínceps que han sabut traure resultats favorables davant de situacions adverses.

Sabem que la Troika (Banc Central Europeu, Comissió Europea, Fondo Monetario Internacional) i els interessos alemanys, representats per Merkel, són els nostres enemics: persegueixen cobdiciosament el propi benefici. (El president d'Iberdrola ho ha confessat: “En estos momentos somos más británicos, estadounidenses y mexicanos que españoles”. Perquè així guanyen més. "Los pobres que se jodan", com va dir aquella diputada del PP, filla d'un tal Carlos Fabra). 

Amb tots aquests ens amenaça la mala fortuna. Cal, doncs, que obrim els ulls, que destapem els nassos, i que no votem a partits obedients per a representar-nos en el Parlament de la UE ni en el d'aquí. Partits tan obedients que "hacen sus deberes" (per exemple, els partits privatitzadors, o partidaris de l'acomiadament d'obrers, d'apujar els preus ad libitum, d'anar rebaixant a poc a poc les pensions, etc.), que, fent els seus deures, es beneficien també, gràcies al seus amos. Quan parla algú d'aquests organismes, Merkel inclosa, els polítics d'aquests partits s'agenollen, el cos corvat i el cap en terra com els súbdits d'emperadors tirànics de l'Orient antic (Senyor: hemos hecho nuestros deberes).

Es millor morir dempeus que viure agenollats, pobres i esclaus, xafigats per botes de luxe.

Però no morirem, si resistim dempeus, ens destapem els nassos, obrim els ulls i exercim la nostra llibertat. És més fàcil xafigar els agenollats amb el cos corbat i el cap en terra. 

Església i corrupció

                                                                                    Entrada anterior: Per tot arreu i en ninguna part

Damunt de beatificar-lo el volen canonitzar

La recent notícia d'haver anomenat un nou director general dels "Legionarios de Cristo", "Legión de Cristo" o com es diga (es curiós que una congregació religiosa d'una religió basada en l'amor i la pau haja adoptat un nom tan bèl·lic), congregació fundada i dirigida durant anys per Marcial Maciel, de funesta memòria, m'ha reviscolat records de fets relatius al sexe catòlic.

Quan jo era petit, l'únic pecat important era el sexe. Em varen contar que en el primer ball que es va fer al meu poble desprès de la guerra civil, la policia va detenir algunes parelles, perquè ballaven massa agarrades. Poc desprès hom podia veure a determinades parets cartells il·lustrats en els quals figurava una dona jove ballant amb un dimoni (no imaginaven els autors que la idea de ballar amb el dimoni o la dimona podia despertar encara més el desig?). Estava prohibit passejar-se per la platja en l'estiu vestits/vestides sols amb un banyador, per molt honest que fos. Calia tapar-se amb un barnús o qualsevol peça (o peces) de roba que tapara gran part del cos. Sovint apareixien a la premsa noticies de parelles que havien estat sancionades per immoralitat pública (segurament per un bes d'amor). Abundaven els sermons que pretenien inocular horror al sexe. Els llibres de l'hongarés Tihamer Toht, que ens amenaçaven amb una condemna eterna i doloroses malalties terrenals; aquells altres titulats: "Àguila o sapo?" o quelcom semblant com la cançó: "Montañas nevadas": aquells exercicis espirituals que ens parlaven del cos humà com "un saco de podredumbre", etc.

Per contra, en temps anteriors, la societat catòlica ha estat tolerant en aquest assumpte. Només cal recordar el "Libro del buen amor", de l'Arxipreste d'Hita o les freqüents relacions sexuals de papes i eclessiàstics d'alta graduació (recordem Alexandre VIè, natural de Xàtiva). O el "dret de cuixa" medieval. El clergat solia conviure amb una dona anomenada barragana. Pel que fa a les monges, es diu que solien ser visitades en el convent per cavallers amb els quals mantenien certa relació amorosa. Quan Franco es va revoltar, certs sectors esquerrans van entrar en els convents de monges, en els fossars dels quals trobaren, diuen, esquelets de nounats soterrats. En determinats ambients de la societat masculina conservadora i creient hom podia oir dir: "Dels pecats del piu déu se'n riu".

Va començar, però, la jerarquia religiosa i política a fer-se l'estreta, de tal manera que, a partir d'un moment donat, les autoritats eclesiàstiques començaren a bombardejar-nos amb amenaces de tortures infernals, no solament en l'infern sinó en la terra també a causa de malalties doloroses. Ara bé, mentre que nosaltres vivíem atemorits, mira per on, a l'altre costat de la truita: Marcial Maciel, el fundador de "La Legión de Cristo" i amic privilegiat de Joan Pau II, es passava la vida fent pecats del piu amb dones i amb joves seminaristes. Al mateix temps es va estendre la violació i la pederàstia arreu del món, sobre tot en centres religiosos, per part dels capellans i frares. La jerarquia eclesiàstica callava, amagava i, si de cas, defensava els pecadors de pecats tan nefands.  

Passà tot com si allò que els donava plaer no fos l'amor ni les pràctiques sexuals normals, sinó el sadisme o la transgressió de totes les normes. El dolor produït en la víctima, la humiliació, la destrucció de la sagrada intimitat personal, la destrossa de totes les normes humanes i divines es varen convertir en la font del plaer pederasta i violador. Jo no vull dir que això fos sempre així: no sóc un expert en aquestes coses, però imagine que podria haver-ho estat. Em recorda el film de Passolini, "Saló o los 120 dias de Sodoma", en un moment del qual diu: "La veritable anarquia és l'anarquia del poder". 

És també notable que paral·lelament l'Església insistira en la persecució dels grups defensors de la llibertat, de la igualtat i de l'amor entre humans. Hom perseguí els sacerdots obrers i els moviments catòlics de la teologia de l'alliberament. La putrefacció es trobava ara en tots aquells que volien una societat on no es necessitaren almoines, una societat de persones en la qual a cadascú se li reconeguera dret a tot allò que requerien les seues necessitats i que a cadascú se li exigira d'acord amb les seues possibilitats. No puc estar-me de recordar el papa Joan Pau II recriminant al sacerdot nicaragüenc, agenollat als seus peus, Ernesto Cardenal, directiu sandinista en l'època de la gran amistat que aquest papa professava amb el pederasta fundador de "la Legión de Cristo". Van esborrar el sentit de l'evangeli. I ("de aquellos polvos estos lodos"), el neoliberalisme i la crisi n'és la conseqüència. 

Així hem aplegat a la corrupció vaticana (sexual i econòmica) dels darrers temps que ha obligat Benet XVI, segons diuen, a presentar la dimissió, car no es trobava en condicions de tornar l'Església al solc del recte camí.

Esperem que el nou papa pose remei a tots aquests desastres, tot practicant i predicant el contingut del vell crit francés: "¡Liberté, egalité, fraternité!".

Joan Pau II
prohibint el bé (Ernesto Cardenal)

potenciant el mal (Marcial Maciel)

                                       

                                       

Per tot arreu i en ninguna part

                                                                                                Entrada anterior: Capitalisme i religió

     "Va dir: sóc d'allà lluny. Sóc d'aquí

i no estic ni allà lluny ni aquí.

                 Tinc dos noms que es troben i se separen,

          dues llengües, però he oblidat  quina

                                           era la dels meus somnis"

  (Mahmud Darwix, poeta palestí)

Aquests versos reflexen la condició d'un palestí, però també excaven en les pregones profunditats de l'ésser humà.

Qui sóc jo? Sóc d'allà lluny? Sóc d'aquí? A mi m'han fet. M'han fet molts. M'han fet els meus pares, els gens dels meus pares (els gens que també ells van rebre). M'han fet les llengües que parle, els llibres que he llegit, la gent amb qui he parlat, els amics i amigues que he tingut i tinc, que he estimat i estime, els països que he visitat, els films que he vist, els meus fills. No sabem d'on venim ni qui som. No sabem qui o quins ens han llançat a un món que s'ignora a sí mateix. Sóc d'allà lluny? Sóc d'ací?  D'on sóc jo? Qui sóc? Qui ets tu? Qui sou vosaltres? Què és aquest món? En realitat no estem ni allà lluny ni aquí. Però som d'allà lluny i d'aquí. Sovint en mí trobe els altres i en els altres em trobe a mí.

Jo no sóc jo mateix (dins de mi hi ha parts de mi que no sóc jo!): he sigut llançat a un món que desconec, on visc amb rutines, mitjans i decisions que prenc diàriament, perquè les trobe en mi i no sé per què. Em sóc estrany a mi en un món estranger. I, damunt, venen altres i em volen dominar, explotar, exhaurir o tirar-me fora. I, allò que és més fotut, tampoc saben massa per què (no saben que no saben): se senten llançats a fer-ho. Ja ho va dir Heidegger: som una facticitat llançada al món, on ens veiem precisats (vulgues que no) a prendre decisions per a sortir o no sortir d'una situació en què ens trobem a cada moment, a la qual hom ens ha llançat sense demanar-nos parer; decisions per a viure d'aquesta o de l'altra manera; també, per a viure o morir. Estem llançats a elegir, vulgues que no; fins i tot, a elegir no elegir. Si quan elegim, nosaltres apenes som nosaltres qui elegim, quan altres elegixen per nosaltres, què ens queda? En aquest cas no som ningú: altres ens han furtat el poc ésser propi que tenim.

Al final tots voldríem aplegar a l'Ítaca somiada de què ens parla l'Odissea. Però no sabem bé, si Ulisses aplegà. No sabem si és tracta només d'un somni, mentre dormia en l'últim trajecte de l'illa dels feacis a Ítaca (com alguns intèrpretes pensen), o d'un somni realitzat, no arribem a saber del tot si Ulisses realment aplega, somia que aplega o mor somiant ("Un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim", diu l'Odissea en aquest passatge, traduït per Francesc Mira).

Les persones que són expulsades de sa casa, les persones que són acomiadades del treball, les persones que busquen treball i no el troben, les persones que cobren un sou insuficient, les persones malaltes que no tenen qui les cure, les persones que busquen el menjar en els contenidors del rebuig; totes aquestes persones, i més (les que venen de fora perseguint un somni), som éssers, estrangers o autòctons, que enyorem l'Ítaca perduda. Però trobem un mar enemic, un mur, un mur cada dia més alt i més ample que ens separa de la terra somiada. Els savis honests estan dient-nos, dia sí i dia també, que les desigualtats socials van creixent des de fa ja anys. Creixen les desigualtats, perquè creixen els diners dels que en tenen i la pobresa dels pobres. Tots creixen: uns cap amunt i altres cap avall. Cada dia un mar més gran d'indiferència, de menyspreu, d'odi ens separa de la nostra amada Ítaca.

Tots volem tornar a Ítaca, la pàtria, el descans somiat, la nostàlgia de l’úter matern, l’anhelada sortida de la crisi. Però Ulisses dorm un son profund l’últim tram del seu accidentat viatge, son que alguns identifiquen amb la mort: un son profund, en el qual trobem la felicitat somiada. Somni que només té cabuda en aquest son profund, perquè l’ésser humà no és capaç ni ha estat mai  capaç, d’organitzar un món real en el qual els somnis puguen sortir del son i realitzar-se fora.

No estem ni allà lluny ni aquí. Hem oblidat quina era la llengua dels nostres somnis. Estem per tot arreu i en ninguna part. Som i no som. Som, per desgràcia, "una passió inútil" (com deia Sarte), passió que s’acaba en un son profund, ja sigam palestins, grecs, hispans. Ens hem adormit somiant un últim somni. Dormim un son, del qual possiblement no despertarem mai. I el somni somiat en aquest son s'extingirà. Com es va extingir l'Ítaca d'Homer. Com es van extingir Homer i Ulisses, oblidats juntament amb la llengua dels nostres somnis.

                                          ------     ------      ------

                                                                  
                                      
                                                        (Premi Ciutat de Barcelona)

Capitalisme i religió

                                                               Entrada anterior: Firm...es! De frente variación derecha... ar!

En el núm. 3 de la revista, "La maleta de Portbou" (de humanidades y de economía), dirigida per Josep Ramoneda, al capítol titulat: "La deuda y la culpa", figuren 4 articles. El primer és un escrit, publicat l'any 1921, de Walter Benjamin, assagista i filòsof alemany (1892-1940), titulat "El capitalismo como religión". Hi diu que el capitalisme exigeix als seus creients, com fan les religions, internalitzar un sentiment de culpa pels deutes no satisfets. Afegeix que la Reforma no va facilitar el sorgiment del capitalisme, com alguns pensaven, sinó més encara: es transformà en ell. I afirma que tant el capitalisme com la religió es basen en el deute/culpa ("Schuld" en alemany).

La filòsofa italiana, Elettra Stimilli, diu en el seu article: "Culpa y sacrificios", que la crisi, produïda pels processos productius financers, és constitutiva del capitalisme. Estem, sense cap dubte, en una economia de l'endeutament amb resonàncies culpables. Per això podem parlar de les similituds entre economia i religió, ja que tant l'una com l'altra es basen en l'endeutament i la culpa, que atènyen a tots. 

La crisi actual es caracteritza en allò de no poder adquirir préstecs per a produir ni per a consumir. Si no és consumeix, no es produeix; si no és produeix, no hi ha jornals ni sous per a poder consumir i no hi ha estalvis, ni targetes de crèdit ni compra d'accions ni de títols.

Necessitem consumir, perquè necessitem viure. El consum satisfà les necessitats. Però el capitalisme necessita quelcom més per a poder créixer. Si no creix, incompleix la regla d'or del neoliberalisme. El consum, doncs, no ha de servir per aplacar les necessitats, sinó per a augmentar-les. El deute/culpa capitalista no pretén ser satisfet, sinó ser augmentat. Per això, satisfem les necessitats creant-ne de noves, per les quals ens endeutem (deute/culpa). I, així, tot augmenta en progressió aritmètica o geomètrica indefinidament com un sacrifici religiós en l'altar del capitalisme neoliberal. Fins que la bombolla explota. I torna a començar el cercle viciós. Ens obsessionem per augmentar els beneficis. Ens obsessionem per augmentar el consum (aparells electrònics, restaurants, cotxes, comoditats, segones residències). Som insaciables, perquè eixe és l'imperatiu del neoliberalisme capitalista que s'ha apoderat religiosament de les nostres ments i dels nostres cors. Així es com paguem el deute/culpa. El deute crida al deute; la culpa crida a la culpa. Anem amb la llengua fora, sempre culpables i mai satisfets, perquè l'única satisfacció que tenim és augmentar la insatisfació, l'única forma d'acabar amb la culpa és caure en una altra més grossa. L'únic deute satisfet és un altre més gran. El capitalisme és "el conte de no mai acabar". Un consum que en lloc d'aplacar els desitjos, els estimula. Els objectes produïts tenen el poder de fomentar compulsivament la demanda. L'objectiu que busca el capitalisme és assolir un buit que siga impossible d'omplir.

En canvi, segons ens fa reflexionar Elettra Stimilli, l'economia cristiana pot ser diferent. No és, però, una economia habitualment practicada pels cristians. Ja hem llegit el que diu Benjamin: el cristianisme s'ha transformat en capitalisme. Però en el cristianisme hi ha principis que ens podrien servir per a transformar el capitalisme. Un capitalisme cristià, prou desconegut pels cristians de tots els nivells, i no un cristianisme capitalista com estem acostumats a veure. 

El deute/culpa cristià no necessita aplacar a déu fent sacrificis propis o aliens: es condona amb l'ajuda de la gràcia divina i aprenent a dominar-se u mateix. Perque déu ja està satisfet amb el sacrifici del seu fill. L'economia cristiana, diu Elettra Stimilli, produeix i progressa amb el control personal de sí: la vella ascètica cristiana.

El deute capitalista neoliberal se salda augmentant-lo indefinidament. El deute/culpa cristià, en canvi, se salda posant límits als desitjos i reduint el consum a allò necessari amb l'ajuda de la gràcia de déu. El cristià no fa sacrificis per aplacar a déu (a déu ja l'ha aplacat el sacrifici del seu fill), sinó per reduir les necessitats innecessàries (saldar el deute/culpa). El cristià no compra favors de déu ni dels sants, ni dels polítics, ni dels capitalistes benestants, amb misses, almoines, rosaris, regals, o altres tipus de favors, etc., per tal d'augmentar el consum (el deute/pecat). El cristià salda el deute/pecat amb el domini de sí en companyia de tots, a l'aire lliure, no solament en convents o monestirs. Aquesta seria la inversió en  una economia cristiana. I no oblidem que "vivir por encima de nuestras posibilidades" és el primer imperatiu neoliberal.

Tant de bo que prompte el capitalisme es faça cristià i el cristianisme deixe de ser capitalista. Tant de bo que els partits capitalistes i neoliberals no siguen els preferits dels cristians. Tant de bo que un dia l'economia del món no perseguisca augmentar les necessitats, sinó disminuir-les. Tant de bo que un dia les autoritats eclessiàstiques adopten la teologia de l'alliberament i abandonen la de la submissió neoliberal que potencia el creixement indefinit del deute/culpa.