Entrada anterior:
La operación Palace
 |
| El virus neoliberal s'escampa pel món |
"Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s'han aliat, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en sacrosanta croada contra aquest fantasma". Així començava el "Manifest comunista" de Marx i Engels redactat l'any 1848.
Ara, més de 160 anys desprès, qui ronda Europa i el món, senyorejant tots els racons del poder, és el virus neoliberal. El fantasma del Manifest rondava mogut per l'esperit de llibertat i d'igualtat front als patrons i l'Estat capitalistes, i l'esperit de fraternitat proletària. El virus actual, per contra, desperta els instints egoïstes descontrolats, d'allò més aberrants, un cop vençuts els perillosos esperits d'igualtat i fraternitat. Al capdavall, una nova (neo) llibertat navega per tot arreu dominant el món. En realitat, però, qui gaudeixen d'eixa llibertat (que es redueix a convertir-ho tot en diners), són menys nombrosos que la burgesia, l'aristocràcia i la religió que encalçaven l'esmentat fantasma del comunisme. Han quedat reduïts a la ratlla de l'1%, poc dalt, poc baix.
El comunisme prometia igualtat, llibertat i fraternitat; però en el seu lloc, per una raó o per una altra, generà dictadura i desigualtat per al poble (la llibertat i la riquesa, per a la nomenclatura; la submissió i la igualtat en la pobresa, per als proletaris). En quant a la fraternitat, ai las!: hem tingut i tenim ocasió de veure l'home nou de la Rússia post-soviètica i països ex satèl·lits, a més del de la dictadura neoliberal de la Xina: la supervivència del més fort (immoral, ric i corrupte), la selecció de les persones en la societat i en la vida per raons econòmiques (que ara diuen selecció natural). Quant a Cuba, hem de confessar que no sabem el que donaria de sí aquest país en el cas que el gegant veí no l'assetjara amb el boicot econòmic i altres pessigolles. Si els EUA cregueren en la llibertat que diuen, bastaria que el deixaren solt i lliure. En canvi, actuen com si no cregueren en la llibertat econòmica i que Cuba, sola i comunista, podria assolir un desenvolupament admirable. Els EUA es comporten com si temeren la prova dels fets lliures: preferixen fabricar-los ells. És el que ens suggereix el seu comportament actual i el del passat, quan patrocinava tots els moviments feixistes sud i centro americans, per combatre la llibertat, la igualtat i la solidaritat.
Quan el fantasma s'extingí i els països del socialisme real col·lapsaren o renegaren, els que substituïren i substitueixen aquell moviment, desprès d'haver-lo vençut, són els equivalents als vells aliats que li declararen la guerra. Queda l'esmentada Cuba, soltant les darreres reserves d'aire que li resten, ofegada pel gegant americà del costat. Queda Xina, la qual, de comunista ja no li resta més que el nom: ha esdevingut una dictadura neoliberal (llibertat econòmica il·limitada per a una minoria i esclavitud per a la majoria), feixista, dirien alguns.
La política actual, per tot arreu, es limita a rebre ordres d'uns capitalistes fora de la llei (ells són els que la fan). Estem en la "Ciudad sin ley", el film de Don Siegel (1969), però, de moment, sense el final feliç acostumat. Els capitalistes financers són els cacics descontrolats que ara controlen i regeixen el món a través dels xèrifs comprats. No són nacionalistes ni patriotes: són globalitzadors, internacionalistes, internacionalistes dels negocis i de la generació de pobresa. Han tornat al Génesi bíblic, al paradís, paradís que ara s'anomena fiscal. Des d'ell regeixen descontroladament (sense llei ni ordre que els pose límits) un món cada dia més ple de pobres, car no hi ha riquesa sense pobresa, ni paradís sense infern. Així, doncs, un cop vençut el perillós fantasma comunista, podríem preguntar-nos si el poble del planeta ha guanyat alguna cosa. S'ha guanyat l'infern de la crisi, podríem respondre, perquè al cel del paradís sols han pujat els vencedors, d'acord amb la llei que fan passar per natural.
Ens hem lliurat del comunisme realment existent i del seu fantasma com promesa i esperança, però tenim en compensació la crisi actual i el feixisme a l'abast de la ma. A l'Estat espanyol ens governen alternativament dos partits neoliberals a les ordres del capital descontrolat. És tota l'esperança que ens resta? Possiblement, no, per desgràcia. El mal creix i no s'atura. Fa poc ens va visitar una altra possible esperança, francesa en aquest cas: Marine Le Pen. Ens va parlar del seu partit francés: "Le Front National", que allí puja vertiginosament en les enquestes.
És el feixisme el nostre futur? O hi som ja?
No havia acabat d'escriure açò, quan sent una remor confusa que em sona així: - Hòstia! Déu nos en guard!
 |
Aquí yace un cortesano,
que se quebró la cintura
un dia de besamano
(Martínez de la Rosa) |
De Guindos i el rei obeeixen Lagarde. Els amos de Lagarde, en canvi, s'amaguen al Paradís. De Guindos i el rei es queden amb la cintura trencada i les butxaques plenes. No sabem que li passarà a Lagarde...
