El poder emana de la submissió popular

                                                                                                             Entrada anterior: És el feixisme?

En una època en què vaig fer de professor universitari (de psicologia, per exemple), vaig sotmetre un grupet d'alumnes a  un experiment ideat i practicat per Solomon Asch (Universitat de Princeton), amb el qual hom demostra la gran influència que exerceix el grup o la societat sobre els individus, de tal manera que, fins i tot les percepcions sensibles venen determinades sovint per allò que el grup percep o diu que percep.

He recordat l'experiment, quan he llegit a la revista Bostezo, any 2, núm. 5, l'article "Conducta humana i ciudades seriales", de Carlos Manuel Cruz Mena, el qual cita aquests i altres experiments, amb els quals es posa de relleu la influència de la societat (i del poder) en la manera de comportar-se i de pensar (sovint aberrant, injusta i cruel) de les persones.

Vaig agafar set alumnes i vaig projectar en la pantalla una recta vertical. Al costat en vaig projectar tres, també verticals (ABC) de distinta longitud, de tal manera que una d'elles tenia la mida exacta de la primera, la separada, sense lletra a sota:

Els alumnes havien d'elegir quina de les tres línies era igual que la solitària. Em vaig posar d'acord amb sis dels set alumnes per a que digueren, que una, per exemple, la "B" (evidentment desigual), era de la mateixa mida que la solitària. L'alumne setè, al qual li corresponia opinar l'últim, no sabia res de l'acord. Aquest alumne, estranyat, va respondre com els sis anteriors, desprès de dubtar una estona. Va percebre allò que els altres deien que havien percebut o no va gosar manifestar-se contra la uniformitat del grup.

El caràcter peculiar del meu experiment consistia en el fet que l'alumne setè, el subjecte de la prova, era un alumne inconformista en la vida social, rebel, progre, independent. Un individu, del qual hom podia pensar que no es deixaria influir ni admetria cap tipus de pressions, per molt subtils que foren. Però no va ser així: es va sotmetre a la pressió del grup. Va acceptar la igualtat de dues rectes que, si hagués estat sol, les hauria considerades desiguals. 

De tota manera, no és aquest experiment, juntament amb altres, el que ens informa per primera vegada sobre la submissió de l'individu al comportament, creences i opinions de la societat. Els grups humans, des de temps immemorials, ho saben. Un saber que ha quedat reflectit en màximes i refranys. Per exemple: "¿A dónde va Vicente? A donde va la gente", o les màximes: "Allà on vages fes com veuràs" i "On vages fes com fan". És a dir, l'experiència  popular no solament sap que el grup determina el pensar i l'obrar de les persones, sinó que, a més a més, sol ser avantatjós sotmetre's-hi.

El fet que l'experiència popular no solament subratlla que "Vicente" és una ovella o un xai que segueix el ramat, sinó que, també, aconsella o anima a seguir-lo, significa, crec, que no tots som ovelles o xais; que algunes persones se n'ixen del ramat, pensen i actuen de manera lliure o arbitrària.

Aquest aspecte de la condició humana és el que està darrere de la frase que Sartre posa en boca de Júpiter dirigint-se a Égisthe en la seua obra teatral, "Les mouches": "Le secret douloureux des dieux et des rois, c'est que les hommes sont libres" ("El secret dolorós dels déus i dels reis és que els homes són lliures"). Poden revoltar-se contra el poder opressiu, contra la injustícia, contra la corrupció.

El paràgraf amb què acaba Javier Marías la seua columna a "El País semanal" del diumenge passat ens informa de la corrupció econòmico-política, explica la reacció ciutadana, però no la justifica:

"Cada vez entiendo más que, ante unas leyes abusivas e injustas, ante un organismo saqueador y arbitrario [el govern], los individuos se defiendan y, a poco que puedan, no cumplan. Entre las mil cosas graves que ha traído este Gobierno, no será la menor haber conseguido que la gente se sienta justificada al consumar un engaño. Con lo que costó convencerla de que había que contribuir, y en particular a las arcas de Hacienda [hacienda somos todos]".

Aquest paràgraf em sembla la descripció aproximada d'allò que prova l'experiment d'Asch: el poble practica els principis que regeixen el comportament dels déus, dels governants i de les classes superiors; però no l'aplicació de la frase de Sartre, segons la qual, contra el que ens fan creure els déus, els governants i les classes superiors, l'home és lliure en un sentit divers de la llibertat convencional; per tant, ha de respondre del que fa, si reprodueix la corrupció del poder i no s'hi rebel·la. Cal tenir, doncs, els ulls ben oberts i la intel·ligència ben desperta.

Un altre món és possible