 |
| Transverberació de santa Teresa, de Bernini, a la capella de Cornaro, església de SantaMaria de la Victoria, Roma |
Quan vaig veure la pel·lícula "Her" (director: Spike Jonze, 2013, Oscar al millor guió original) me'n vaig recordar del llibre antifeminista: "Casada y sumisa". "Her" ens conta que, en un futur pròxim, Theodore, un home casat, en procés de divorci (perquè segurament la dona no l'és submisa), compra un sistema operatiu d'intel·ligència artificial, dissenyat per a satisfer totes les necessitats de l'usuari. La veu d'aquest sistema s'anomena Samantha, de la qual Theodor s'enamora. I aquesta, d'acord amb el disseny del sistema, li correspon.
Jo, personalment, considere la relació de la tal Samantha amb Theodore un cas de dona submisa, però virtual, no una dona real amb carn i ossos, casada, com pregona el llibre suara esmentat. L'única realitat de Samantha és la veu de Scarlett Johansson dialogant amorosament amb el protagonista, Theodore. El sistema percep, d'acord amb l'aguda intel·ligència artificial que és, allò que a Theodore li interessa, allò que ell necessita en cada moment. Parla, suggereix, i sedueix amb conceptes, imatges i tons de veu adequats. De tal manera que el protagonista troba en ella, Samantha, allò que no troba en la seua dona, que és persona, ni en cap altra, potser perquè tota la realitat de Samantha és virtual (ni cos ni esperit: no té mans per acaronar, ni llavis per besar, ni sexe per fondre's dos en un; no té cor, ni sentiments; no desitja, no estima, no gaudeix, però fa creure que estima, que desitja i que gaudeix; no és persona, és màquina). Car Samantha, contra el que hom podria esperar, alimenta la capacitat imaginativa de Theodore acaronant-li de tal manera l'oïda, que arriba a provocar-li un orgasme onanista, orgasme que ell viu com si fos un acoblament compartit, quan no és més que simple imaginació seua excitada pel sistema operatiu que es retroalimenta i s'adapta a cada informació rebuda de Theodore.
Jo, personalment, considere la relació de la tal Samantha amb Theodore un cas de dona submisa, però virtual, no una dona real amb carn i ossos, casada, com pregona el llibre suara esmentat. L'única realitat de Samantha és la veu de Scarlett Johansson dialogant amorosament amb el protagonista, Theodore. El sistema percep, d'acord amb l'aguda intel·ligència artificial que és, allò que a Theodore li interessa, allò que ell necessita en cada moment. Parla, suggereix, i sedueix amb conceptes, imatges i tons de veu adequats. De tal manera que el protagonista troba en ella, Samantha, allò que no troba en la seua dona, que és persona, ni en cap altra, potser perquè tota la realitat de Samantha és virtual (ni cos ni esperit: no té mans per acaronar, ni llavis per besar, ni sexe per fondre's dos en un; no té cor, ni sentiments; no desitja, no estima, no gaudeix, però fa creure que estima, que desitja i que gaudeix; no és persona, és màquina). Car Samantha, contra el que hom podria esperar, alimenta la capacitat imaginativa de Theodore acaronant-li de tal manera l'oïda, que arriba a provocar-li un orgasme onanista, orgasme que ell viu com si fos un acoblament compartit, quan no és més que simple imaginació seua excitada pel sistema operatiu que es retroalimenta i s'adapta a cada informació rebuda de Theodore.
Aquest, deixant a banda el seu egoïsme egocentrista, em recorda la introversió dels místics, san Juan de la Cruz, per exemple, o santa Teresa de Jesús, car prefereixen i viuen en un món diferent del dels conciutadans, un món imaginari, que podríem anomenar, amb un mot imprecís i extemporani: virtual. Vegem la descripció de san Juan: [...] Quedème y olvidéme, - el rostro recliné sobre el amado, - cesó todo, i dejéme, - dejando mi cuidado - entre las azucenas olvidado". Tots sabem que no s'hi tracta de cap estimat corporal, ni d'assutzenes materials. És tracta d'un estat anímic plàcid i deliciós produït per una realitat virtual, per un sistema operatiu religiós, imaginari, poètic, despertat per la meditació dels escrits sagrats.
Pel que fa a santa Teresa de Jesús, la dels éxtasis místics, tan pareguts als de Theodore, sobre tot aquell immortalitzat per Bernini, aquell que alguns consideren un orgasme místic, produït pel mateix déu o un intermediari angelical, hem de admetre que quelcom no material n'és la causa, quelcom molt paregut al sistema operatiu del film. Llegiu la descripció de la santa clicant aquí.
Si algun dia disposem d'un sistema operatiu pluridimensinal (d'amor, de situacions poètiques, de situacions místiques) per a homens i per a dones, és possible que les persones de carn i ossos a penes es relacionen entre sí. Veurem sovint homes i dones solitaris i solitàries passetjant pel mateix bosc, pel mateix jardí, o pels carrers, cadascú i cadascuna aillat i aillada de la resta, relacionat i relacionada solament amb el sistema operatiu que porte a l'orella, o tancat i tancada en sa casa, parlant amb el sistema i escoltant-lo (s'haurà acomplert la teoria de la Thatcher: no hi ha societat, sols individus). Aleshores podrem dir amb Lope de Vega, si encara vivim: "A mis soledades voy - de mis soledades vengo - que para andar conmigo - me basta"... [mi sistema operativo].
Si algun dia disposem d'un sistema operatiu pluridimensinal (d'amor, de situacions poètiques, de situacions místiques) per a homens i per a dones, és possible que les persones de carn i ossos a penes es relacionen entre sí. Veurem sovint homes i dones solitaris i solitàries passetjant pel mateix bosc, pel mateix jardí, o pels carrers, cadascú i cadascuna aillat i aillada de la resta, relacionat i relacionada solament amb el sistema operatiu que porte a l'orella, o tancat i tancada en sa casa, parlant amb el sistema i escoltant-lo (s'haurà acomplert la teoria de la Thatcher: no hi ha societat, sols individus). Aleshores podrem dir amb Lope de Vega, si encara vivim: "A mis soledades voy - de mis soledades vengo - que para andar conmigo - me basta"... [mi sistema operativo].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada