En el núm. 3 de la revista, "La maleta de Portbou" (de humanidades y de economía), dirigida per Josep Ramoneda, al capítol titulat: "La deuda y la culpa", figuren 4 articles. El primer és un escrit, publicat l'any 1921, de Walter Benjamin, assagista i filòsof alemany (1892-1940), titulat "El capitalismo como religión". Hi diu que el capitalisme exigeix als seus creients, com fan les religions, internalitzar un sentiment de culpa pels deutes no satisfets. Afegeix que la Reforma no va facilitar el sorgiment del capitalisme, com alguns pensaven, sinó més encara: es transformà en ell. I afirma que tant el capitalisme com la religió es basen en el deute/culpa ("Schuld" en alemany).
La filòsofa italiana, Elettra Stimilli, diu en el seu article: "Culpa y sacrificios", que la crisi, produïda pels processos productius financers, és constitutiva del capitalisme. Estem, sense cap dubte, en una economia de l'endeutament amb resonàncies culpables. Per això podem parlar de les similituds entre economia i religió, ja que tant l'una com l'altra es basen en l'endeutament i la culpa, que atènyen a tots.
La crisi actual es caracteritza en allò de no poder adquirir préstecs per a produir ni per a consumir. Si no és consumeix, no es produeix; si no és produeix, no hi ha jornals ni sous per a poder consumir i no hi ha estalvis, ni targetes de crèdit ni compra d'accions ni de títols.
Necessitem consumir, perquè necessitem viure. El consum satisfà les necessitats. Però el capitalisme necessita quelcom més per a poder créixer. Si no creix, incompleix la regla d'or del neoliberalisme. El consum, doncs, no ha de servir per aplacar les necessitats, sinó per a augmentar-les. El deute/culpa capitalista no pretén ser satisfet, sinó ser augmentat. Per això, satisfem les necessitats creant-ne de noves, per les quals ens endeutem (deute/culpa). I, així, tot augmenta en progressió aritmètica o geomètrica indefinidament com un sacrifici religiós en l'altar del capitalisme neoliberal. Fins que la bombolla explota. I torna a començar el cercle viciós. Ens obsessionem per augmentar els beneficis. Ens obsessionem per augmentar el consum (aparells electrònics, restaurants, cotxes, comoditats, segones residències). Som insaciables, perquè eixe és l'imperatiu del neoliberalisme capitalista que s'ha apoderat religiosament de les nostres ments i dels nostres cors. Així es com paguem el deute/culpa. El deute crida al deute; la culpa crida a la culpa. Anem amb la llengua fora, sempre culpables i mai satisfets, perquè l'única satisfacció que tenim és augmentar la insatisfació, l'única forma d'acabar amb la culpa és caure en una altra més grossa. L'únic deute satisfet és un altre més gran. El capitalisme és "el conte de no mai acabar". Un consum que en lloc d'aplacar els desitjos, els estimula. Els objectes produïts tenen el poder de fomentar compulsivament la demanda. L'objectiu que busca el capitalisme és assolir un buit que siga impossible d'omplir.
En canvi, segons ens fa reflexionar Elettra Stimilli, l'economia cristiana pot ser diferent. No és, però, una economia habitualment practicada pels cristians. Ja hem llegit el que diu Benjamin: el cristianisme s'ha transformat en capitalisme. Però en el cristianisme hi ha principis que ens podrien servir per a transformar el capitalisme. Un capitalisme cristià, prou desconegut pels cristians de tots els nivells, i no un cristianisme capitalista com estem acostumats a veure.
El deute/culpa cristià no necessita aplacar a déu fent sacrificis propis o aliens: es condona amb l'ajuda de la gràcia divina i aprenent a dominar-se u mateix. Perque déu ja està satisfet amb el sacrifici del seu fill. L'economia cristiana, diu Elettra Stimilli, produeix i progressa amb el control personal de sí: la vella ascètica cristiana.
El deute capitalista neoliberal se salda augmentant-lo indefinidament. El deute/culpa cristià, en canvi, se salda posant límits als desitjos i reduint el consum a allò necessari amb l'ajuda de la gràcia de déu. El cristià no fa sacrificis per aplacar a déu (a déu ja l'ha aplacat el sacrifici del seu fill), sinó per reduir les necessitats innecessàries (saldar el deute/culpa). El cristià no compra favors de déu ni dels sants, ni dels polítics, ni dels capitalistes benestants, amb misses, almoines, rosaris, regals, o altres tipus de favors, etc., per tal d'augmentar el consum (el deute/pecat). El cristià salda el deute/pecat amb el domini de sí en companyia de tots, a l'aire lliure, no solament en convents o monestirs. Aquesta seria la inversió en una economia cristiana. I no oblidem que "vivir por encima de nuestras posibilidades" és el primer imperatiu neoliberal.
Tant de bo que prompte el capitalisme es faça cristià i el cristianisme deixe de ser capitalista. Tant de bo que els partits capitalistes i neoliberals no siguen els preferits dels cristians. Tant de bo que un dia l'economia del món no perseguisca augmentar les necessitats, sinó disminuir-les. Tant de bo que un dia les autoritats eclessiàstiques adopten la teologia de l'alliberament i abandonen la de la submissió neoliberal que potencia el creixement indefinit del deute/culpa.
El deute/culpa cristià no necessita aplacar a déu fent sacrificis propis o aliens: es condona amb l'ajuda de la gràcia divina i aprenent a dominar-se u mateix. Perque déu ja està satisfet amb el sacrifici del seu fill. L'economia cristiana, diu Elettra Stimilli, produeix i progressa amb el control personal de sí: la vella ascètica cristiana.
El deute capitalista neoliberal se salda augmentant-lo indefinidament. El deute/culpa cristià, en canvi, se salda posant límits als desitjos i reduint el consum a allò necessari amb l'ajuda de la gràcia de déu. El cristià no fa sacrificis per aplacar a déu (a déu ja l'ha aplacat el sacrifici del seu fill), sinó per reduir les necessitats innecessàries (saldar el deute/culpa). El cristià no compra favors de déu ni dels sants, ni dels polítics, ni dels capitalistes benestants, amb misses, almoines, rosaris, regals, o altres tipus de favors, etc., per tal d'augmentar el consum (el deute/pecat). El cristià salda el deute/pecat amb el domini de sí en companyia de tots, a l'aire lliure, no solament en convents o monestirs. Aquesta seria la inversió en una economia cristiana. I no oblidem que "vivir por encima de nuestras posibilidades" és el primer imperatiu neoliberal.
Tant de bo que prompte el capitalisme es faça cristià i el cristianisme deixe de ser capitalista. Tant de bo que els partits capitalistes i neoliberals no siguen els preferits dels cristians. Tant de bo que un dia l'economia del món no perseguisca augmentar les necessitats, sinó disminuir-les. Tant de bo que un dia les autoritats eclessiàstiques adopten la teologia de l'alliberament i abandonen la de la submissió neoliberal que potencia el creixement indefinit del deute/culpa.
