Església i corrupció

                                                                                    Entrada anterior: Per tot arreu i en ninguna part

Damunt de beatificar-lo el volen canonitzar

La recent notícia d'haver anomenat un nou director general dels "Legionarios de Cristo", "Legión de Cristo" o com es diga (es curiós que una congregació religiosa d'una religió basada en l'amor i la pau haja adoptat un nom tan bèl·lic), congregació fundada i dirigida durant anys per Marcial Maciel, de funesta memòria, m'ha reviscolat records de fets relatius al sexe catòlic.

Quan jo era petit, l'únic pecat important era el sexe. Em varen contar que en el primer ball que es va fer al meu poble desprès de la guerra civil, la policia va detenir algunes parelles, perquè ballaven massa agarrades. Poc desprès hom podia veure a determinades parets cartells il·lustrats en els quals figurava una dona jove ballant amb un dimoni (no imaginaven els autors que la idea de ballar amb el dimoni o la dimona podia despertar encara més el desig?). Estava prohibit passejar-se per la platja en l'estiu vestits/vestides sols amb un banyador, per molt honest que fos. Calia tapar-se amb un barnús o qualsevol peça (o peces) de roba que tapara gran part del cos. Sovint apareixien a la premsa noticies de parelles que havien estat sancionades per immoralitat pública (segurament per un bes d'amor). Abundaven els sermons que pretenien inocular horror al sexe. Els llibres de l'hongarés Tihamer Toht, que ens amenaçaven amb una condemna eterna i doloroses malalties terrenals; aquells altres titulats: "Àguila o sapo?" o quelcom semblant com la cançó: "Montañas nevadas": aquells exercicis espirituals que ens parlaven del cos humà com "un saco de podredumbre", etc.

Per contra, en temps anteriors, la societat catòlica ha estat tolerant en aquest assumpte. Només cal recordar el "Libro del buen amor", de l'Arxipreste d'Hita o les freqüents relacions sexuals de papes i eclessiàstics d'alta graduació (recordem Alexandre VIè, natural de Xàtiva). O el "dret de cuixa" medieval. El clergat solia conviure amb una dona anomenada barragana. Pel que fa a les monges, es diu que solien ser visitades en el convent per cavallers amb els quals mantenien certa relació amorosa. Quan Franco es va revoltar, certs sectors esquerrans van entrar en els convents de monges, en els fossars dels quals trobaren, diuen, esquelets de nounats soterrats. En determinats ambients de la societat masculina conservadora i creient hom podia oir dir: "Dels pecats del piu déu se'n riu".

Va començar, però, la jerarquia religiosa i política a fer-se l'estreta, de tal manera que, a partir d'un moment donat, les autoritats eclesiàstiques començaren a bombardejar-nos amb amenaces de tortures infernals, no solament en l'infern sinó en la terra també a causa de malalties doloroses. Ara bé, mentre que nosaltres vivíem atemorits, mira per on, a l'altre costat de la truita: Marcial Maciel, el fundador de "La Legión de Cristo" i amic privilegiat de Joan Pau II, es passava la vida fent pecats del piu amb dones i amb joves seminaristes. Al mateix temps es va estendre la violació i la pederàstia arreu del món, sobre tot en centres religiosos, per part dels capellans i frares. La jerarquia eclesiàstica callava, amagava i, si de cas, defensava els pecadors de pecats tan nefands.  

Passà tot com si allò que els donava plaer no fos l'amor ni les pràctiques sexuals normals, sinó el sadisme o la transgressió de totes les normes. El dolor produït en la víctima, la humiliació, la destrucció de la sagrada intimitat personal, la destrossa de totes les normes humanes i divines es varen convertir en la font del plaer pederasta i violador. Jo no vull dir que això fos sempre així: no sóc un expert en aquestes coses, però imagine que podria haver-ho estat. Em recorda el film de Passolini, "Saló o los 120 dias de Sodoma", en un moment del qual diu: "La veritable anarquia és l'anarquia del poder". 

És també notable que paral·lelament l'Església insistira en la persecució dels grups defensors de la llibertat, de la igualtat i de l'amor entre humans. Hom perseguí els sacerdots obrers i els moviments catòlics de la teologia de l'alliberament. La putrefacció es trobava ara en tots aquells que volien una societat on no es necessitaren almoines, una societat de persones en la qual a cadascú se li reconeguera dret a tot allò que requerien les seues necessitats i que a cadascú se li exigira d'acord amb les seues possibilitats. No puc estar-me de recordar el papa Joan Pau II recriminant al sacerdot nicaragüenc, agenollat als seus peus, Ernesto Cardenal, directiu sandinista en l'època de la gran amistat que aquest papa professava amb el pederasta fundador de "la Legión de Cristo". Van esborrar el sentit de l'evangeli. I ("de aquellos polvos estos lodos"), el neoliberalisme i la crisi n'és la conseqüència. 

Així hem aplegat a la corrupció vaticana (sexual i econòmica) dels darrers temps que ha obligat Benet XVI, segons diuen, a presentar la dimissió, car no es trobava en condicions de tornar l'Església al solc del recte camí.

Esperem que el nou papa pose remei a tots aquests desastres, tot practicant i predicant el contingut del vell crit francés: "¡Liberté, egalité, fraternité!".

Joan Pau II
prohibint el bé (Ernesto Cardenal)

potenciant el mal (Marcial Maciel)