"Va dir: sóc d'allà lluny. Sóc d'aquí
i no estic ni allà lluny ni aquí.
Tinc dos noms que es troben i se separen,
dues llengües, però he oblidat quina
era la dels meus somnis"
(Mahmud Darwix, poeta palestí)
Aquests versos reflexen la condició d'un palestí, però també excaven en les pregones profunditats de l'ésser humà.
Qui sóc jo? Sóc d'allà lluny? Sóc d'aquí? A mi m'han fet. M'han fet molts. M'han fet els meus pares, els gens dels meus pares (els gens que també ells van rebre). M'han fet les llengües que parle, els llibres que he llegit, la gent amb qui he parlat, els amics i amigues que he tingut i tinc, que he estimat i estime, els països que he visitat, els films que he vist, els meus fills. No sabem d'on venim ni qui som. No sabem qui o quins ens han llançat a un món que s'ignora a sí mateix. Sóc d'allà lluny? Sóc d'ací? D'on sóc jo? Qui sóc? Qui ets tu? Qui sou vosaltres? Què és aquest món? En realitat no estem ni allà lluny ni aquí. Però som d'allà lluny i d'aquí. Sovint en mí trobe els altres i en els altres em trobe a mí.
Qui sóc jo? Sóc d'allà lluny? Sóc d'aquí? A mi m'han fet. M'han fet molts. M'han fet els meus pares, els gens dels meus pares (els gens que també ells van rebre). M'han fet les llengües que parle, els llibres que he llegit, la gent amb qui he parlat, els amics i amigues que he tingut i tinc, que he estimat i estime, els països que he visitat, els films que he vist, els meus fills. No sabem d'on venim ni qui som. No sabem qui o quins ens han llançat a un món que s'ignora a sí mateix. Sóc d'allà lluny? Sóc d'ací? D'on sóc jo? Qui sóc? Qui ets tu? Qui sou vosaltres? Què és aquest món? En realitat no estem ni allà lluny ni aquí. Però som d'allà lluny i d'aquí. Sovint en mí trobe els altres i en els altres em trobe a mí.
Jo no sóc jo mateix (dins de mi hi ha parts de mi que no sóc jo!): he sigut llançat a un món que desconec, on visc amb rutines, mitjans i decisions que prenc diàriament, perquè les trobe en mi i no sé per què. Em sóc estrany a mi en un món estranger. I, damunt, venen altres i em volen dominar, explotar, exhaurir o tirar-me fora. I, allò que és més fotut, tampoc saben massa per què (no saben que no saben): se senten llançats a fer-ho. Ja ho va dir Heidegger: som una facticitat llançada al món, on ens veiem precisats (vulgues que no) a prendre decisions per a sortir o no sortir d'una situació en què ens trobem a cada moment, a la qual hom ens ha llançat sense demanar-nos parer; decisions per a viure d'aquesta o de l'altra manera; també, per a viure o morir. Estem llançats a elegir, vulgues que no; fins i tot, a elegir no elegir. Si quan elegim, nosaltres apenes som nosaltres qui elegim, quan altres elegixen per nosaltres, què ens queda? En aquest cas no som ningú: altres ens han furtat el poc ésser propi que tenim.
Al final tots voldríem aplegar a l'Ítaca somiada de què ens parla l'Odissea. Però no sabem bé, si Ulisses aplegà. No sabem si és tracta només d'un somni, mentre dormia en l'últim trajecte de l'illa dels feacis a Ítaca (com alguns intèrpretes pensen), o d'un somni realitzat, no arribem a saber del tot si Ulisses realment aplega, somia que aplega o mor somiant ("Un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim", diu l'Odissea en aquest passatge, traduït per Francesc Mira).
Les persones que són expulsades de sa casa, les persones que són acomiadades del treball, les persones que busquen treball i no el troben, les persones que cobren un sou insuficient, les persones malaltes que no tenen qui les cure, les persones que busquen el menjar en els contenidors del rebuig; totes aquestes persones, i més (les que venen de fora perseguint un somni), som éssers, estrangers o autòctons, que enyorem l'Ítaca perduda. Però trobem un mar enemic, un mur, un mur cada dia més alt i més ample que ens separa de la terra somiada. Els savis honests estan dient-nos, dia sí i dia també, que les desigualtats socials van creixent des de fa ja anys. Creixen les desigualtats, perquè creixen els diners dels que en tenen i la pobresa dels pobres. Tots creixen: uns cap amunt i altres cap avall. Cada dia un mar més gran d'indiferència, de menyspreu, d'odi ens separa de la nostra amada Ítaca.
Tots volem tornar a Ítaca, la pàtria, el descans somiat, la nostàlgia de l’úter matern, l’anhelada sortida de la crisi. Però Ulisses dorm un son profund l’últim tram del seu accidentat viatge, son que alguns identifiquen amb la mort: un son profund, en el qual trobem la felicitat somiada. Somni que només té cabuda en aquest son profund, perquè l’ésser humà no és capaç ni ha estat mai capaç, d’organitzar un món real en el qual els somnis puguen sortir del son i realitzar-se fora.
No estem ni allà lluny ni aquí. Hem oblidat quina era la llengua dels nostres somnis. Estem per tot arreu i en ninguna part. Som i no som. Som, per desgràcia, "una passió inútil" (com deia Sarte), passió que s’acaba en un son profund, ja sigam palestins, grecs, hispans. Ens hem adormit somiant un últim somni. Dormim un son, del qual possiblement no despertarem mai. I el somni somiat en aquest son s'extingirà. Com es va extingir l'Ítaca d'Homer. Com es van extingir Homer i Ulisses, oblidats juntament amb la llengua dels nostres somnis.
Al final tots voldríem aplegar a l'Ítaca somiada de què ens parla l'Odissea. Però no sabem bé, si Ulisses aplegà. No sabem si és tracta només d'un somni, mentre dormia en l'últim trajecte de l'illa dels feacis a Ítaca (com alguns intèrpretes pensen), o d'un somni realitzat, no arribem a saber del tot si Ulisses realment aplega, somia que aplega o mor somiant ("Un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim", diu l'Odissea en aquest passatge, traduït per Francesc Mira).
Les persones que són expulsades de sa casa, les persones que són acomiadades del treball, les persones que busquen treball i no el troben, les persones que cobren un sou insuficient, les persones malaltes que no tenen qui les cure, les persones que busquen el menjar en els contenidors del rebuig; totes aquestes persones, i més (les que venen de fora perseguint un somni), som éssers, estrangers o autòctons, que enyorem l'Ítaca perduda. Però trobem un mar enemic, un mur, un mur cada dia més alt i més ample que ens separa de la terra somiada. Els savis honests estan dient-nos, dia sí i dia també, que les desigualtats socials van creixent des de fa ja anys. Creixen les desigualtats, perquè creixen els diners dels que en tenen i la pobresa dels pobres. Tots creixen: uns cap amunt i altres cap avall. Cada dia un mar més gran d'indiferència, de menyspreu, d'odi ens separa de la nostra amada Ítaca.
Tots volem tornar a Ítaca, la pàtria, el descans somiat, la nostàlgia de l’úter matern, l’anhelada sortida de la crisi. Però Ulisses dorm un son profund l’últim tram del seu accidentat viatge, son que alguns identifiquen amb la mort: un son profund, en el qual trobem la felicitat somiada. Somni que només té cabuda en aquest son profund, perquè l’ésser humà no és capaç ni ha estat mai capaç, d’organitzar un món real en el qual els somnis puguen sortir del son i realitzar-se fora.
No estem ni allà lluny ni aquí. Hem oblidat quina era la llengua dels nostres somnis. Estem per tot arreu i en ninguna part. Som i no som. Som, per desgràcia, "una passió inútil" (com deia Sarte), passió que s’acaba en un son profund, ja sigam palestins, grecs, hispans. Ens hem adormit somiant un últim somni. Dormim un son, del qual possiblement no despertarem mai. I el somni somiat en aquest son s'extingirà. Com es va extingir l'Ítaca d'Homer. Com es van extingir Homer i Ulisses, oblidats juntament amb la llengua dels nostres somnis.
