La desigualtat depèn de nosaltres

                                                      Entrada anterior: "A propòsit de les beatificacions deTarragona"

Mireu, mireu la sortida del túnel!

"Fa temps, diu Clara Sánchez (Premi Planeta 2013), que hi ha moltes coses que em deixen perplexa i em fan sentir impotent. Qué és la prima de risc i com ens afecta? Que passa amb els desalotjaments? Per què no puc fiar-me del director de la sucursal bancària de la cantonada de casa? Vivim en una cultura de l'engany molt depravada". (Cita extreta de l'entrevista que li feu Jordi Jorca  a l'Ara-cat, 19/10/13). 

D'una banda, els mitjans de comunicació ens ataquen amb notícies optimistes sobre el pròxim futur econòmic. Per exemple ens diu el ministre Montoro que estem sortint de la recessió, que ja estem prop del final del túnel; Botín ens fa casi creure que els diners venen de fora a riuades, etc. D'altra banda, vegem que l'atur no s'atura, els jubilats es mouen sota l'espasa de Dàmocles (els 70 anys per jubilar-se estan al caure, i els aturats, quan es jubilen, amb prou feines cobraran res: passaran de l'atur al retir), les retallades es multipliquen per tot arreu. Part de la classe mitjana va deixant de ser-ho, la pobresa augmenta. Els rics, però, tenen el vent a favor i naveguen en l'abundància. Que significa, si no, les frases de Botín i l'immediat final de la recessió vaticinada per Montoro? Tot això s'està aconseguint per les reformes estructurals que ens han deixat in puribus naturalibus (amb una ma davant i una altra darrere). Tots sabem el que repeteixen els nostres governants un dia sí i l'altre també, que les reformes estructurals són, per dir-ho així, miraculoses com "los polvos de la madre Celestina". Solament, que aquestes reformes només afecten a les classes populars, no a les selectes. Gràcies a elles els pobres amb llur pobresa enceben els rics en llur riquesa. Aquest és el secret de la remuntada: sense l'atur, sense les baixades de salaris, sense els allargaments de la jornada laboral, sense el persistent atac als sindicats (única defensa dels treballadors), sense la llei de l'antipàtic i nefast Wert, sense les privatitzacions (el Tea Party és capaç d'afonar els EUA en la crisi més profunda per tal d'evitar un sistema de salut pública com el que aquí tenim, però que el Tea Party autòcton vol privatitzar), sense tot açò no seria possible que les classes selectes estigueren ja veient el final del túnel.

Gràcies al meu esforç, dejunant
 i guardant el capital,
els diners entren a cabassos.

"...Als Estats Units, assenyala Stiglitz, Premi Nobel d'Economia, any 2001, s'observen algunes de les desigualtats de renda i oportunitats més greus de les economies avançades, amb devastadores conseqüències macroeconòmiques. El producte interior brut nord-americà s'ha més que quadruplicat durant els últims 40 anys i gairebé s'ha duplicat aquests últims 25 anys, però com tothom sap prou bé, els beneficis han anat a parar als de dalt, i cada vegada més als de dalt de tot...". 

"...La desigualtat va començar, continua Stiglitz, a créixer als Estats Units fa 30 anys, quan es van abaixar els impostos dels rics i es va flexibilitzar la regulació del sector financer. I això no és pas una coincidència. La desigualtat s'ha agreujat perquè no hem invertit (es refereix als EUA) prou en infraestructures, ni en educació ni sanitat, ni tampoc en xarxes de protecció social. I s'agreuja a mesura que va rosegant el nostre sistema polític i la governança democràtica..." (article reproduït a l'Ara.cat amb el títol: "La desigualtat depèn de nosaltres").

Des de fa 30 anys! Quan l'actual crisi en dura amb prou feines 5! No serà que la tal crisi està pensada per assolir en Europa de pressa i ràpidament allò que als EUA n'ha costat 30 o més?

Per tant, el final del túnel que ens augura el ministre Montoro no ens espera a nosaltres, les classes populars, sinó a les classes de dalt, especialment a les de dalt de tot. Nosaltres romandrem en el túnel de les classes baixes durant una temporada llarga, fins que ens adonem del que realment passa i utilitzem el nostre poder popular, organitzant-nos, programant activitats, inventant noves formes d'acció i votant com cal. 

El poder i els seus lacais, gates maules, ens volen fer creure que la realitat és així i no hi ha alternativa possible, si ens agrada, bé, i si no, també. Però, com diu Albert Hom a Ara.cat (19/10/13) celebrant el principi de victòria a Salt de la PHA ("Plataforma de Afectados por la Hipoteca") que ens ha ensenyat a revoltar-nos contra una frase tan castradora, ens suggereix que ens fem les següents preguntes: "per què les coses són així?, qui ho ha volgut?, què podríem fer perquè no fossin així?, i, sobretot, estem segurs que la majoria vol que siguin així?"

Al municipi de Salt: els desnonats i els desnonadors