A propòsit de les beatificacions de Tarragona

                                                                                          Entrada anterior: La vida no paga interessos                                                                      

A 30 anys i escaig de la instauració de la denominada democràcia espanyola (democràcia, però sui generis, -Espanya "is different", el franquisme per altres mitjans-), se'ls acudeix homenatjar els màrtirs cristians a so de bombo i platerets, amb l'ajuda i presència de les autoritats d'aquesta reial democràcia (va faltar el rei), i se sap, fil per randa, qui són els màrtirs, quants són i com varen morir. Per contra, els màrtirs republicans, lentament, superant obstacles político-administratius i judicials (expulsaren un jutge de la carrera judicial per tal de tapar els fets i fomentar l'oblit, base de la pau cristiana) van apareixent soterrats en les cunetes. I amb entrebancs oficials, a poc a poc, estan en vies, encara, de ser trobats, exhumats i identificats. És evident que, a hores d'ara en Espanya, uns són els privilegiats i altres els menyspreats, uns els vencedors i altres els vençuts. O, millor dit, és evident que hom voldria fer creure que ja tots som iguals, ni vencedors ni vençuts (desapareix la paraula vençuts, però continua la realitat que ella comporta, esdevinguda condició natural).  

Ens prediquen que cal perdonar, oblidar i amar. Ah l'amor! Quantes desgràcies i quants odis no s'han perpetrat i ocasionat amb el teu nom! I l'oblit? L'oblit és i ha sigut bo per tapar els pecats de l'Església i els dels seus amics, els amics de quan feren la guerra i assoliren la victòria, els amics d'ara, amb els quals continuen victoriosos. La memòria porta l'escàndol, per això la temen. 

Els màrtirs cristians beatificats i homenatjats a Tarragona són 522 religiosos i religioses. En la zona republicana hi va haver aproximadament, entre religiosos i religioses (inclosos els beatificats), empresaris i polítics, 50.000 víctimes. En la zona dels revoltats (la zona nacional) les víctimes republicanes  que s'hi han descobert fins ara ascendixen al voltant de 150.000 (200.000, si contem les víctimes dels tribunals de Orden Público en la postguerra, desprès de la victòria). 

Crida l'atenció la diferència en el nombre de víctimes d'una part i de l'altra. Una, els facciosos revoltats, que mataven republicans per salvar Espanya (¿?), la riquesa de les famílies riques i la religió catòlica (el Papa la declarà croada). La religió de l'amor, de l'amor a tots, principalment als pobres, lluitava contra els republicans espanyols, els atacava, els quals es defensaven i defensaven l'Estat democràtic de dret. Un gran percentatge d'aquests laics republicans era pobre o simplement gent treballadora. Així doncs, l'Església, que s'ha manifestat sempre partidària de la pau, caracteritzada per amar els enemics i defensora de la vida, participà en una revolta (alzamiento) que deixà milers de morts en el camp de batalla, a més de les víctimes esmentades. Quin amor és eixe que participa en una revolta per matar els enemics amats?  

No vull ara parlar dels bisbes, que ells sols, quan obrin la boca, manifesten qui són. Vull parlar del Papa nou, car sembla que inicia una nova singladura en l'Església. I l'esdeveniment que comentem és una part d'aquest inici.

El Papa Francesc ha demanat imitar els màrtirs perquè "siempre hay que morir un poco para salir de nosotros mismos, de nuestro egoísmo, de nuestro bienestar, de nuestras perezas" y ha animat a ser cristians "con obras y no de palabras" y no ser "mediocres, barnizados, pero sin sustancia". 

Podia haver-se-ho aplicat a si com cap de l'Església i ordenar que l'Església espanyola sortira de si mateixa i del seu egoisme de grup per abraçar les altres víctimes, les republicanes, i homenatjar-les totes, les del bàndol vencedor i les vençudes. Haguera sigut una abraçada de l'amor que predica, d'amor i respecte al que és diferent (què és l'amor sense el respecte a la diferència de l'altre?). Les croades del passat no manifesten amor a l'enemic ni respecte, tampoc les fogueres de la Inquisició cremant heretges, desprès d'haver-los torturat. Per tant no hauríem d'oblidar, hauríem de recordar, si volem iniciar un nou camí i creiem en l'amor respectuós de les diferències. "La veritat us farà lliures".

Hem de perdonar, sí. Però no basta que els vençuts perdonen els vencedors. És necessari que els vencedors demanen perdó als vençuts (l'Estat que destruïren era l'Estat legítim). Però l'han de demanar amb el seu comportament públic i amb fets constatables. Car els crims van ser enormes i públics. Els vencedors de la croada nacionalcatòlica de Franco no varen morir en la creu, com Jesucrist (llevat de les 50.000 víctimes), ni aleshores ni ara llurs famílies. Qui varen morir, i encara moren en la creu cada dia, són els republicans vençuts: les 200.000 víctimes i els supervivents amb la seua descendència, que viuen encara com a vençuts (per bé que alguns no se n'adonen), perquè la democràcia espanyola, segellada per Franco ("atado y bien atado") amb l'ajuda de l'Església, "ist different". Església que ara celebra gloriosament les beatificacions en un acte públic, ostentós i solemne.. 

Tot passa com si hom condemnara els vençuts i llurs descendents a la pena d'arrossegar-se per terra demanant perdó eternament pel pecat d'haver perdut.

...   ...   ...  

Les deu coses que hauries de saber sobre els crims del franquisme