El viatge a Mart

                      Entrada anterior: No hi ha societat, només individus de classe superior

Es parla aquesta temporada d'un viatge al planeta Mart; un viatge sense retorn, per colonitzar-lo. Es té la intenció explícita que els terraquis, terrans, marcians, martícoles, alienígens, o com es diguen els astronautes viatgers (terrícoles no, perquè ja no habitaran la terra), s'instal·len en Mart i en prenguen possessió en nom del poder neoliberal que els haja enviat i de la creu, símbol de la religió preferent d'aquest poder. Reproduiran, així, l'estampa de Colom quan va prendre possessió d'Amèrica, en nom de la corona castellana que havia sufragat l'expedició, en una ma l'espasa, en l'altra l'estendart de la Corona i, en la ma de l'eclessiàstic preceptiu, la creu.

És absolutament normal en una crisi  que està empobrint la població al galop; en una crisi que obliga l'Estat a vendre-ho tot a un preu irrisori, a quedar-se sense res, més magre cada dia; és absolutament normal que en una tal crisi el capital dels capitalistes i els capitalistes també, engreixen i engreixen, els caiguen els euros per les orelles, pel nas, pels ulls, plorant llàgrimes de diners (d'alegria i de diners), els caiguen per la boca en forma de bava (extasiats com estan i agraïts pel gran amor que està demostrant-los déu en haver-los tocat amb el dit, com profetitzara Michelangelo Buonarroti en el fresc de la Capella Sixtina). El capitalisme neoliberal, tocat pel dit de déu per a la gran missió de colonitzar pacíficament el planeta de l'altre déu, el déu guerrer del paganisme, convertirà el planeta pagà i guerrer en territori on s'allotjarà  la pau cristiana. I tot açò gràcies a la crisi enviada providencialment pel déu neoliberal.

No importarà que no s'hi troben ànimes per convertir. En Mart no hi ha cap marcià que circule per allí, tampoc no hi ha res viu, ni animals, ni vegetals, ni segurament bacteris ni microbis. Només minerals. Un desert, vaja, bo per a fer oració o per trobar allò que ara es un gran negoci: minerals de luxe o de gran interès econòmic o estratègic. Ara que la major part dels humans no tenen res, convertits en un desert de bens, sabem que una minoria fan el seu agost. No heu vist a la tele o llegit a la premsa que els negocis més lucratius són ara els d'objectes de luxe? Doncs això mateix. Segurament hom vol colonitzar Mart, a més de per les raons dites, pel negoci del luxe i altres possibles i perquè probablement suposarà una despesa inútil (és a dir, de luxe). 

Sempre la pobresa ha estat un bon caldo de cultiu del luxe. No dels pobres, sinó del amos dels pobres. Em dóna la impressió que els pobres, quant més pobres són, més rics fan als rics. Aquest podria ser el secret que ara, en plena crisi, hom vulga fer una despesa tan luxosa, tan gran i tan inútil com és el viatge a Mart. Car els pobres, amb la seua pobresa, estan fent tan rics als rics, que aquests suen euros i dòlars per tots els porus i altres forats corporals que m'estalvie de dir. I no sabent què fer amb tanta riquesa, han imaginat un viatge a Mart sense retorn. Suposen, potser, que els terraquis de Mart aniran enviant minerals preciosos o d'interès estratègic que, convertits en pecúnia, faran encara més rics els rics. Si passara això, veuríem colls adornats amb riquíssims collars, canells amb polseres d'ensomni, vestits enlluernants, cases neoliberals esdevingudes palaus aristocràtics, cotxes d'alta gamma, iots sofisticats, etc. Així provocarien l'admiració i el respecte dels pobres al temps que els distraurien caritativament de la misèria necessària en què es belluguen.

Tanmateix, pense que l'Eurogrup ha fet càlculs de les despeses previstes en l'aventura martiana i ha descobert que s'havien quedat curts (perquè -sabeu?- els rics no tenen mai prou per al tren de vida que porten). Hom necessita, per tant, màquines espremedores dels pobres, màquines més contundents. Fins ara hom els ha espremut a mitges. Resten encara recialles, residus en llurs butxaques. Calen més retallades en pensions, més reforma laboral (més retallades de salaris, acomiadaments més barats), més desregulació d'allò que encara roman regulat, més privatitzacions. Podem imaginar-ho a partir de la lectura de l'article: "El Eurogrupo presiona para que España adopte reformas 'contundentes' ", El País, 14/5/13. Més encara, amics i amigues. Més encara... 

Per què no agafem, doncs, tots els neoliberalots, els passem per l'espremedora i ens en bevem el suc econòmic?

Les reformes estan matant-me. Però mor
content, perquè, gràcies a mí,
la humanitat farà la gran
gesta de colonitzar 
Mart

No hi ha societat, només individus de classe superior

                                                                                                Entrada anterior: Llenguatge i realitat

Guerrera al front de la seua troupe

Margaret Thatcher ha sigut, i és encara, admirada per la seua troupe neoliberal. Sobre ella s'han expressat moltes opinions laudatòries i s'han citat famoses frases seues. En recorde alguna: "la societat no existeix. Només hi ha homes i dones individuals", o "la gent és pobra perquè no treballa i no utilitza els seus talents". També recorde que va combatre i vèncer els sindicats obrers i que aquesta victòria va ser contra els individus, homes i dones, obrers i obreres, i les seues famílies, els quals i les quals varen esdevenir pobres, perquè ella els va arrabassar el lloc de treball; i no varen poder utilitzar els seus talents per culpa d'ella. Açò em fa pensar que per a ella no solament no existia la societat, però tampoc certs individus: aquells proletaris que no contribueixen de la manera prevista a l'increment dels beneficis de la neoliberal troupe, classe o societat superior: els individus ben situats dins del sistema. Una cosa pareguda al que ara passa amb les reformes estructurals de Rajoy, que semblen la consumació del que ella va començar.  

Recorde també que va realitzar moltes privatitzacions: hospitals, centres educatius, ferrocarrils, etc. Els hospitals privatitzats, moguts pel guany (segons el dogma vigent), van originar més tard multitud de malalties i morts, com hem sabut recentment per la premsa. Els ferrocarrils van sofrir accidents a dojo, amb un nombre intolerable de persones mortes i ferides (foren privatitzats per a obtenir beneficis, no per a servir als passatgers). També aquí, en aquest aspecte, el PP valencià pot estar orgullós d'haver-la imitat. Cotino ens ho podria dir, si no fóra mut. I, en fi, no podem oblidar l'actual crisi neoliberal, originada per ella i Reagan, crisi que està produint tantes malalties, morts i sofriments que som incapaços d'enumerar. 

No puc oblidar tampoc les meravelloses relacions que aquesta Dama de Ferro va mantenir amb el carnisser Pinochet. Amiga dels repressors, deia que volia llibertat i la imposava. Una llibertat que eren, i són, cadenes, sofriments, malalties, morts. Podríem dir-li a ella i a la seua troupe: "Vosaltres els neoalliberadors sou els terroristes repressors!". 

En l'atemptat de Boston han mort 3 persones i han resultat ferides casi 300. En l'accident neoliberal de Texas n'han mort (diuen) 14,  les persones ferides ascendeixen al voltant de 200. Del barri limítrof han quedat destruïdes 70 cases (no podem imaginar la desolació de les persones supervivents afectades per la tragèdia). En el de Bangla Desh, 300 mortes i més de 1.000 ferides. En la tragèdia d'una fàbrica de pesticides en Bhopal (India, 1984. Responsable, la companyia nord-americana Unió Carbide), 20.000 mortes, etc. La diferència entre la tragèdia de Boston i les altres rau en açò: que la primera està maquinada contra una societat concreta, i les altres, per incrementar els beneficis de la troupe selecta d'individus ben situats dins del sistema, segons els principis neoliberals de Reagan, Thatcher, Pinochet i un reguitzell innombrable de presumptes implicats neoliberals. La primera constava de bombes que havien d'explotar en un moment determinat; les altres constaven de bombes amb efecte retardat per a explotar en temps no previst, però acceptat (i siga el que déu vulga!). Així, doncs, podem pensar que totes són actes terroristes.

Hi hauria, doncs, dues classes de terrorisme. Un seria el de fora del sistema, com el sofert a Boston. És el terrorisme així denominat per la classe social que dóna nom als fets. L'altre seria el de dins del sistema, com l'accident de Texas, els accidents dels ferrocarrils de Gran Bretanya, el de Bangla Desh, el de Bhopal, el del metro valencià... Aquests són considerats accidents per la mateixa classe social que n'és responsable. Causen, però, morts, dolor i fam, tants o més que el terrorisme de fora. Són una forma de la lluita o guerra de classes. Consisteixen a estalviar les despeses que impliquen les mesures de seguretat i el compliment de les normes internacionals. Guerra dels de dalt contra els de baix. Els botxins són els de dalt. Les víctimes, som els de baix. Són accidents, però accidents terroristes, exigits per la necessitat del guany neoliberal, basat en l'estalvi de les mesures de seguretat exigides per la normativa internacional. Guany per damunt de tot, de qualsevol vida humana de baixa estofa.

Ara, justament ara, em sorgeix un dubte i una pregunta. Permeteu-me expressar el dubte, si dubtar no és pecat, i fer-vos la pregunta, si preguntar no és ofendre: podríem considerar actes terroristes les accions preferents, els desnonaments, les retallades, les reformes laborals, les educatives, etc.?

Estem vivint una lluita de classes molt agressiva, d'una agressivitat rabiosa. Curiosament, però, les agressions venen dels de dalt contra els i les de baix, els quals i les quals es limitem a sofrir (i potser somiar...).

Tragèdia del metro de València

Tragèdia de Bhopal

Llenguatge i realitat

                                    Entra anterior: D'un món corcat en pot sorgir un altre de sa.

"Imaginar un llenguatge que ens puga explicar el revers d'allò que ens apareix: Descobrir el fil de la trama: La veu oculta: Fixar l'inexpressable..." (Joan Navarro, en A Deslloc, II premi Carles Salvador de poesia, Editorial Denes, 2010). És l'aspiració de l'autor i de qualsevol persona reflexiva.

El llenguatge en general no es limita a expressar el que ja sabem, també ens obri i ens tanca vies d'accés al saber. No sols és una eina per explicar allò que apareix i el seu revers, també és un medi en el qual vivim, com l'aigua en què viu el peix. En aquest sentit, podem pensar que el llenguatge és el lloc del saber, que sense llenguatge no hi ha saber, que dins del llenguatge sabem, descobrim i ignorem, i que distintes ignoràncies i sabers corresponen a distints llenguatges.

Aleshores podríem dir que hi ha, si més no, un llenguatge, l'habitual, en el qual vivim les aparences, la trama del que passa, ignorem determinades veus i l'inexpressable ho interpretem conforme li dóna la gana al guru de torn. Ens barra l'accés a moltes coses, a nosaltres mateixos, a les altres persones i a  la societat en què vivim: ens cega, ens tapa l'oïda, ens converteix en babaus i tòtils. Joan Navarro, a més, tot seguint una frase del filòsof Wittgenstein, ens assegura que podem, i ens convé, inventar un altre llenguatge en el qual visquem tot allò que l'habitual ens escamoteja. És el propòsit del llibre.

Per això, tal volta, Paul Auster diguera que les paraules són  pedres amb què construïm el mur del discurs, un mur que ens amaga el revers de les aparences (en expressió de Navarro), la realitat autèntica, allò que és  i no apareix; un mur que ens fa sords i cecs a allò que realment passa en les nostres vides. Per això cal inventar nous llenguatges que enderroquen els murs construïts pels anteriors, que han esdevingut rutinaris i perversos.

Ja Plató ens parlava de les ombres en la paret de la cova, confoses amb la realitat. I, abans, Parmènides deia en el seu famós poema, que va ser transportat per les filles del sol al palau d'una deessa, on aquesta li revelà el camí de la veritat, la del ser u, distint del de l'opinió plural del comú de la gent. I més abans encara, en una altra cultura, la primera parella humana va voler saber què és això del bé i del mal (què hi ha, diríem, en el revers de llurs aparences), ciència aquesta que els estava prohibida. En saber-la, deixaren de ser feliços: foren expulsats del paradís on vivien, el primer desnonament important de què hi ha constància escrita. També va ser la primera lliçó cristiana-hebrea en defensa de la ignorància, a mantenir la qual s'ha dedicat el llenguatge i els llenguatges durant segles. Per sort,  han anat sorgint, de tant en tant, algunes persones, com Paul Auster, Joan Navarro, Parmènides, Plató i moltes altres (novel·listes, creadors cinematogràfics, polítics, sociòlegs) que ara no venen al cas, amb la sana intenció d'alliberar-nos de les cadenes lingüístiques habituals i obrir-nos els ulls.

De llenguatges, se n'inventen molts, i pocs per desvelar el revers de les aparences i el fil de la trama. La major part, casi sempre per a amagar més encara la realitat, reduïda a simple aparença. Però no caiguem en un altre error, el de creure que tots aquests llenguatges ens venen de fora, del poder. També ens venen de dins, de nosaltres, inventats o acceptats per nosaltres.

Cal, doncs, tenir els ulls ben oberts, imaginar un nou llenguatge, o corregir el vigent, que, a més de retornar-nos el nom de cada cosa, ens descobrisca nous aspectes de la realitat, ocults fins ara, que posen en evidència l'engany de les aparences. No oblidem que el poder, siga polític, religiós o econòmic-empresarial, ha tingut l'obsessió de controlar, des de sempre, el saber del poble (sovint amb la col·laboració d'aquest). És la tasca que acompleixen Església, mitjans de comunicació, institucions educatives, esports de masses, etc. Propaganda, que ara es diu publicitat, tot seguint la tendència ancestral de  propagar la ignorància.

D'un món corcat en pot sorgir un altre de sa

                                                      Entrada anterior: La temptació

El naixement de Venus. Botticelli

Estem assistint a un final de la història, tan catastròfic, que està gestant el naixement d'una altra, eixa a què apuntem quan diem que un altre món és possible. Ens havia promès Fukuyama un final feliç, paradisíac. Però està esdevenint el contrari. L'única cosa que ha produït aquest final és riquesa immensa en els paradisos fiscals (un terç de tota la disponibilitat mundial) i misèria escandalosa i cruel arreu del món. Disminueixen les guerres, però augmenta la rapinya de l'Occident cristià contra els seus i contra els altres. Els paradisos fiscals són els caus llòbrecs on s'amaguen alimanyes d'egoisme cruel, mentider, salvatge, atroç i sanguinari. Constitueixen, amb els capitalistes del narcotràfic, del tràfic d'armes, de la indústria tòxica, de la de medicaments nocius..., la internacional del mal i de la destrucció. Han aconseguit infestar el món sencer de corcons que estan corroint tot tipus d'institució humana, des de governs i partits fins a empreses, grups financers, esglésies i moviments religiosos. Vivim en aquest final de la història un món corcat des del seu cor fins a les ungles dels dits.

Alguns no comprenien i no comprenen bé aquest fenomen d'un final que dóna lloc a un principi, d'una nit que genera una aurora, d'una mare degradada que, moribunda, infanta un nou nat. Alguna cosa veien i veuen que els feia i els fa parlar d'una època de canvis, però res més. Tanmateix, el president equatorià, Rafael Correa, amb una visió més clara del problema, digué: "no estem en una època de canvis, sinó en un canvi d'època". Es referia al despertar dels pobles americans (Argentina, Brasil, Equador, Bolívia, Veneçuela...). Però el significat de la frase abraça el món sencer. És la nova història emergent.

Amb la caiguda del règim comunista soviètic, el neoliberalisme s'expandí ràpidament i va fer creure que ja no eren necessaris els règims dictatorials per defensar els rics, ni les polítiques econòmiques a favor de l'obrer. La història va experimentar un canvi: s'havia acabat la lluita de classes. La Thatcher va dessagnar els sindicats i va deixar la classe obrera al lloc que li correspon: xafigada per terra. Des d'aleshores ens governen, no les persones, sinó les lleis econòmiques (formulades per científics ineptes, comprats a bon preu), dogmes immutables, més immutables que els dogmes catòlics. Llur força coactiva és l'amenaça de caure en l'infern d'una crisi imparable.

A aquest infern hem aplegat ja. A ell paradoxalment ens han portat el compliment de les lleis que ens havien d'evitar la caiguda. Un infern, aprofitant el qual i excusats en les lleis causa de la crisi, ens estan robant tot, tot: dipòsits bancaris, llocs de treball, salaris dignes, jubilacions, habitatges, dret a protestar (escatxes), premsa, radio i televisió lliures (només ens queda internet, i vorem quant dura), igualtat de tractament davant la llei  i la justícia (uns són condemnats de seguida; altres passen anys fins que prescriu llur delicte o s'inventen qualsevol altra martingala per a lliurar-los; uns poden pagar-se els advocats i els tribunals; altres, ninguna de les dues coses). Ens neguen la llibertat de decidir sobre el propi cos (avortament), el dret al matrimoni homosexual, d'acord amb la pròpia naturalesa de cadascú o de cadascuna (desigualtat discriminatòria). Fins i tot, un cop ens han deixat moribunds, ens prohibeixen l'eutanàsia. Ens han de matar ells, desprès de ben torturats, contra la voluntat pròpia. El final ha de ser ben dolorós, per a major glòria de déu, que per això hem nascut obligats, no resultat d'una decisió lliure de la mare.        

I tot això en nom d'unes lleis que "experts" pseudo científics han elaborat per error en la manipulació del senzill full de càlcul Èxcel, de Microsoft. Error intencionat? Pot ser. Però error. Recordem els refranys: "No hay mal que por bien no venga"; "si no e vero e ben trobato". Els enemics de la humanitat ho aprofiten tot.

  

Aquí teniu els experts ignorants, responsables de part del nostre mal. L'altra part correspon als que ens han limitat el dèficit permès i han infligit polítiques d'austeritat, tot seguint aquests gurús, sense el nostre consentiment, i enfonsant-nos cada dia més en la profunda crisi que ens ofega. 

Hem vist el final de la història. Per tal que progresse la nova, tan sols falta una cosa, ai las!: que el poble s'adone del que ha passat i està passant.

Tot seguit figuren unes cites que recolzen l'error informàtic i el frau de l'austeritat:

...   ...   ...

http://juantorreslopez.com/impertinencias/la-verdadera-cara-de-la-austeridad/:

"... Un reciente estudio de Isabel Ortiz y Matthew Cummins (The Age of Austerity – A Review of Public Expenditures and Adjustment Measures in 181 Countries) ha analizado 314 informes del Fondo Monetario Internacional publicados entre enero de 2010 y febrero de 2013 y llega a conclusiones muy clarificadoras y diferentes a las que defiende la sabiduría convencional. ...

... El estudio concluye que estas políticas de austeridad ni promueven el empleo estable, ni el crecimiento, ni mejoran el nivel de vida ni la cohesión social sino que, por el contrario, están empeorándolos y que hacen que la población perciba que en lugar de ayudar a salir de la crisis lo que hacen es ampliarla. Finalmente, el estudio de Ortiz y Cummins concluye de acuerdo con las Naciones Unidas al afirmar que la austeridad está llevando a una nueva recesión y al aumento de la desigualdad...."

                                                   .........................................

La depresión del Excel ¿Puede un error en una hoja de cálculo haber destruido casi por completo la economía de Occidente?:

"... Finalmente, Reinhart y Rogoff permitieron que unos investigadores de la Universidad de Massachusetts analizasen la hoja de cálculo original; y el misterio de los resultados irreproducibles se resolvió. En primer lugar, habían omitido algunos datos; en segundo lugar, emplearon unos procedimientos estadísticos poco habituales y muy cuestionables; y finalmente, sí, cometieron un error de codificación de Excel. Si corregimos estos errores y rarezas, obtenemos lo que otros investigadores han descubierto: cierta correlación entre la deuda elevada y el crecimiento lento, sin nada que indique cuál de ellos causa qué, pero sin rastro alguno de ese umbral del 90%..."

Paul Krugman – El País , 23 abril 2013 | 

Més informació a:

http://iescaigs.blogspot.com.es/2013/04/articles-que-denuncien-el-frau-de.html

La Temptació

                         Entrada anterior: La imatge de l'ésser estimat que abraces és una màscara

I sereu com déus

Llegisc un article de Nathan Gardels contra la temptació populista, publicat a "El País" (11/4/13). Es titula: "Latinoamérica y la tentación populista". Parla de Sudamèrica, però qualsevol lector espanyol pot pensar en Espanya. S'hi dóna a entendre que les polítiques a favor del poble són una temptació, a la qual hem de resistir.

Quan posem el nom de temptació a alguna cosa volem dir que està prohibida, perquè és dolenta, atractiva i seductora. Hi ha qui s'atreveix a dir que és pecat tot allò ens ve de gust. Expressió que no passa de ser una boutade. Però ens il·lustra un tant. Aquestes consideracions em van portar a la memòria la pel·lícula de Billy Wilder (1955), "La tentación vive arriba". Però l'article ens vol dir que "no vive arriba", que "la tentación vive abajo". Serà, potser, perquè Marylin Monroe ja no viu dalt, o que hi viu, però que ha deixat de ser temptació i que ara la temptació seductora de veritat és el porter, que viu a sota, en la porteria de la casa? La temptació és ara el poble seductor que, com el porter, viu a sota, en la porteria, o fins i tot en el soterrani?

Mira per on jo estava equivocat: creia que les polítiques a favor dels rics i contra el poble eren la temptació seductora que molts pocs eren capaços de resistir. Per això el poble, de tant en tant, gosava i gosa pujar en tromba, cobejós,  al pis de la rica Marylin. Però aquesta, mutada en Merkel i Rajoy, amb una puntada de preferentes, hipoteques, i deutes diversos, els solia i els sol llançar per la finestra al buit per a que s'estavellen contra el sol, on els correspon viure.

Reconec que la lectura d'aquest article m'ha desconcertat de debò. Al cap i a la fi, l'article ens vol dir, en poques paraules, que la temptació populista, és una temptació maleïda: consisteix a voler que el poble deixe de ser pobre (les flors no estarien fetes per als porcs). 

   

S'aclarix més el pensament de l'autor amb les següents paraules: "En las elecciones democràticas cuentan màs las exigencias inmediatas de los votantes que la sostenibildad a largo plazo" (sona com una invitació a no fer cas de la voluntat popular, igualet que el PP de Rajoy).

I també: [Els programes socials de Perón en Argentina], "financiados por una deuda insostenible que lleva a la inflación descontrolada, la corrupción, el caos y el descontento, ...desemboca[n] en un golpe militar". És a dir, si no ho he comprès mal, que la política a favor del poble porta a una crisi que sols es pot superar per un cop militar d'extrema dreta (Videla), amb la benevolència de l'Església (Bergoglio inclòs) i dels EUA. Per fi ja sabem qui són els responsables dels crims d'aquest dictador. Igual que ara i aquí. De tot el mal que ens està fent Rajoy, la Merkel i la Troika és culpable Zapatero. I compte! Que si  els pobres s'encabriten molt, l'actual dictadura democràtica esdevindrà més dictadura encara i menys democràtica. Temeu la Cospedal quan acusa els altres de nazis ("el ladrón cree que todos son de su condición", diu el refrany popular castellà).

És una llàstima que el nostre autor s'haja oblidat del "corralito", car tots sabem que la crisi significada per aquest nom no va ser conseqüència del populisme peronista. Governava aleshores Fernando de la Rúa, desprès de Saúl Menem, tots dos obedients al servei dels EUA i del FMI.

I continua descrivint la política populista que condueix al desastre: "Existen enormes presiones para que toda ... [la] riqueza se gaste, ya, en subsidios a los pobres, ayudas para la compra de vivienda, pensiones generosas para los trabajadores o la ampliación de redes de protección social".

Diuen que els pobres "han vivido por encima de sus posibilidades". I és veritat, perquè mantenir-se els pobres en vida ja és viure per damunt de llurs possibilitats, car les possibilitats a l'abast dels pobres són nul·les. Així, el sistema econòmic neoliberal està dient-nos a través de l'article que, si no volem crisi, hem de conservar la pobresa dels pobres. Posem-los, doncs, en salmorra, i no caurem tots en la misèria.

I és que l'economia de Merkel i Wall Street s'alimenta de pobres. Quan els pobres surten de la pobresa, la societat s'afona. La pobresa és garantia de la riquesa. Sembla, doncs, que, per ara, no hi ha riquesa sense pobresa. Així cal que no es mengem tots els pobres d'una tirada, fem-los durar i durarem tots. Ja deia la vella cançó: "Hay que guardar, que el que guarda siempre tiene". Qui no recorda l'antiga consigna nadalenca: "Ponga un pobre en su mesa"? Però només el dia de Nadal, eh?

Pobres en conserva

La imatge de l'ésser estimat que abraces és una màscara

                                                                             Entrada anterior: Les maquinacions enemigues

"...Quan abraces el teu [o la teua] amant, abraces la imatge que t'has construït d'ell [o d'ella]. I per a ell [o ella], la teva cara no és més que la màscara concreta que oculta un cos també idealitzat. Examinar què hi ha de sota, sota la superfície, no sempre resol les qüestions, diu Zizek,..." (Simona Skrabec en "Slavoj Zizek no existeix", a la revista  "L'espill", núm. 42).

Ordinàriament estimem, menyspreem o odiem les imatges (no la realitat) que ens hem fet dels éssers estimats, menyspreats o odiats. Aquestes imatges venen determinades per les múltiples informacions que ens apleguen de fora, interpretades per les experiències tingudes al llarg de la vida i anhels íntims, no tots coneguts i conscients. La imatge que tenim de nosaltres i les que tenim dels altres són imatges construïdes, no corresponen adequadament a la realitat. Pel que respecta a nosaltres ja Sòcrates (segle IV a. de C.) ens va dir: "gnozi seautón" (coneix-te a tu mateix), una tasca difícil i llarga, perquè el nucli del nostre jo és un forat negre pràcticament inaccessible.

Quan el ciutadà valencià o el ciutadà espanyol vota PP, seria interessant saber quina imatge abraça, car per les imatges que abracen es pot deduir d'alguna manera els anhels íntims a què corresponen. També seria interessant saber quina imatge abraça Merkel, i els alemanys que la voten, quan obeeix les ordres del Bundesbank alemany i quina relació hi ha entre aquest banc i la Troika europea (Comissió Europea -CE-, Banc Central Europeu -BCE- i Fons Monetari Internacional -FMI-): qui abraça a qui?. Així podríem esbrinar una mica dels anhels o intencions alimentades pel llurs cors.

I, un cop aplegats a aquest esquemàtic i superficial anàlisi, podríem preguntar-nos quin cony d'imatge abracen tots aquests i aquestes quan viuen tan tranquils sabent (perquè ho saben: si no ho saben ells no ho sap ningú), sabent, dic, la paorosa quantitat d'entre 26 i 24 bilions (bilions, no milions) d'euros o dòlars, la tercera part de la riquesa mundial, els PIB d'USA i Japó junts, que els milionaris del món, més de 130.000 polítics i empresaris de 170 països, inclòs Espanya tenen amagats als paradisos fiscals, on es fan el 50% de les transaccions  comercials mundials. 

Per què envaïren Irak, envaïren Afganistan, estan a punt d'envair Síria, però no són capaços d'envair els paradisos fiscals? Tots sabem quins són alguns d'aquests edèns. En cas que alguns ho ignoren aquí en pose uns quants: Isles Caiman, Samoa, Singapur, Isles Cook, Isles Vírgenes Britàniques, Suïssa, Andorra, Gibraltar, etc. Potser no són capaços d'envair-los, perquè aquells que ordenarien la invasió i/o la dirigirien serien els envaïts, s'autoenvairien. 

I és que els grans defraudadors de les hisendes són els que manen, els que manen com homes de palla o com titelles o els que manen amagats movent els homes de palla o les titelles.

Quin cony d'imatge abracen els nostres governants i quin anhel alimenten al cor, sobre qui  recau el seu amor quan ens diuen que nosaltres (no ells ni els beneficiaris del desfalc) "hemos vivido por encima de nuestras possibilidades", atès que ells saben que ens han robat i ens estan robant per damunt de les nostres possibilitats? O quan a unes famílies pobres que els han acomiadat del treball o que han estat víctimes d'alguna trampa econòmica neoliberal i bancària els espolien la casa i, damunt, s'han de passar la resta de la vida pagant una quantitat injusta? A aquells que ho tenen tot i ho roben tot o quasi tot, se'ls perdona tot i als que no tenen res o casi res no se'ls perdona res. Hom obsequia als lladres i hom roba als robats. Aquest és el sistema econòmic que ells han abraçat i molts de nosaltres també.

El 85% dels ingressos estatals provenen del treball, no dels rics. Aleshores dues qüestions: 1. Per què aquests manen tant si a penes aporten res? 2. Si tirem els treballadors al carrer, l'Estat tindrà encara menys capital i no manarà gaire. Amb quina finalitat?

Les maquinacions enemigues

                                           Entrada anterior: Quien bien te quiere te hará llorar

Robots en lloc d'obrers

Encara que sóc un "out" (estic sempre fora de l'àmbit on es cuinen les coses importants), tinc el do (que déu m'ha regalat no sé per què), el do de la telepatia. I precisament aquests dies m'he assabentat  d'un encontre d'importants personatges "in", o de "la situació". Ara us diré el que vaig sentir:

Un diu: -Hi ha dues formes, si més no, d'acabar amb els pobres: matant-los o posant les condicions per a que surten de la pobresa. Els nostres col·legues, els amos neoliberals del món, elegiren, ja fa temps, la primera.

Un altre objecta: -Per què no mantenir-los precàriament mitjançant la beneficència, en lloc de matar-los? Una colla abundant de pobres poden ser-nos útils. Quan n'hi ha tants i es troben tants pocs llocs de treball, accepten qualsevol salari i qualsevol jornada laboral.

El tertulià que hem anomenat "un" afegeix: -Continue, doncs, amb el que deia. M'he reunit amb alguns col·legues, els quals, sobre la primera manera d'acabar amb els pobres opinen que no hem sabut aplicar-la, ha resultat massa lenta. Per això hem inventat la crisi, per a eliminar-los de l'existència amb més celeritat. Els instruments utilitzats, gràcies a l'angoixa del populatxo i a la nostra capacitat camelística, són, evidentment, la mateixa pobresa incrementada (mentre la llei neoliberal mana incrementar els beneficis per damunt de tot, la llei de l'aparent sortida de la crisi prescriu incrementar la pobresa per damunt de tot). Sense medicaments ni metges ni plaça en hospitals, quan són afectats per la malaltia, prompte pereixen. Sense aliments no poden subsistir. Sense un sostre on refugiar-se, un abric on arrecerar-se dels embats de la vida, una llar per poder viure en família i en intimitat, s'afebleixen, són presa d'innombrables malalties i moren (a vegades confese que em sorprenc a mi mateix: tants entrebancs al dret d'avortar i tan poca cura per mantenir en vida els nascuts!). En fi, sense accés gratuït a la justícia, no es poden defensar de res.

Prossegueix: -Des de sempre el gran objectiu dels empresaris era i és eliminar despeses. Una partida important són els salaris. Per això sempre hem volgut tenir la llibertat  d'abaixar-los o suprimir-los. Hi ha dues formes, que no s'exclouen entre sí, de suprimir salaris: una, substituint els obrers per robots; altra, acomiadant-los a conveniència. Car a mesura que augmenta l'atur, els obrers aturats (com acaba de dir el nostre contertuli) accepten contractes amb salaris més baixos i condicions de treball més favorables a nosaltres. La condició inventada fa poc per poder abaixar els salaris i practicar els acomiadaments "ad libitum" és la  darrerament tan ponderada reforma laboral, dins de les reformes estructurals amb què pretenem instaurar unes estructures en les quals tots els drets, de l'ordre que siga, cauen del nostre costat (la classe victoriosa) i ningun, o molts pocs, del costat dels pobres, denominats classes populars (que ara, gràcies a la crisi, abraça allò que abans era la classe mitjana, el món obrer i els pobres pobres).

I continua: -D'acord amb el proverbi, "qui té fam somia rotllos", els empresaris somiem empreses sense humans treballadors o, en tot cas, amb treballadors gratuïts (robots o humans esclaus). Aplegarà un moment en què no faran falta humans treballadors en cap branca de la producció, ni tan sols en l'àmbit de la llar, on els robots faran les feines.

El tercer contertuli objecta: -De totes maneres, els rics, en alguns aspectes, necessitem pobres. Necessitem òrgans corporals per substituir els òrgans malalts. Necessitem servents i serventes fidels per a determinades tasques familiars o hospitalàries. Necessitem esclaves del sexe. I, per damunt de tot, necessitem soldats i policies.

El tertulià "un" respon: -Tot això es podrà arranjar amb l'enginyeria genètica en humans. Així, els robots, en alguns aspectes, seran innecessaris. Hom tindrà humans genèticament adaptats a la funció per a la qual se'ls ha fet. Seran una meravella d'esclaus com els nostres avantpassats no podien somiar. La pel·lícula anglesa "Moon" (2009), òpera prima de Duncan Jones, ens ofereix un exemple d'allò que prompte podrà ser realitat: treballadors clons amb alguns gens alterats per garantir una vida curta que no els done temps de plantejar-nos  problemes. O, també, amb un gen de vigilància que els produïsca un dolor com una descàrrega elèctrica quan tinguen pensaments antisistema i els mate en quant caiguen malalts o simplement quan se'ls hi acudisquen pensaments de revolta.

                        . . .     . . .     . . .     . . .     . . .     . . .     . . .      

Ara, desprès de la narració que precedeix, lamentablement, he de confessar que jo sóc tan "out", tan "out", tan fora de tot, que també estic fora de la influència divina i del do telepàtic. Déu no m'ha fet mai cap regal, ni concedit cap gràcia. En tot cas, algunes gracietes. El contingut d'aquesta narració en podria ser una. Perdó.

"La destrucción o el amor" de Vicente Aleixandre? No:
La destrucció per amor als diners, de Goldman Sachs,
banca que controla el món.