No hi ha societat, només individus de classe superior

                                                                                                Entrada anterior: Llenguatge i realitat

Guerrera al front de la seua troupe

Margaret Thatcher ha sigut, i és encara, admirada per la seua troupe neoliberal. Sobre ella s'han expressat moltes opinions laudatòries i s'han citat famoses frases seues. En recorde alguna: "la societat no existeix. Només hi ha homes i dones individuals", o "la gent és pobra perquè no treballa i no utilitza els seus talents". També recorde que va combatre i vèncer els sindicats obrers i que aquesta victòria va ser contra els individus, homes i dones, obrers i obreres, i les seues famílies, els quals i les quals varen esdevenir pobres, perquè ella els va arrabassar el lloc de treball; i no varen poder utilitzar els seus talents per culpa d'ella. Açò em fa pensar que per a ella no solament no existia la societat, però tampoc certs individus: aquells proletaris que no contribueixen de la manera prevista a l'increment dels beneficis de la neoliberal troupe, classe o societat superior: els individus ben situats dins del sistema. Una cosa pareguda al que ara passa amb les reformes estructurals de Rajoy, que semblen la consumació del que ella va començar.  

Recorde també que va realitzar moltes privatitzacions: hospitals, centres educatius, ferrocarrils, etc. Els hospitals privatitzats, moguts pel guany (segons el dogma vigent), van originar més tard multitud de malalties i morts, com hem sabut recentment per la premsa. Els ferrocarrils van sofrir accidents a dojo, amb un nombre intolerable de persones mortes i ferides (foren privatitzats per a obtenir beneficis, no per a servir als passatgers). També aquí, en aquest aspecte, el PP valencià pot estar orgullós d'haver-la imitat. Cotino ens ho podria dir, si no fóra mut. I, en fi, no podem oblidar l'actual crisi neoliberal, originada per ella i Reagan, crisi que està produint tantes malalties, morts i sofriments que som incapaços d'enumerar. 

No puc oblidar tampoc les meravelloses relacions que aquesta Dama de Ferro va mantenir amb el carnisser Pinochet. Amiga dels repressors, deia que volia llibertat i la imposava. Una llibertat que eren, i són, cadenes, sofriments, malalties, morts. Podríem dir-li a ella i a la seua troupe: "Vosaltres els neoalliberadors sou els terroristes repressors!". 

En l'atemptat de Boston han mort 3 persones i han resultat ferides casi 300. En l'accident neoliberal de Texas n'han mort (diuen) 14,  les persones ferides ascendeixen al voltant de 200. Del barri limítrof han quedat destruïdes 70 cases (no podem imaginar la desolació de les persones supervivents afectades per la tragèdia). En el de Bangla Desh, 300 mortes i més de 1.000 ferides. En la tragèdia d'una fàbrica de pesticides en Bhopal (India, 1984. Responsable, la companyia nord-americana Unió Carbide), 20.000 mortes, etc. La diferència entre la tragèdia de Boston i les altres rau en açò: que la primera està maquinada contra una societat concreta, i les altres, per incrementar els beneficis de la troupe selecta d'individus ben situats dins del sistema, segons els principis neoliberals de Reagan, Thatcher, Pinochet i un reguitzell innombrable de presumptes implicats neoliberals. La primera constava de bombes que havien d'explotar en un moment determinat; les altres constaven de bombes amb efecte retardat per a explotar en temps no previst, però acceptat (i siga el que déu vulga!). Així, doncs, podem pensar que totes són actes terroristes.

Hi hauria, doncs, dues classes de terrorisme. Un seria el de fora del sistema, com el sofert a Boston. És el terrorisme així denominat per la classe social que dóna nom als fets. L'altre seria el de dins del sistema, com l'accident de Texas, els accidents dels ferrocarrils de Gran Bretanya, el de Bangla Desh, el de Bhopal, el del metro valencià... Aquests són considerats accidents per la mateixa classe social que n'és responsable. Causen, però, morts, dolor i fam, tants o més que el terrorisme de fora. Són una forma de la lluita o guerra de classes. Consisteixen a estalviar les despeses que impliquen les mesures de seguretat i el compliment de les normes internacionals. Guerra dels de dalt contra els de baix. Els botxins són els de dalt. Les víctimes, som els de baix. Són accidents, però accidents terroristes, exigits per la necessitat del guany neoliberal, basat en l'estalvi de les mesures de seguretat exigides per la normativa internacional. Guany per damunt de tot, de qualsevol vida humana de baixa estofa.

Ara, justament ara, em sorgeix un dubte i una pregunta. Permeteu-me expressar el dubte, si dubtar no és pecat, i fer-vos la pregunta, si preguntar no és ofendre: podríem considerar actes terroristes les accions preferents, els desnonaments, les retallades, les reformes laborals, les educatives, etc.?

Estem vivint una lluita de classes molt agressiva, d'una agressivitat rabiosa. Curiosament, però, les agressions venen dels de dalt contra els i les de baix, els quals i les quals es limitem a sofrir (i potser somiar...).

Tragèdia del metro de València

Tragèdia de Bhopal