Es parla aquesta temporada d'un viatge al planeta Mart; un viatge sense retorn, per colonitzar-lo. Es té la intenció explícita que els terraquis, terrans, marcians, martícoles, alienígens, o com es diguen els astronautes viatgers (terrícoles no, perquè ja no habitaran la terra), s'instal·len en Mart i en prenguen possessió en nom del poder neoliberal que els haja enviat i de la creu, símbol de la religió preferent d'aquest poder. Reproduiran, així, l'estampa de Colom quan va prendre possessió d'Amèrica, en nom de la corona castellana que havia sufragat l'expedició, en una ma l'espasa, en l'altra l'estendart de la Corona i, en la ma de l'eclessiàstic preceptiu, la creu.
És absolutament normal en una crisi que està empobrint la població al galop; en una crisi que obliga l'Estat a vendre-ho tot a un preu irrisori, a quedar-se sense res, més magre cada dia; és absolutament normal que en una tal crisi el capital dels capitalistes i els capitalistes també, engreixen i engreixen, els caiguen els euros per les orelles, pel nas, pels ulls, plorant llàgrimes de diners (d'alegria i de diners), els caiguen per la boca en forma de bava (extasiats com estan i agraïts pel gran amor que està demostrant-los déu en haver-los tocat amb el dit, com profetitzara Michelangelo Buonarroti en el fresc de la Capella Sixtina). El capitalisme neoliberal, tocat pel dit de déu per a la gran missió de colonitzar pacíficament el planeta de l'altre déu, el déu guerrer del paganisme, convertirà el planeta pagà i guerrer en territori on s'allotjarà la pau cristiana. I tot açò gràcies a la crisi enviada providencialment pel déu neoliberal.
No importarà que no s'hi troben ànimes per convertir. En Mart no hi ha cap marcià que circule per allí, tampoc no hi ha res viu, ni animals, ni vegetals, ni segurament bacteris ni microbis. Només minerals. Un desert, vaja, bo per a fer oració o per trobar allò que ara es un gran negoci: minerals de luxe o de gran interès econòmic o estratègic. Ara que la major part dels humans no tenen res, convertits en un desert de bens, sabem que una minoria fan el seu agost. No heu vist a la tele o llegit a la premsa que els negocis més lucratius són ara els d'objectes de luxe? Doncs això mateix. Segurament hom vol colonitzar Mart, a més de per les raons dites, pel negoci del luxe i altres possibles i perquè probablement suposarà una despesa inútil (és a dir, de luxe).
Sempre la pobresa ha estat un bon caldo de cultiu del luxe. No dels pobres, sinó del amos dels pobres. Em dóna la impressió que els pobres, quant més pobres són, més rics fan als rics. Aquest podria ser el secret que ara, en plena crisi, hom vulga fer una despesa tan luxosa, tan gran i tan inútil com és el viatge a Mart. Car els pobres, amb la seua pobresa, estan fent tan rics als rics, que aquests suen euros i dòlars per tots els porus i altres forats corporals que m'estalvie de dir. I no sabent què fer amb tanta riquesa, han imaginat un viatge a Mart sense retorn. Suposen, potser, que els terraquis de Mart aniran enviant minerals preciosos o d'interès estratègic que, convertits en pecúnia, faran encara més rics els rics. Si passara això, veuríem colls adornats amb riquíssims collars, canells amb polseres d'ensomni, vestits enlluernants, cases neoliberals esdevingudes palaus aristocràtics, cotxes d'alta gamma, iots sofisticats, etc. Així provocarien l'admiració i el respecte dels pobres al temps que els distraurien caritativament de la misèria necessària en què es belluguen.
Tanmateix, pense que l'Eurogrup ha fet càlculs de les despeses previstes en l'aventura martiana i ha descobert que s'havien quedat curts (perquè -sabeu?- els rics no tenen mai prou per al tren de vida que porten). Hom necessita, per tant, màquines espremedores dels pobres, màquines més contundents. Fins ara hom els ha espremut a mitges. Resten encara recialles, residus en llurs butxaques. Calen més retallades en pensions, més reforma laboral (més retallades de salaris, acomiadaments més barats), més desregulació d'allò que encara roman regulat, més privatitzacions. Podem imaginar-ho a partir de la lectura de l'article: "El Eurogrupo presiona para que España adopte reformas 'contundentes' ", El País, 14/5/13. Més encara, amics i amigues. Més encara...
Per què no agafem, doncs, tots els neoliberalots, els passem per l'espremedora i ens en bevem el suc econòmic?
És absolutament normal en una crisi que està empobrint la població al galop; en una crisi que obliga l'Estat a vendre-ho tot a un preu irrisori, a quedar-se sense res, més magre cada dia; és absolutament normal que en una tal crisi el capital dels capitalistes i els capitalistes també, engreixen i engreixen, els caiguen els euros per les orelles, pel nas, pels ulls, plorant llàgrimes de diners (d'alegria i de diners), els caiguen per la boca en forma de bava (extasiats com estan i agraïts pel gran amor que està demostrant-los déu en haver-los tocat amb el dit, com profetitzara Michelangelo Buonarroti en el fresc de la Capella Sixtina). El capitalisme neoliberal, tocat pel dit de déu per a la gran missió de colonitzar pacíficament el planeta de l'altre déu, el déu guerrer del paganisme, convertirà el planeta pagà i guerrer en territori on s'allotjarà la pau cristiana. I tot açò gràcies a la crisi enviada providencialment pel déu neoliberal.
No importarà que no s'hi troben ànimes per convertir. En Mart no hi ha cap marcià que circule per allí, tampoc no hi ha res viu, ni animals, ni vegetals, ni segurament bacteris ni microbis. Només minerals. Un desert, vaja, bo per a fer oració o per trobar allò que ara es un gran negoci: minerals de luxe o de gran interès econòmic o estratègic. Ara que la major part dels humans no tenen res, convertits en un desert de bens, sabem que una minoria fan el seu agost. No heu vist a la tele o llegit a la premsa que els negocis més lucratius són ara els d'objectes de luxe? Doncs això mateix. Segurament hom vol colonitzar Mart, a més de per les raons dites, pel negoci del luxe i altres possibles i perquè probablement suposarà una despesa inútil (és a dir, de luxe).
Sempre la pobresa ha estat un bon caldo de cultiu del luxe. No dels pobres, sinó del amos dels pobres. Em dóna la impressió que els pobres, quant més pobres són, més rics fan als rics. Aquest podria ser el secret que ara, en plena crisi, hom vulga fer una despesa tan luxosa, tan gran i tan inútil com és el viatge a Mart. Car els pobres, amb la seua pobresa, estan fent tan rics als rics, que aquests suen euros i dòlars per tots els porus i altres forats corporals que m'estalvie de dir. I no sabent què fer amb tanta riquesa, han imaginat un viatge a Mart sense retorn. Suposen, potser, que els terraquis de Mart aniran enviant minerals preciosos o d'interès estratègic que, convertits en pecúnia, faran encara més rics els rics. Si passara això, veuríem colls adornats amb riquíssims collars, canells amb polseres d'ensomni, vestits enlluernants, cases neoliberals esdevingudes palaus aristocràtics, cotxes d'alta gamma, iots sofisticats, etc. Així provocarien l'admiració i el respecte dels pobres al temps que els distraurien caritativament de la misèria necessària en què es belluguen.
Tanmateix, pense que l'Eurogrup ha fet càlculs de les despeses previstes en l'aventura martiana i ha descobert que s'havien quedat curts (perquè -sabeu?- els rics no tenen mai prou per al tren de vida que porten). Hom necessita, per tant, màquines espremedores dels pobres, màquines més contundents. Fins ara hom els ha espremut a mitges. Resten encara recialles, residus en llurs butxaques. Calen més retallades en pensions, més reforma laboral (més retallades de salaris, acomiadaments més barats), més desregulació d'allò que encara roman regulat, més privatitzacions. Podem imaginar-ho a partir de la lectura de l'article: "El Eurogrupo presiona para que España adopte reformas 'contundentes' ", El País, 14/5/13. Més encara, amics i amigues. Més encara...
Per què no agafem, doncs, tots els neoliberalots, els passem per l'espremedora i ens en bevem el suc econòmic?
 |
| Les reformes estan matant-me. Però mor content, perquè, gràcies a mí, la humanitat farà la gran gesta de colonitzar Mart |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada