En recordar l’escrit de Ciceró “De senectute”, vaig pensar malenconiosament que estava força desfasat i que el que tocaria escriure en aquests temps és el “De juventute”. Encara que sembla que no fa falta, ja que la joventud s’ha convertit en el màxim valor sociocultural.
Per contra, tot no han de ser disgustos, el “De amicitia ” del mateix autor, està posant-se de moda. No hi ha més que vore com actuen els polítics, els empresaris, els jutges i, en fi, els electors, que és, al cap i a la fi, sobre qui recau l’última responsabilitat en una societat democràtica, perquè són ells qui recolzen o rebutgen persones, idees, valors… És evident que aquests estan ara començant a recolzar el valor amistat, les idees que el transmeten i les persones que el practiquen. Ja els antics castellans ho deien: “Un buen amigo es un tesoro”. No hi ha res millor que un bon amic. Un bon amic és un tresor. No és un aforisme català, no: és castellà. I Castella no és sospitosa d’estar enganxada als cèntims. Veritat?. L’amistat, la vertadera amistat, i l’economia, la vertadera economia, han anat sempre unides: l’amistat i el tresor. “Unidos hasta la muerte”. L’amor de la amistat sempre és cosa de Déu. L’odi, no, però l’amor, sí. Ja ho va dir Sant Agustí, bisbe d’Hipona i sant (no solament beato, com n’hi ha tants, sinó Sant, Doctor i Pare de l’Església): “Dilige et quod vis fac”, que vol dir: “estima i fes el que vulgues”. Ah, direu que es referia a l’amor de Déu. No seré jo qui ho negue. Afegiré, però, que qui estima el proïsme estima Déu. I qui més proïsme que l’amic? Aquí teniu al cardenal president de la Conferència Episcopal d’Honduras, que recolza el seu amic Goriletti (o és Micheletti?) contra l’enemic Zelaya aconsellant-li que no torne al país del qual és president legal (estima, i fes el que vulgues).
No penseu que aquest és un cas únic o excepcional. Si no us ho creieu, mireu, mireu aquí, a la “Comunidad valenciana”, sense anar més lluny, no cal anar a Honduras: vegeu l’amistat entre jutges i polítics, entre polítics i empresaris, entre polítics i polítics, entre electors i elegits. Estem aproximant-nos al regne de l’amor, “del Amor Hermoso” (“amiguitos del alma”, “te quiero un huevo”, “En esto sabrán que sois mis discípulos: en que os améis los unos a los otros”, etc., etc.).
Però, no ens quedem en Amèrica o Espanya. És per tot arreu on es manifesta la bona nova de l’amistat i l’amor.
Llancem, per exemple, una ràpida mirada a Itàlia. Allí sembla que el valor de l’amistat està definitivament consolidat. I no és que vulga fer referència a l’amistat entre Berlusconi i les jovenetes d’escarransida virtut. A mi açò és el que menys m’importa. Al cap i a la fi aquestes jovenetes per a això estan. El que m’interessa, i m’emociona, és quelcom del què no sol fer-se esment als mitjans de gran abast: la gran i profunda amistat entre els representants del poble a les institucions i el governant Berlusconi (fan lleis per a blindar els seus negocis), entre el poble i Berlusconi (li agrada que aquest es faça encara més ric sense problemes judicials), entre els mitjans radio-televisius i Berlusconi (dels quals és propietari). Així, doncs, tots estan per ell, per a defendre’l dels assetjaments a què està sotmès. Assetjaments que amenacen rompre la unitat amistançada i amorosa italiana (amistat-tresor). Així és que, en general, Itàlia és una esperança prou ben fundada. Tant de bo que aquest reconfortant fenòmen es repetisca a la “Comunidad valenciana”. Indicis ja n’hi ha. La qual cosa ens ompli de satisfacció.
Celebrem, per tant, aquí el balanç, de moment, possitiu del “De amicitia” de Ciceró. Perquè no oblidem mai que “quien a buen árbol se arrima buena sombra le cobija”. Tant de bo que l’ombra de l’amistat ens faça rics a tots!
Així és que, comptat i debatut, cal tenir amics, estimar i ser estimats. Aleshores podrem fer el que ens passe pels nassos!
