El negoci de fabricar masses

Entrada anterior: La independència de Catalunya, una esperança per a Espanya

Durant un estiu de la meua època universitària, recorria jo Alemanya en autostop amb dos companys. Cada dia sortíem a la carretera havent ja acordat la ciutat i el Jungendherberger on ens reuniríem per la nit. Un d'aquests dies, quan sols restàvem dos dels tres amics esperant en la cuneta, un cotxe per fi s'aturà i el conductor amablement ens va acollir als dos. Prompte s'adonà aquest senyor que érem espanyols. Ens digué aleshores entusiasmat que li agradava molt la filosofia d'Ortega i Gasset, especialment el llibre "La rebelión de las masas". Estava content de parlar amb nosaltres del pensament orteguià. Tant, que ens va convidar a dinar en un restaurant de carretera. El contacte amb aquesta persona, metge de professió, va ser l'orígen del meu interès pel concepte de 'massa', tant pel que fa al llibre d'Ortega, com, especialment, pel que fa al llibre de l'escriptor sefardí en llengua alemanya (premi Nobel de literatura), Elias Canetti: "Masa y poder" ("Masse und Macht"). De la existència del qual em vaig assabentar més tard.

Segons Ortega, en la societat trobem dos tipus d'éssers humans importants: les minories qualificades i les masses. La característica principal de l'home-massa consisteix a sentir-se vulgar i proclamar el dret a la vulgaritat, al temps que es nega a reconèixer instàncies superiors a ell. Per a Ortega, al segle XX, les masses s'han convertit en el factor decisiu de l'esdervenir social. És a dir, les masses s'han rebel·lat. Tenen l'orgull de ser un no res, de ser anodines, constituïdes per allò que se'n diu "home mitjà" (iguals tots, uns i altres: cervell pla, inculte, irreflexiu...). Podríem dir: "l'home mitjà ha ascendit al poder! Amenaça amb l'enderroc de les minories qualificades, l'aristocràcia intel·lectual, l'aristocràcia moral, l'aristocràcia econòmica!". La vulgaritat s'ha apropiat del món. 

Avui, pense jo, eixe home mitjà, eixe home vulgar, eixe "uomo qualunque" italià, ja no és l'ésser rebel·lat orteguià: és un home sotmés, produït intencionadament; un producte que diríem industrial, fet a consciència per les minories qualificades, econòmicament qualificades. Ja no es tracta avui en dia de masses rebel·lades, és tracta de masses fabricades per la indústria neoliberal dirigida pels partits conservadors, amb experts directius, com Rajoy(¿?), de Guindos, Merkel, Wolfang Schäubel, Mario Draghi, Christine Lagarde..., etc., i recolzada per les tècniques especialitzades de televisions, revistes, diaris... Un poble convertit en massa, un poble idiotitzat, un poble sotmès i esclavitzat al servei de la indústria que fabrica masses; masses progressivament més pobres, que engreixen el capital de les minories qualificades. És un home que vota tapant-se el nas a favor dels seus enemics: els fabricants de pobres homes massa. Soldats al servei dels seus enemics i enemics dels seus semblants (germans, parents, amics, conciutadans..., etc.) i de sí mateixos .

Elias Canetti

El punt de vista d'Elias Canetti és un altre: estudia i exposa el fenomen dels distints tipus de massa que hi ha hagut en les societats des de temps immemorials fins a aquelles que s'hi troben en l'actualitat. No s'interessa gaire de la dicotomia minoria-massa, sinó que es dedica a classificar i analitzar el fenomen de les masses del passat i del present.

De tota manera, no m'estic de reproduir un paràgraf de la pàgina 52 de "Masa y poder" (Muchnik editores, traducció de Horst Vogel), en el qual cita la revolta de masses en la França de 1789, que dóna pas a les societats que ara vivim. És un exemple d'allò que denomina "Masses d'Inversió" (Umkehrungmassen):

"MASAS DE INVERSIÓN 

'Mi querido, mi buen amigo, los lobos siempre se han comido a los corderos; esta vez ¿se comerán los corderos a los lobos?' Esta frase se encuentra en una carta que Madame Jullien escribió a su hijo durante la revolución francesa. Contiene, reducida a una concisa fórmula, la esencia de la inversión (Umkehrung). Hasta ahora unos pocos lobos han subyugado a muchos corderos. Ya ha llegado el momento en que los muchos corderos se vuelvan contra los pocos lobos. Se sabe que los corderos no son carnívoros. Pero es que lo notable de la frase reside precisamente en su aparente falta de sentido. Las revoluciones son los tiempos típicos de la inversión. Los que tanto tiempo estuvieron indefensos, de pronto enseñan los dientes. Su número debe compensar lo que le falta en experiencia de maldad".

  Seria bo que alguna cosa  
passara en les properes eleccions

                     

La independència de Catalunya, una esperança per a Espanya

Entrada anterior: El franquisme, la unitat d'Espanya, la dictadura i la pau

La desnacionalització d'Espanya resideix en la idea que, de realitzar-se, potser siga la darrera esperança que li reste al país de sortir d'una letargia, un ensopiment, un retard, una agonia que dura ja tres segles i mig.

Reproducció parcial d'una entrevista a Ramón Cotarelo publicada a Wilaweb

Entrevista al catedràtic de ciència política de la UNED

Ramón Cotarelo, catedràtic de ciència política de la UNED, és un dels pocs intel·lectuals espanyols que fan costat al procés català. A través del seu popular bloc ‘Palinuro’ ha fet valer la causa catalana moltes vegades i ha alçat la veu contra el poder polític espanyol, el rei Felipe VI inclòs.

[...]

—Per què heu decidit de fer costat a la candidatura de la CUP – Crida Constituent?

—Doncs perquè, sense comptar la voluntat d’independència, tenen un programa amb el qual m’identifico molt. Em refereixo a una ideologia assembleària, feminista, ecologista i republicana. I també perquè em sembla que s’ha de ser conseqüent. I com que jo respecto el principi d’autodeterminació i la majoria de catalans volen la independència, doncs cap a la independència. Per això m’hi he unit.

[...]

—Vostè defensa que la independència de Catalunya seria una esperança per a Espanya. Per què?

—Doncs perquè no veig que Espanya pugui canviar absolutament res si no hi ha un esclat a Catalunya; i el terme esclat el vull matisar. Em refereixo a un canvi radical, des de la independència a qualsevol altra cosa. El motor d’Espanya en aquest moment és Catalunya i, si a Catalunya no passa res, a Espanya tampoc, perquè hi continuarà havent aquests neofranquistes per sempre més. Espanya no té capacitat de canviar si no és a través de Catalunya.

[...]

—Per la consideració que preneu, Espanya és com un nen que té dificultats per a nedar i Catalunya li fa de flotador.

—Sí, exacte. A veure, Catalunya sempre ha estat el motor d’Espanya des d’un punt de vista industrial, econòmic i en bona mesura també intel·lectual. I Espanya té un problema per definició des de sempre. Ho evidencia aquesta qüestió si és una nació o no. Quan una persona diu que Espanya no és una nació, no s’ho inventa. És un inconvenient real. Té un problema per definició i l’ha anat ocultant, arrossegant i negant a còpia d’afusellar i de fer tota mena de barbaritats, que ho han fet des de fa tres-cents anys per reorganitzar-ho. Al final ha passat que alguns hem perdut l’esperança que Espanya pogués resoldre els problemes. Aquests alguns que hem perdut l’esperança són en primer lloc els catalans, i en segon lloc alguns espanyols com jo, que veiem que l’única oportunitat que té Espanya de remuntar és la sacsejada que podria implicar la independència de Catalunya. O alguna cosa semblant, perquè no vull pre-jutjar.

[...]

—A Espanya hi ha hagut un increment del discurs crític cap a Rajoy i la seva mala gestió del procés català?

—No vull ser injust però crec que no. Insisteixo, encara que sembli mentida, el sentiment psicològic predominant a Espanya continua sent la por i aquesta por també afecta uns intel·lectuals que temen que perdran les prebendes i els privilegis. Fixem-nos-hi. Tots els intel·lectuals es divideixen en grups i es fan els favors els uns als altres. I en aquest territori, Espanya és una cosa inqüestionable. Algun progressista s’atreveix a dir que Rajoy és un neofranquista, que torna a la recentralització dels franquistes i que és un catalanòfob que en realitat així destrueix el país? Oi que ningú no s’atreveix a dir això? No, per por.

[...]

—De moment Mariano Rajoy ha dit que es bolcaria en la campanya i faria costat a Xavier García Albiol. Quina actitud creieu que tindrà?

—No sé a què es refereix quan diu ‘bolcar-se en campanya’. En fi… És una autèntica vergonya tenir aquest governant que no està a l’altura en cap sentit. Jo em temo la pitjor. Són capaços de tot. Si tenen la mínima possibilitat, ho faran. Això sí que ho hem de veure clar tots. Aquests no es paren per res. L’única que para qualsevol cosa és Europa, perquè nosaltres no. L’opinió pública no l’escolten, la premsa la tenen controlada, les televisions són seves, els jutges, també, els tribunals, també… Únicament temen que els europeus els diguin: ‘Això no ho podeu fer’.

[...]

Ramón Cotarelo

Podeu llegir l'entrevista completa clicant sobre el link de: Wilaweb

Podeu visitar el bloc de Cotarelo clicant sobre el link de: Palinuro 

El franquisme, la unitat d'Espanya, la dictadura i la pau

Entrada anterior: Reflexions 'aldeanas' a l'atenció de Carolina Punset

L'imperatiu legal

La repetida al·lusió a l'imperatiu legal que impediria al govern espanyol autoritzar o tolerar, no ja la independència de Catalunya, sinó permetre la manifestació democràtica de la voluntat popular en un referèndum legal, és un imperatiu que ve de la voluntat de Franco ("post mortem"). En aquest sentit, és Franco qui habita en els governants espanyols. El mateix fenomen el trobem en tot allò que pertoca a la memòria històrica. Ni hom investiga els crims comesos, ni hom busca les despulles de les persones assassinades pels franquistes, ni (això és més gros) tampoc hom sotmet a judici els criminals franquistes que encara viuen. Tant és així que no hom permet als jutges Argentins investigar i jutjar eixos mateixos crims i criminals. Cal recordar (o saber, si de cas algú no ho sap) que els policies i els jutges de la dictadura continuaren majoritàriament la seua pràctica franquista en la democràcia de la "transició", denominació franquista del post-franquisme. "Post", perquè Franco havia mort, i res més. Car un falangista president del govern, un PSOE convertit a la submissió, una Constitució assessorada i amenaçada pels generals victoriosos de la guerra contra la república, contra la democràcia, contra la separació de l'Esglèsia i l'Estat i contra la ruptura de "la sagrada unidad de España"... Això va ser la democràcia de la transició.

La sagrada unidad de España

L'espanyolitat del País Valencià i de Catalunya és el resultat de tres derrotes, dues sota les armes del Borbó Felipe V i la tercera sota les del General Franco, auxiliat per l'Esglèsia Catòlica (1707 l'una, 1714 l'altra i 1939 la tercera). Espanya és "Una" a la força, gràcies a la sang vessada, al dolor patit i al terror consegüent. No és "Una" per voluntat lliure i entusiàstica dels vençuts. El cor de la unitat de la pàtria és un cor de violència i terror. Per això és tan difícil conviure. Per això ara i adés es promulguen lleis mordassa. Formem part d'un país aparentment en pau que porta en les seues entranyes la foguera d'una violència horrible.

Per això, quan un partit guanya les eleccions i arriba al poder té la sensació que ha guanyat una guerra o una batalla. Aleshores es dedica a dues coses: dominar el 'populatxo' i esprémer els cabals públics. Entre unes coses i altres també es dedica a comprar la voluntat de persones i a vendre's ells mateixos. Som un país fet de guerres, victòries i saquejos.

Estic convençut que el franquisme no el va crear Franco. El franquisme és i ha sigut sempre la dreta. Franquista era Felipe V i els monàrquics. Franquistes eren, i són, Juan Carlos I i Felipe VI (que no necessiten la voluntat popular per a ser reis). La transició era franquista, no perquè venia de Franco, sinó perquè era el tarannà propi de les dretes. Tant és així, crec, que Franco era franquista, perquè era de dretes

La monarquia actual és imposada per la 'Victoria'. La Constitució és imposada per la Victoria. La unitat de la pàtria és imposada per les diverses 'Victorias'. I la classe o les classes socials que han regit fins ara els nostres destins, gràcies a las Victorias, es posaren d'acord amb els països que negaren ajuda a la República atacada pel nazi-feixisme Alemany-italià-espanyol. Per això ara som neoliberals. Hem entrat, doncs, en la gran ultramordernitat econòmica, gràcies a la qual hem assolit la primera gran victòria: la crisi. Una crisi que, per ser neoliberal, l’hem d'acceptar com meravellosa. Aquesta crisi tan meravellosa ens està obrint el camí a una associació o tractat misteriós, conegut per les sigles TTIP ("Transatlantic Trade and Investment Partnership": Associació transatlàntica de comerç i inversions) que ens augura el 'no va más' del progrés, segurament l'hecatombe final. Per això molts pensem que les negociacions s'estan fent d'amagatotis, en secret ("que no se entere el populacho, que es quien lo ha de sufrir").

Si el 'populatxo' no s'espavila, anem camí de caure en l'avenc d'una pregona i definitiva crisi neoliberal, mai imaginada. Quan ho negocien a espatlles nostres, per alguna raó tèrbola serà. Intencions secretes, fosques i amenaçadores.

El TTIP serà el gran triomf del neoliberalisme, la seua consolidació definitiva, la del franquisme essencial de la dreta: la dictadura, la dictadura del capital privat, fora del qual no hi haurà salvació ("extra Ecclessiam nulla salus"). El neoliberalisme (les privatitzacions totals i els mercats desregulats -TTIP-) és la dictadura que sempre ha desitjat la dreta. És l'autèntic franquisme: l'1%, amo del món.

Reflexions "aldeanas" a l'atenció de Carolina Punset

Entrada anterior: Merkel, la noia palestina i Savater

Sembla que el partit Ciudadanos té la intenció de presentar mocions contra l'ensenyament en la llengua valenciana al País Valencià. Vol presentar les tals mocions en tots els ajuntaments on té regidors. Ja he comentat una intervenció de la seua portaveu a les Corts valencianes, Carolina Punset (1). Intervenció malaurada des del punt de vista cultural, per quant va demostrar el seu odi a la immersió lingüística i la profunda ignorància del valor de les llengües per al desenvolupament de la intel·ligència, de la cultura, de l'economia, del progrés i de l'aprenentatge en general. Cap llengua, i menys el valencià, pot ser una amenaça de incultura, de ninguna manera pot ser una via que ens podria portar a la ignorància, a l'endarreriment o a la pobresa. Aquesta amenaça inversemblant és allò que la Punset vol suggerir amb la paraula castellana "aldea".

Una llengua no és mai un instrument individual. En tot cas, seria col·lectiu. Però és més que un instrument: és la característica essencial de l'ésser humà. L'ésser humà és intel·ligent, perquè té la capacitat de parlar i viceversa. Com diu Aristòtil: l'ésser humà és un animal racional: "zoon logon éjon". És intel·ligent perquè parla, i parla perquè és intel·ligent (o racional), animal que parla amb les altres persones. En la Grècia clàssica parlar és raonar (i en Catalunya, també. Diuen: "estem raonant", per significar que estan parlant). El "logos" forma part de l'essència humana. Cada societat humana té el seu "logos", la seua llengua, que és la seua forma de pensar i raonar, la porta que enllaça els uns amb els altres, allò que caracteritza la humanitat i el seu progrés. Una llengua és sempre una via d'accès a la cultura (d'assimilar la que hi ha i d'ampliar-la d'una manera creativa). Saber moltes llengües equival a disposar de molts accessos a la cultura i a les diverses cultures: també molts lligams a altres i variades persones. Se suposa que el mot "aldea" recorda una col·lectivitat isolada, ignorant i pobra. Hi ha "aldeas" de gran mida amb milions d'habitants. No és la llengua allò que fa "aldeas", són altres les circumstàncies que les fan, entre les quals podríem citar el monolingüisme fanàtic que es nega a aprendre idiomes (o alguns idiomes), dels quals fuig com si estigueren maleïts o portaren en sí un virus destructiu. Comportaments com aquests manifesten el símptoma de la superstició. Menysprear una llengua és menysprear la intel·ligència. No hi ha llengua sense intel·ligència ni intel·ligència sense llengua. Destruir o aniquilar llengües i civilitzacions és propi de bàrbars. Recordem Atila, rei dels Hunos, el cavall del qual on posava la pota esterilitzava el terreny, on no creixia ja més herba; és a dir (pense jo), les potes del cavall exterminaven civilitzacions, cultures, humanisme... Amb un mot: la llengua dels països conquerits. 

Quan en els dominis de la corona imperial espanyola no es ponia el sol, solia dir-se (al menys això ens explicava el professor d'història al batxillerat, amb un to de "sano orgullo patriótico")  que els soldats i els funcionaris espanyols, quan passejaven per aquests dominis, governant-los i manifestant llur superioritat, anaven "españoleando"; és a dir, s'expressaven en castellà tot ignorant les llengües dels sotmesos: en Amèrica, en el Franc-Comtat, en els Països Baixos, en Milà, en Orà, en Tunísia, etc. A vegades dóna la impressió que alguns espanyols, quan visiten el País Valencià, també passegen entre nosaltres "españoleando", plens i plenes d'orgull i de menyspreu. No voldria pensar açò dels afiliats i de les afiliades a Ciudadanos, però els seus dirigents ho demanen a crits.

Heu aquí la llengua de la intel·ligència

Pel que fa a la immersió lingüística en l'ensenyament del valencià als distints nivells educatius, no m'estic de fer referència al filòsof Wittgenstein. Diu que el significat de les paraules no són conceptes fets i acabats, independents uns dels altres, representatius dels objectes, estats o accions, etc., als quals sembla que es refereixen. No, el significat de les paraules és l'us. Usant-les en les relacions socio-culturals és com aprenem el significat (per exemple, en el verb "volar", l'us determina el significat respecte a "una mosca vola" i a "el temps vola"). El significat de cada paraula depèn del sistema lingüístic. Així doncs, en l'us del llenguatge s'aprèn el significat de cada una, el qual depèn de tots els altres i, sobre tot, del sistema. Per això la millor manera d'aprendre un idioma, per no dir l'única, és la immersió lingüística. Segurament la cultura de Punset no aplega, no dic ja al filòsof Wittgenstein, sinó a l'experiència dels emigrants que han après la llegua del país on han anat a parar, ajudats, principalment, per la immersió lingüística en l'ambient on s'han desenvolupat. No com els espanyols de l'imperi que s'hi passejaven "españoleando". 

O sí que hi aplega, i per això sap (Atila renascut) com esborrar del "mundo mundial" qualsevol rastre de cultura valenciana. 

Horror! Volen prohibir la immersió!

(1) Cliqueu