El franquisme, la unitat d'Espanya, la dictadura i la pau

Entrada anterior: Reflexions 'aldeanas' a l'atenció de Carolina Punset

L'imperatiu legal

La repetida al·lusió a l'imperatiu legal que impediria al govern espanyol autoritzar o tolerar, no ja la independència de Catalunya, sinó permetre la manifestació democràtica de la voluntat popular en un referèndum legal, és un imperatiu que ve de la voluntat de Franco ("post mortem"). En aquest sentit, és Franco qui habita en els governants espanyols. El mateix fenomen el trobem en tot allò que pertoca a la memòria històrica. Ni hom investiga els crims comesos, ni hom busca les despulles de les persones assassinades pels franquistes, ni (això és més gros) tampoc hom sotmet a judici els criminals franquistes que encara viuen. Tant és així que no hom permet als jutges Argentins investigar i jutjar eixos mateixos crims i criminals. Cal recordar (o saber, si de cas algú no ho sap) que els policies i els jutges de la dictadura continuaren majoritàriament la seua pràctica franquista en la democràcia de la "transició", denominació franquista del post-franquisme. "Post", perquè Franco havia mort, i res més. Car un falangista president del govern, un PSOE convertit a la submissió, una Constitució assessorada i amenaçada pels generals victoriosos de la guerra contra la república, contra la democràcia, contra la separació de l'Esglèsia i l'Estat i contra la ruptura de "la sagrada unidad de España"... Això va ser la democràcia de la transició.

La sagrada unidad de España

L'espanyolitat del País Valencià i de Catalunya és el resultat de tres derrotes, dues sota les armes del Borbó Felipe V i la tercera sota les del General Franco, auxiliat per l'Esglèsia Catòlica (1707 l'una, 1714 l'altra i 1939 la tercera). Espanya és "Una" a la força, gràcies a la sang vessada, al dolor patit i al terror consegüent. No és "Una" per voluntat lliure i entusiàstica dels vençuts. El cor de la unitat de la pàtria és un cor de violència i terror. Per això és tan difícil conviure. Per això ara i adés es promulguen lleis mordassa. Formem part d'un país aparentment en pau que porta en les seues entranyes la foguera d'una violència horrible.

Per això, quan un partit guanya les eleccions i arriba al poder té la sensació que ha guanyat una guerra o una batalla. Aleshores es dedica a dues coses: dominar el 'populatxo' i esprémer els cabals públics. Entre unes coses i altres també es dedica a comprar la voluntat de persones i a vendre's ells mateixos. Som un país fet de guerres, victòries i saquejos.

Estic convençut que el franquisme no el va crear Franco. El franquisme és i ha sigut sempre la dreta. Franquista era Felipe V i els monàrquics. Franquistes eren, i són, Juan Carlos I i Felipe VI (que no necessiten la voluntat popular per a ser reis). La transició era franquista, no perquè venia de Franco, sinó perquè era el tarannà propi de les dretes. Tant és així, crec, que Franco era franquista, perquè era de dretes

La monarquia actual és imposada per la 'Victoria'. La Constitució és imposada per la Victoria. La unitat de la pàtria és imposada per les diverses 'Victorias'. I la classe o les classes socials que han regit fins ara els nostres destins, gràcies a las Victorias, es posaren d'acord amb els països que negaren ajuda a la República atacada pel nazi-feixisme Alemany-italià-espanyol. Per això ara som neoliberals. Hem entrat, doncs, en la gran ultramordernitat econòmica, gràcies a la qual hem assolit la primera gran victòria: la crisi. Una crisi que, per ser neoliberal, l’hem d'acceptar com meravellosa. Aquesta crisi tan meravellosa ens està obrint el camí a una associació o tractat misteriós, conegut per les sigles TTIP ("Transatlantic Trade and Investment Partnership": Associació transatlàntica de comerç i inversions) que ens augura el 'no va más' del progrés, segurament l'hecatombe final. Per això molts pensem que les negociacions s'estan fent d'amagatotis, en secret ("que no se entere el populacho, que es quien lo ha de sufrir").

Si el 'populatxo' no s'espavila, anem camí de caure en l'avenc d'una pregona i definitiva crisi neoliberal, mai imaginada. Quan ho negocien a espatlles nostres, per alguna raó tèrbola serà. Intencions secretes, fosques i amenaçadores.

El TTIP serà el gran triomf del neoliberalisme, la seua consolidació definitiva, la del franquisme essencial de la dreta: la dictadura, la dictadura del capital privat, fora del qual no hi haurà salvació ("extra Ecclessiam nulla salus"). El neoliberalisme (les privatitzacions totals i els mercats desregulats -TTIP-) és la dictadura que sempre ha desitjat la dreta. És l'autèntic franquisme: l'1%, amo del món.