Merkel, la noia palestina i Savater

                                                                                   Entrada anterior: Violència i poder

En un fòrum amb joves, una jove palestina, Reem, li confessà a Merkel que el seu somni era estudiar, però que la seua situació era difícil, perquè ella i la seua família portaven quatre anys esperant rebre residència permanent en Alemanya. Merkel li va respondre que no tots els immigrants poden quedar-se en Alemanya i que alguns haurien de retornar a casa.

Reem no pogué evitar les llàgrimes en escoltar la resposta de Merkel, la qual, veient la xiqueta plorar, tractà de consolar-la amb una carícia.

En això consisteix governar, diu Fernando Savater: en dir el que cal dir: "no tots els immigrants poden quedar-se en Alemanya" (dit en altres paraules: "Hauràs d'anar-te'n, xiqueta". O, com ens han dit tantes vegades: "no hay alternativas"). I seguir destrossant el món, un món que està com està, en gran part per la seua culpa, la de Merkel, per la seua política exterior, per la seua economia neoliberal que repercuteix en Palestina, en Grècia, en Espanya i en al món sencer. És la globalitat neoliberal (recordeu?). A més a més, els jueus segurament no estarien en Palestina si els alemanys no hagueren practicat "l'holocaust". Els imbècils, jo per exemple, segons Fernando  Savater, qualifiquem Merkel de nazi, si més no com el nazi Eichman, el de la "banalitat del mal", segons l'expressió d'Hanna Arendt.

Déu la remeie, bona germana

Aquesta escena em recorda la resposta de la Troika i la mateixa Merkel a Grècia, la resposta que hom dóna sempre que algú o alguns demanen justícia o compassió per la misèria en què han caigut gràcies a la crisi: "No hay alternativas".

És una resposta burocràtica, al marge de qualsevol sentiment (llevat de la carícia de Merkel a la xiqueta), pareguda a la vella resposta a qui ens demanava una almoina i no li donàvem res: "Déu la remeie, bona germana". I tot continuava igual. Em recorda allò del primer liberalisme: "laissez faire laissez passer, le monde va de lui même", mentre s'omplien i s'omplin les butxaques arranjant el món en benefici propi. No us recorda el concepte de  la banalitat del mal? Persones normals que cometen actes cruels sense crueltat ni malícia alguna, només per seguir la ideologia pròpia, l'ascens en l'escala dels honors, tot acomodant-se a les conviccions generals dels seus compatriotes i a l'interès de la seua pàtria? No són cruels, potser es compadeixen de les víctimes, però fan el que fan sense remordiments. En oir Merkel,  recorde Eichmann. El recorde, no els identifique. Què tindrà la Merkel d'aquesta història i la de les retallades en l'Estat espanyol, que em porta a pensar en l'Eichmann d'Hanna Arendt?

Allò, però, que em semblaria curiós, si no estigués ja curat d'espant, és el comentari  de Fernando Savater en El País, al qual m'he referit més amunt: "Merkel] ...razona sus decisiones y las defiende con firmeza y sin miedo, aunque caiga antipática, aunque haga llorar, aunque los imbéciles digan que es nazi. Puede estar equivocada, pero se sabe responsable. Y en eso consiste gobernar, ¿se acuerdan?".

Recordem..., recordem... Clar que recordem. Però és Eichmann qui ens assalta la memòria.