L'eterna guerra contra la llengua valenciana

Entrada anterior: El poble que oblida el seu passat està condemnat a repetir-lo

El valencià sense complexos 
arriba al País Valencià!

Som un poble perseguit. Si més no, des del mal d'Almansa. Hom persegueix el nucli del nostre ésser: la llengua valenciana.

La portaveu de Ciudadanos en les Corts Valencianes, Carolina Punset, continua la persecució. El seu "discurso en el debate de investidura" n'és una prova. Digué: "Allá donde triunfa la inmersión lingüística [del valencià a l'ensenyament] estamos volviendo a la aldea" (Noticias de la Comunidad Valenciana htpp://goo.gl/UiSxVe. El Confidencial). Tinc la impressió que també hi ha "aldeas" i "aldehuelas" en l'Espanya castellano-parlant. Un Estat que es caracteritza per ignorar i perseguir les llengües dels pobles que li estan sotmesos (català, basc, gallec, valencià). 

I m'admira que aquesta senyora, sabuda que és ella, puga llegir l'interior dels nostres cors ("scrutat renes et corda nostra") i gose suggerir que el valencià vol convertir-se en idioma únic per decisió dels guanyadors (¿?). Frenarà, per tant, el desenvolupament personal i col·lectiu del País Valencià? M'admira, dic, i m'assombra, car el valencià no és el castellà ni el País Valencià és la "Castilla miserable", que "envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora" (Antonio Machado). El castellà és idioma únic des de sempre en gran part de l'Espanya castellana, tot i menysprear quant ignora dels que li estan sotmesos. 

Em sembla que ni el País Valencià ni els elegits en les darreres eleccions  són la Castella miserable ni tampoc els castellans vencedors de la batalla d'Almansa (1707), autors d'un mal que a tots  alcança. Ni el País Valencià és Castella, ni Compromís és el PP. 

Efectivament, a l'aldea no es torna perquè s'estudie valencià. El sentit que li dona a la paraula aldea aquesta senyora equival a retard cultural i econòmic. I aquest retard és independent de l'idioma, sigui quin sigui. Hi ha burros rics castellano-parlants i savis pobres valenciano-parlants. Allò que dóna cultura i riquesa no és solament la llengua, sinó, també, l'amor a la cultura, la intel·ligència, la tolerància, l'esforç i les possibilitats socials d'estudiar i treballar. Per ventura penseu que el mal de la crisi que vivim, el mal de la corrupció que sofrim, el mal de les guerres i del terrorisme que ens amenacen, el mal de la destrucció ecològica del món, penseu que venen de l'aldea, de l'aldea material? No creieu, més aviat, que tenen un origen neoliberal metropolità? Vegeu Grècia, sotmesa a la dictadura de la Troika. Els membres d'aquesta no viuen precisament en un llogaret perdut en la serra. Són rics, poderosos i suposadament cultes, però estan a punt de destruir la democràcia en la terra on va nàixer i abocar els seus ciutadans a l'infern de la misèria definitiva. 

M'atreviria a dir que a l'esmentada senyora no li interessa la veritat, la que siga en cada cas, i tampoc en aquest. Simplement pense que la seua intenció és fer propaganda d'allò que li interessa: acabar amb el valencià, per exemple (una obsessió més aviat irracional i fanàtica), augmentar els seguidors del seu partit per a arribar al poder per tal d'implantar un règim repressor neoliberal com el que la Troika, la Merkel i el capitalisme internacional estan intentat imposar a Grècia. La manera més directa que se li ha acudit és relacionar, en la ment del poble valencià, la llengua valenciana amb la pobresa, el retard, la incultura. No li interessa dialogar racionalment dels idiomes i la forma d'ensenyar-los, sinó arribar a l'inconscient deixant en ell una ombra de por i endarreriment relacionada amb el valencià: valencià-caca, valencià-incultura, valencià-aldea (poblet o llogaret), valencià-pobresa (no metròpoli, no ciutat, no civilització, no riquesa, no cultura). Açò reflexa una mala intenció sobirana i una mala llet pudenta. Sempre volent assolir les seues quimeres a través de les mentides i la manipulació del subconscient. Aquesta senyora i els seus, són persones paregudes a aquella diputada, filla d'un polític castellonenc, corrupte i ara empresonat (Fabra), la qual, davant la penúria i les retallades que la crisi feia caure sobre els treballadors, va exclamar des de l'escó que ocupava en les Corts: "Que se jodan!". Segurament li regalimava la bava per la boca. Hi ha persones així que desgraciadament ocupen un lloc en el poder.

M'interessa recordar, també, que la immersió lingüística no la va inventar Catalunya. Ja la practicava el Reino de Espanya. Mon pare (com tants i tants altres), a principis del segle XX, va sofrir la immersió lingüística a un castellà estrany contra el valencià de la família i del país. Hom volia (i hom vol) eradicar el valencià per tal de reforçar la unitat d'Espanya. El valencià, a més a més, era considerat llengua d'ignorants i pobres, com ara ens vol fer creure la senyora ciutadana.  L'Església practicava (i practica), també, la immersió lingüística de la llengua castellana en els sermons i en les oracions memoritzades, com si al cel es parlara llatí i castellà. 

A més de mon pare i els de la seua quinta, jo i els de la meua, sofrírem, també, l'esmentada immersió castellana a l'escola, també contra el valencià de casa i del país. El mestre venia d'Espanya i no sabia valencià. De tal manera que quan alguns alumnes se li aproximaven individualment per a demanar-li quelcom, ell pensava que era per a anar al lavabo (abans, "el comú" o "l'excusat"). Aleshores, ell assentia. Un dia, però, un nen, en lloc d'anar-se'n camí de l'excusat, va prendre el camí del carrer. Això va ser ocasió per a que el mestre s'adonara que havia d'aprendre una mica del valencià que parlaven els alumnes. Hi havia desgraciadament altres mestres que castigaven amb "paletades" a les mans, amb calbots o altres tipus de castics. 

En el Seminari Metropolità de València, al voltant dels anys quaranta i cinquanta, aproximadament, estava prohibit parlar valencià. De tal manera que parlar-lo esdevenia un pecat de desobediència (venial, però pecat). És a dir, que el valencià, a més d'idioma incult i de pobres, era considerat llengua endimoniada, pecaminosa.

Punset, més tard, aclara: "...nadie niega que el valenciano es un bien cultural [...] pero si lo convertimos en idioma único, estamos frenando el desarrollo personal y colectivo de la Comunitat". Davant d'aquest aclariment jo em pregunte: què vol dir amb allò de "idioma único"? Igual que el castellà en Espanya? Si al País Valencià, el valencià, convertit en "idioma único", frena el desenvolupament personal i col·lectiu, el castellà, idioma únic en Espanya, està frenant, des de sempre, el desenvolupament personal i col·lectiu dels espanyols. O no?

Explica, açò, d'alguna manera la història d'Espanya? 

Parlar valencià és "de pueblo"?

El valencià és la llengua del nostre poble des de fa segles, carregada de saber i de sentiments. En ell estem nosaltres. Una llengua és una obertura al món i a la cultura (valencià, castellà, francès, anglès, alemany, llatí, grec...rus, xinés, àrab...). Quan més obertures tinguem, més coneixerem el món i més podrem fer per millorar-lo. 

Però, compte! En el primer lloc, aquí, el valencià.