Anticorrupció no vol que Rato entre en presó

                                                                              Entrada anterior: El cervell neoliberal és arcaic

"Anticorrupción rechaza el ingreso en prisión de Rodrigo Rato y que se le retire el pasaporte" (Diario Público, 23,4,15). Si els que haurien de donar llum donen fum, a qui acudirem, qui ens acollirà? Si la sal es torna insípida, com se li tornarò el sabor? Si anticorrupció és corrupta qui serà incorrupte? El braç de Santa Teresa? Busquem-lo. Però, on estarà? No el guardava Franco? És Franco incorrupte? Aquest tampoc va entrar en presó.

La corrupció moral, política, econòmica, social, que va sorgint cada dia aquí i arreu del món em fa cavil·lar i plantejar-me qüestions potser massa extremes. Estem al final de tot? La corrupció definitiva acabarà amb la vida d'aquest planeta? Desgraciadament podríem pensar que això és la vida: mort, destrucció, dolor, corrupció. Els éssers vius, des que habiten el món, siguen microbis, animals terrestres, aeris o aquàtics, éssers humans o inhumans, siguen àngels o dimonis, aquests éssers vius viuen els uns dels altres, es mengen i es defequen, maten, viuen i moren. La vida és destrucció. Aquest món tan meravellós no és més que destrucció. No es pot viure sense matar (i, clar, no es pot matar més que éssers vius: conills, gallines, porcs, xais, bous...). En Freud trobem, per una banda, el concepte d'Eros (pulsió que tendeix a cohesionar, a unir); per altra, la pulsió de Thànatos: la pulsió de mort o destrucció. Ambdues pulsions estan estretament unides en els successos diaris de la nostra societat. En els desnonaments (les víctimes són expulsades de llur casa, por amor), en les retallades (por amor, hom retalla el jornal als jornalers, la pensió als pensionistes i hom acomiada del treball als més necessitats), en els drets (hom deixa nus de drets laborals, jurídics i de protesta, "por el bien de todos", als ciutadans). En les amnisties fiscals (hom amnistia als defraudadors para a superar la crisis). En les promeses repetides i repetidament incomplertes (hom ens enganya per a mantenir-nos feliços, perquè la felicitat és salut). Etc., etc, etc.

Quan estem al final de tot, estarem al principi d'un altre tot? O, més aviat, algun dia s'acabarà tot i no començarà res?

Tal com estan les coses, desprès de tantes destruccions a través de la història, la situació ha aplegat a un moment explosiu, perquè la destrucció humana s'ha convertit en una corrupció interna. Però interna interna. Ja no es tracta de guerres entre pobles o estats, de guerres religioses. Aquestes guerres existeixen i se n'estan forjant altres. Però hi ha quelcom més: està la guerra dins de les societats.  És la corrupció generalitzada, és la corrupció pròpia d'un abocador, en el qual les criatures que naixen de la destrucció de les altres es destrueixen entre sí amb una rapidesa i ferocitat inimaginables.

Els pobres voten als rics. Els rics exploten als pobres i s'estafen entre sí, els uns als altres. Quan s'uneixen és per a destruir el medi, l'hàbitat i a sí mateixos. Si no teníem prou, ara hom ens amenaça amb el Tractat de Lliure Comerç USA-UE (TTIP).

Hi ha, però, un problema greu afegit. Com diagnosticà Hannah Arendt, 40 anys enrere, en 1975: "Ya no son la ley ni los hombres los que nos rigen, sino anónimas administraciones o computadoras cuyo dominio totalmente despersonalizado puede convertirse en una amenaza mayor, para la libertad y para el grado mínimo de civilidad necesario en miras a la convivencia, que las grandes y más espantosas arbitrariedades de los tiranos del pasado." (1)

S'aproximen eleccions. Fins ara el poble, les classes populars, els homes i les dones de baix, els treballadors i treballadores, les persones necessitades, han caigut quasi en massa dins del pessebre dels nostres depredadors. 

Mireu-los bé. Ens auguren un futur de disbauxa.

Serà aquest el destí de la humanitat? Pot ser. Però, per ara, nosaltres, la humanitat que té cor, que té cervell, sentit social i amor (sense la pulsió thanàtica), som els que ho hem de dir. I fer. Hem de pensar.

Pensar s'ha convertit en una activitat rara i perillosa. Car tots els mitjans a l'abast del poder (econòmic i polític) tenen l'obsessió d'anul·lar-lo. Per això el triomf del poder és aconseguir que la gent tinga por de, o es negue a, o no puga: pensar!

------      ------      -------

(1) Más allà de la filosofia. Escritos sobre cultura, arte y literatura (pág. 66)
Edición de Fina Birulés y Ángela Lorena Fuster.
Traducción de Ernesto Rubio.
Editorial Trotta, S.A., 2014