Els nens orfes (2ª part). Acabem, ja, amb la dicotomia govern-poble!.

Entrada anterior: "Els nens orfes  (1ª part)"

L'entrada anterior (1ª part) acabava dient que en la política (govern i poble) podria passar com en el Gènesi, segons el qual déu creà l'home a imatge i semblança seua. D'on es pot deduir que déu és, també, imatge de l'home creat, com el model d'un retrat. La còpia ens remet a l'original i aquest a la còpia.

Així, doncs, pense que la institució del govern és com un espill que alberga, en cada cas, uns governants que són la imatge reflexada del poble elector, si es tracta d'una democràcia; o, si es tracta d'una dictadura, del poble sotmès que no es revolta (l'accepten, el volen. Preferim tenir-lo al problema que plantetja tirar-lo). En els dos casos els governants són imatge del poble, d'allò més profund i potser inconscient. Però també pense, a vegades, que allò que succeïx és la realitat inversa: que el poble, com en el Gènesi, està fet a imatge del govern de torn, si tenim en compte que avui el poder no és solament polític, sinó econòmic, no està circumscrit a un estat, sinó al conjunt d'Estats, mercats i finances internacionals que posseïxen el poder mundial. Amb aquestes eines i la nostra predispossició, ens han fet i ens fan a la seua imatge i semblança. Per això els votem. 

Els diners fan miracles... contra nosaltres. És a dir: o els polítics del govern i els seus còmplices són un espill del poble que els ha elegit o simplement els tolera, o el poble és l'espill d'aquells, o ambdues coses. Per tant no està clar que no ens representen. O són imatge nostra (els hem elegit) o nosaltres som la seua (ens han entabanat), però a un nivell pregon, que sovint no volem reconèixer, perquè ens trasbalsa (hi ha votants del PP que es queixen... i... els tornaran a votar!). O ens representen o els representem. Si bé, com sempre passa, hi ha versos lliures, fotos deformades, imatges ideals, orfes que reclamem pares i mares amorosos, orfes disconformes que no accepten el que hom els dóna, perquè volen agafar-ho ells. 

Siga el que siga, de moment, sols una part del poble som conscients de la nostra orfandat, conscients que ens alimentem d'almoines (almoines que casi sempre ens maten de fam), de les molles que cauen dels festins permanents en els quals els amos dilapiden allò que és nostre; que dormim a l'intempèrie (real o simbòlica), perquè ens han espoliat la casa, i que quan "la hora de los besos llega", clamem: "no hay besos, ay!, no hay besos para mí!". No ens adonem, però, que aquest clam podria ser el principi del canvi necessari. Un canvi que hauria de començar per nosaltres, tot deixant de ser còpia o model del poder, polític i econòmic. Un canvi que ha de començar per una ruptura entre imatge i model. Si volem que les coses canvien, hem de ser diferents. Diferents d'allò que hem sigut i diferents del poder polític-econòmic-neoliberal, el d'ara i el de sempre. Hem de canviar el sistema (dictador-sùbdits, representants-representats, poder-poble). Nosaltres hem de ser el poder (ni còpia ni model), el poble ha de ser, i exercir, el poder. No hem de crear déu, com diu Nietsche,

sinó que hem de ser déu (permeteu-me la metàfora), és a dir: el poder.

No creieu que ja és hora que els orfes trenquem, per fi, el cercle viciós, corrupte i destructor: representants-representats i viceversa? No és ja l'hora que agafem el govern i l'economia amb les nostre mans i el mantinguem en elles? Que acabem ja amb desigualtats tan cridaneres consentides per nosaltres mateixa? A l'abast tenim els vots. Usem-los (sense tapar-nos el nas, es clar). Subscriguem el "compromís", el de Sartre: som lliures, i allò que som és obra nostra. Fem-nos i fem-lo nostre.

------------------------------

Aprofite l'ocasió per saludar a: " 'Construyendo pueblo fuerte' ". Cliqueu.